CAPÍTOL 3



Dos dies més tard em venen a buscar, ja que m'han donat l’alta.



La mare em comença a explicar que en Nick, durant aquests 6 anys, els havia explicat moltes coses sobre mi. Elles dues no em coneixien i quan van saber que hi havia algú a l’hospital que deia que era de la seva família es van estranyar, però en Nick els va dir que ell sí que em coneixia.



Recordo la meva família biològica, però com que no he estat gaire amb ells no em sento estrany encara que sí que em sap una mica de greu.

Veig la casa, és molt més gran que l’anterior. En Nick em diu que la mare a trobat una feina fixa com a cap publicitària i guanya un bon sou mensual. Amb això vam poder estalviar més i ara farà un mes que es van canviar de casa.



Entrem i en Nick m’agafa del braç i m’arrosega fins a la seva habitació.



Quan hi entro, no la reconec, ja no hi ha els posters de superherois ara son de grups de música. Li pregunto quina grup és i em diu el nom: Coldplay i One direction.



S’acosta a la tauleta de nit i engega un reproductor de música, ens posem a ballar i quan acava la cançó ens asseiem a terra.

Durant una estona no parla ningú, però el primer en començar la conversa es ell explicant el que li ha passat durant aquests anys. Jo l’escolto atentament i al final em pregunat:



-I tu, que has fet durant tots aquests anys?- no li responc i en canvi em poso a pensar. I al final contesto la veritat.

-He estat al mon del que provinc i també he conegut a la meva família biològica però sempre pensava en vosaltres, en què feieu i com serieu.

Es queda pensatiu i de cop s’aixeca i torna a reproduir la llista.



-Aquesta és la meva preferida - em diu -Ballem?

-I tant -i durant tota la cançó no parem de riure de lo malament que ballem-. Com es diu?, m’agrada molt!- li dic.

-Night changes de One Direction -respon tot content.

Quan s'acaba, però, torna a produir-se un silenci una mica incòmode.



Poca estona després ens criden per anar a dinar i jo sento que m’he lliurat d’alguna cosa.



La mare ha preparat el plat preferit d’en Nick, espaguetis a la carbonara!

Per fi he pogut tastar els plats de la mare d’en Nick, sembla un somni fet realitat!!

Quan acabem tornem a la rutina normal per aquesta vegada ens quedem més estona ja que en Nick ja té quasi 15 anys. Ja que els fa al Novembre el dia 10.



Ara ja no veiem Fireman Sam, ara estem veient una sèrie que es diu Modern Family i a en Nick li encanta, esta super emocionat mentre les veu.



Ara és hora d’anar a dormir i en Nick i jo no tenim pas son, així que ens tanquem a la seva habitació i ens posem a comentar el que no hem pogut parlar abans de sopar.

La mare no hi és a un sopar d’empresa i això ens dóna molta llibertat de fer el que vulguem.



Quan hem acabat em pregunta dues coses, la primera era que si o li importava compartir llit amb ell ja que encara havien de comprar el meu, i la segona si volia anar a fer-li una broma a la seva germana. Me’n vaig recordar d les seves bromes cap a la seva germana i em vaig posar a riure. Quan paro de riure li responc a les dues preguntes amb un monusíl·lab: SÍ.



En Nick agafa un paper i comencem a planejar la broma.



-Primer hem d’esperar a que dormi. Després un dels dos entra i coloca un altaveu engegat a sota el seu llit, però sense música. Més tard posem una part de la cançó Die young de Kesha i quan faci el ‘pum pum’ piquem fort a la porta seguint el ritme de la música. Així la Noha s’aixecara i ens cridarà, llavors serà el moment de corre cap a l’habitació i fer-nos els adormits. Quan torni al llit nosaltres desde l’habitació posarem la cançó de Every Breath You Take de The Police desde el movil connectat a l’altaveu de sota el seu llit i quan es desperti vindra corrents a la nostre habitació, d’aquesta manera nosaltres farem què estem dormint i quan estigui tornant a la seva habitació pararem la música. i finalment quan tanqui la porta posarem música d’intriga.

-Això no es passar-se una mica?-pregunto una mica espantat.

-Que dius! Va anem va, que segur que l’espantem.

Ens acostem a l’habitació de la Noah i escoltem que està parlant amb una amiga mentre escolta Toxic de la Britney Spears. Cinc minuts després li diu que ja és molt tard i se’n va a dormir.



-Perfecte!!-diu xiuxiuejant en Nick



Entra molt sigilosament i deixa l’altaveu a sota el llit. També hem col·locat una càmara petita per gravar la seva reacció.



-Ràpid!!- em diu



Entrem a l’habitació i connectem l’altaveu a la tablet. Agafem l’altaveu i ens dirigim a la porta de la Noah.



-Reprodueix-la- diu en Nick tot emocionat.



La música sona i de cop ‘pum, pum’, piquem a la porta. Veiem que la porta s’obre i sortim corrents. La Noah s’enfada molt i es dirigeix cridant a l’habitació. Li diem que ja parem i no la molestarem més, però la nostre broma encara no ha acabat.

Torna a la seva habitació, ens acostem i escoltem com torna al llit.

Anem cap a l’habitació i ens fiquem al llit des del el móvil d’en Nick posem Every Breath You Take. La Noah es desperta i ve cap a la nostre habitació, ens fem els adormits, ens comença a cridar però li diem que estavem dormint se li veu la cara de por. Torna a l’habitació i just quan surt de la nostre en Nick para la música. Busquem una d’intriga. Quan tanca la porta esperem un minut i la reproduïm.



La Noah crida.



-Veus, t’he dit que s’espantaria.



Comencem a riure. Torna cap a nosaltres i s’enfada molt. ens tira la camara que ha trobat a l’habitació i ens diu que no te gràcia. Però nosaltres seguim rient.

Son les dues de la matinada passades i la Noah s’ha enfadat amb nosaltres però també ha rigut durant una estona.

Ens envia a dormir i ens ha dit que demà ens despertaria amb música.

Jo no creia que en fos capaç, però al matí següent, a les 6 del matí, ja la tenim a la porta amb la música del seu altaveu a “tope”. Només és dissabte!!!!

Va estar-se una bona estona però quan va veure que no fèiem res va entrar. Va obrir la porta i va fer un crit, s’havia quedat empapada quan li ha caigut el cubell d’aigua, que hi havia a sobre de la porta, i que en Nick havia deixat com a protecció contra germanes.



Baixem per esmorzar, ella està enfadada amb nosaltres, en canvi en Nick i jo no parem de riure.



La mare ens pregunta què ha passat, ja que veu a la seva filla tota xopa i al seu fill i al seu altre fill adoptat rient molt.



Li expliquem el que ha passat i també es posa a riure, en aquell moment em sento a casa, un pensament que no havia tingut desde feia molt de temps.



Després d’esmorzar la mare em demana si pot parlar amb mi un moment, li dic que si.



-Voldria saber si vols anar a l’escola amb en Nick. No tens perquè ja que acabas d’arribar i vas tenir un accident… Bàsicament el que vull és que puguis fer la teva vida de adolescent com qualsevol altre. No tens perquè desidir-ho…

-Sí, sí que vull anar a l’escola amb en Nick! - no m’he pres ni un moment per pensar la resposta d'aquesta pregunta, ni tampoc el canvi que hi haurà a la meva vida a partir d’ara.

-Vaja sembla que ho tens molt clar. D'acord doncs al dilluns anirem a fer la preinscripció, ja que s'acaba el termini, i després farem la inscripció definitiva.- respon la mare

-Moltes gràcies per tot- li dic-. No se com agrair t'ho.

-No m’ho has d’agrair, jo estaré satisfeta mentre tu gaudeixis de la vida que tens.

-Gràcies- li dic amb llàgrimes a la cara.

De cop entre en Nick plorant i m’abraça, la mare s’acosta i també comença a plorar.



Passada l’estona sortim per anar al parc on anàvem sempre. Començo a recordar els bons moment i de cop sense pensar recordo el moment de l’accident. Va ser un moment traumatic.



Arribem i ens posem a jugar com nens petits, a les sis de la tarde marxem i durant el camí li pregunto a en Nick com és l’escola on va i com son els seus companys.



Quan arribem fa molt bona olor. Prové de la cuina! Ens acostem i treiem el cap per la porta. La mare ha fet sopa de verdures i un “costillar” per partir!

En Nick i jo correm a canviar-nos i baixem a parar la taula i poder sopar, ja que ens estem morint de gana.



Tot estava boníssim i a més em rigut un munt, però és hora d'anar a dormir. Avui en Nick i jo estem reventats pertant no li farem cap boroa a la Noa.



Em desperto, estic al mig del carrer, i veig en Nick davant meu girant-se i cridant-me. Giro el cap i veig que un cotxe està a punt d’atropellar-me…

Em desperto ha sigut només un somni. Un somni relacionat amb l’accident.



Ja és dilluns i ens dirigim a l’institut per a fer la inscripció. Ara mateix estan al gimnàs ja que els hi toca educació física. La directora m’ensenya racó per racó de l’institut, és molt gran i molt maco!

En Nick i jo acabem l’escola i fem batxillerat. Passen els anys i en Nick està acabant la seva carrera universitària. Ell a fet la carrera de llicenciatura de Ciències en Enginyeria Aeroespacial i Astronàutica, que dura 4 anys i ara ha de fer uns postgraus i més tard 2 anys d’entrenament intensiu, després d’haver sigut seleccionat per una agència Espacial, mentrestant jo estic fent la carrera de medicina i després em queda fer el MIR.



Tornen a passar els anys i en Nick ha acabat els postgraus i avui li toca fer la primera entrevista en una agència espacial, la ESA. Ha hagut d'anar-se'n a Oxfordshire a fer-la. Mentrestant jo espero notícies seves aquí a Ely.



En Nick em truca i m’explica com ha anat l’entrevista;

Diu que feia més de cinc minuts que era a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer, si entrar ja o esperar a que fos la hora que li havien assignat

Em diu que ha respiart fons i ha començat a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Havia decidit entrar ja

Ja està, ja era dins.

Diu que li han dit que s’assegui un moment al sofà que hi havia a la sala, que de seguida l’atendran.



Al cap de 15 minuts el criden a l’oficina del director, m’explica que li han preguntat un munt de cosess i que les ha pogut respondre totes. Estava molt il·lusionat quan m’ha trucat! M’ha seguit explicant i al final m’ha dit que creu que el podrien agafar.



Unes setmanes més tard em truca i em diu que no l’han acceptat. Quina pena m’ha fet quan m’ho ha dit.



Aquell cap de setmana en Nick venia a visitar-nos i ens explica que ha trobat un nou lloc on potser l’acceptin.



Aquesta història està a punt d’acabar, amb en Nick complint el seu somni de ser astronauta i jo tenint un somni nou, ser un bon metge.



Uns dies més tard en Nick i jo ens dirigim cap a la nova feina. Jo veig una llibreria així que li dic que vagi tot sol i després ens veurem.



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.