CAPÍTOL 2

Em desperto, no sé on sóc. Sento un soroll molest i repetitiu. No recordo molt bé què ha passat, ni reconec on sóc.

Observo atentament la sala, estic sol, amb aquell soroll. VULL QUE PARI JA!



De cop entra algú, em diu que sóc a l’hospital i que he tingut molta sort d’haver-me pogut despertar. M’expliquen que no sóc al món dels humans, sinó al dels amics imaginaris i amb aquesta confessió, a poc a poc se m’omplen els ulls de llàgrimes. Això vol dir que no tornaré a veure en Nick?! El que més m’emprenya és que estàvem enfadats i ara potser no ens tornem a veure.



Els dies van passant i no puc aixecar-me del llit, les meves cames no em responen com abans. Em diuen que és per l’impacte que vaig endur-me el dia que vaig aparèixer allà, en aquella sala.



Passo l’estona pensant amb el que deu estar fent en Nick i si se'n recorda de mi, ara que he desaparegut.

No sé pas quant temps ha passat des que vaig tenir l’accident i els metges no m’ho han dit. Però dedueixo que molt, ja que segons el que diuen els metges em quadra aquesta és l'única opció possible.



Avui m’han donat l’alta i hi ha una gent a la porta que m’està esperant, no els reconec perquè per anar a l’altre món em van haver d'esborrar la memòria, però els metges em diuen que és la meva família. Realment no els havia vist mai, a veure sí que els havia vist algun cop, però era molt petit. A part ens van separar molt ràpidament, ja que en Nick em va necessitar de seguida.



Si m'hi fixava bé sí que hi havia algunes semblances, sobretot amb una senyora de mitjana edat, que deia ser la meva mare.



Al final he acceptat anar amb ells, però continuo sense estar gaire convençut.



Després d'uns quinze minuts caminant hem arribat a una casa gran.



És una casa blanca amb un munt de finestres, sembla les cases que veia als dibuixos d’en Nick. A més a més, la típica teulada vermella em recorda a quan tornàvem del parc. I també el jardí amb les mateixes flors de colors que cuida la mare d’en Nick.



En entrar veig un quadre de família, en el què està tota la família menys jo, una cosa que encara em fa estar més inquiet. Però la senyora, que diu ser la meva mare, em diu que jo soc el nen petit, però no em reconec. Em diu que en farem un altre en el que surti de gran i em pugui identificar com un membre més de la família.

Una noia que diu ser la meva germana em diu que la segueixi:

• Ara vine que t’ensenyarem l’habitació - va dir tot seguit i emocionada - Vinga va, obre la porta!

L'obro i em quedo meravellat per la immensitat de l’habitació, a més la decoració es quasi igual que la d’en Nick. I això m'encanta!

• I bé, que et sembla? - diu el que suposadament és el meu pare-, des d’aquí t’hem estat veient sempre.

• Sabem que l’habitació d’en Nick t’agrada molt - em comenta el germà més gran - i l’hem volgut representar. Les vistes no són les mateixes però…

• M’encanta! - dic aturant al meu germà.

A poc a poc em sento més integrat en la família. Quan han acabat d’ensenyar-me l'habitació anem al menjador i allà em presenten a tots els meus familiars, des del més petit al més gran.

• Sentim no poder-te ensenyar als teus cosins més petits - diu la meva tieta una mica trista -, estan al món dels mortals amb els seus amics i encara trigaran a arribar aquí.

Descobreixo que tinc una família gegant, a més d'afectuosa, i m’agradaria parlar amb tots, però ara estic massa cansat i només vull anar a l’habitació i dormir. Sembla que ningú s'adona que me'n vaig a la meva nova habitació. Quan arribo, com que estic acostumat a dormir sota el llit d’en Nick, em col·loco sota el llit i m’adormo de seguida.

Em desperto, hi ha molt de soroll en aquesta casa i no puc dormir tranquil·lament.



Tothom crida, sembla que busquen alguna cosa. M'aixeco i vaig al passadís a veure què passa. Li pregunto a la meva germana que està allà al costat, sembla que li agafi un atac de cor.



La meva germana m’agafa i em porta fins al menjador i allà es reuneix tota la família amb cara de preocupats.



Em diuen que m'estaven buscant, ja que quan el meu pare ha pujat a dir-me que ja estava el sopar, no m’ha vist i ha començat a dir que havia fugit.



Jo, per contra, els explico que no dormo a sobre del llit, ja que quan era al món dels humans sempre dormia sota el llit del meu amic.



Ells es queden una mica atònits, però ho acaben acceptant.

• Però, això com pot ser? - pregunta el meu germà

• Estic acostumat, pel fet que en la casa on vivia abans només hi havia un llit. Els dos no hi cabíem i vaig decidir dormir a sota. - responc alegrement recordant les experiències viscudes sota el llit d'en Nick.

• Però no li va semblar rar al teu amic? - pregunta l’avi.

• No gaire - dic despreocupat-, fins i tot va demanar una llitera a la seva mare. Li va dir que li regalaria pel seu sisè aniversari, però jo vaig tenir l’accident uns dies abans. - dic amb els ulls plens de llàgrimes que he intentat que no surtin.

Durant una estona no paro de plorar i tots se'm queden mirant, la mare m'abraça i em diu que ja ha passat tot i que aquí amb ells estaré molt bé i protegit.



La mare em diu que anem a sopar, i com que no sap exactament els meus gustos ha fet macarrons. Em pregunta si m’agraden, li contesto que sí amb la boca plena i amb una cara de satisfacció plena.



Passen els anys, he viscut exactament nou anys en aquell món amb la meva família.

No s’està malament, però sempre recordo els moments viscuts amb en Nick.

He anat a comprar per fer el sopar de la festa; aquesta nit celebrem que ja fa nou anys que vaig arribar i vaig deixar enrere el món dels humans.



En porto exactament 32 de lliures i ja tinc ben clar el que he d’agafar: uns quants globus dels meus colors preferits, el lila i el taronja, i també agafaré els ingredients per fer el meu pastís preferit. I per acabar agafaré el que més il·lusió em fa, un llibre, és el meu autoregal d’aniversari. Amb en Nick sempre me'n feia un, ja que ell no se sabia el meu aniversari.



Estic travessant el carrer amb tranquil·litat, quan de cop es forma un forat al terra i caic a l’instant. No sóc capaç de reconèixer el que veig. Com que m’estic marejant tanco els ulls. Al cap d’una estona noto una cosa, no sé què és, però, prefereixo no saber-ho. L’instint em fa obrir els ulls, veig a un munt de gent, alguns amb un telèfon i d’altres acostant-se directament a mi. No sé què està passant.

Al cap d’uns cinc minuts arriba una furgoneta amb llums. Un record em ve al cap, era un cop que anava amb en Nick i la seva germana, va passar un cotxe d’aquests, en Nick va dir que era… era… ara no recordo molt bé com es deia. Veig que m’agafen i em porten fins a un edifici gros amb una creu a dalt de tot. M’entren corrents i em punxen, després d'això no recordo res més.



Em desperto, torno a ser en un llit. Uns cinc minuts més tard ve una noia amb una bata blanca. Em diu que soc a l’hospital. Em quedo parat i penso, soc al món dels humans altre cop?

• Perdoni, on som?- pregunto
  
  A l’hospital.- respon ella amb tota tranquil·litat per tal de no espantar-me.
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  Però a quin planeta?- dic tot decidit
  
  A la Terra.- diu amb cara preocupada

Això vol dir, que podré tornar a veure a en Nick.

Em pregunta per la meva família. Li contesto tranquil·lament.

• La família Nelson, la mare es diu Clare, la meva germana Noah i el meu germà bessó Nick.

• Perfecte- ho apunta en un paper-, i l'adreça?

Com que no sé si s’han mudat, nego amb el cap.



Passen els dies i ningú apareix o això pensava jo. Ara som 1 de febrer del 2026 i veig que algú entra corrents per la porta.

• William!!!

És el Nick, m’aixeco ràpidament del llit per abraçar-lo. És bastant llarga, en el meu cap sona ‘Turning Page’ de Sleeping At Last. Comencem a plorar, fa sis anys que no ens veiem i per fi tornem a estar junts.