Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Tot comença al Setembre del 2020 quan el meu amic havia de començar la primària. Una nova etapa se li presentava i ell l’havia d’afrontar amb positivitat i energia, però no tot va ser com esperàvem.



És veritat, se m’havia oblidat, no m’he presentat. Em dic William Wilson i sóc l’amic imaginari del vostre protagonista de la història. Ell es diu Nick Nelson i els dos vivim a Ely, una ciutat d’Anglaterra.



Ens situem als afores de la ciutat en una casa de dues plantes i un garatge.Vivim amb la seva mare, la seva germana Noah, i el seu gos. En Nick i jo compartim habitació i jo dormo sota el seu llit, hi ha poc espai però no s’hi està malament. L’habitació és petita, però acollidora, té molts pòsters de superherois però del que més del Batman. El sostre està pintat d’un blau preciós i amb moltes estrelles, una cosa que ens fa sentir com a l’espai. Des de ben petit vol ser astronauta i jo vull seguir al seu costat per acompanyar-lo a aconseguir els seus somnis.

Avui és el primer dia d’escola d’en Nick; hi haurà de fer nous amics ja que no el podré acompanyar gaire temps més.

Ja son les 11.00 a en Nick li toca pati.



Quan m’acosto a la reixa, ell està sol en un banc menjant, desanimat, l’esmorzar. Un nen, suposadament de la seva classe, se li acosta i s’asseu al seu costat. Comencen a parlar i poc a poc la conversa es va animant.

Quan em giro per anar me’n, sento una veu coneguda i alegre que em crida.

És en Nick! Està corrent a través del pati, i de cop i volta una pilota li va a parar a la cara. M'hagués agradat acostar-m’he però no podia, veig com el nen amb qui estava parlant se li acosta i li pregunta si està bé. Assenteix i continua corrent cap a mi, quan ha arribat a la tanca li dic que ja m’ho explicarà tot a les 15.00.

Algú s’acosta corrents cap a nosaltres, és el nen d’abans, en Nick es gira i aprofito per anar-me’n. A partir d’aquell moment ja no sé què va passar.

Mentre me n’anava cap a casa, no em sentia gaire bé pensar en aquell moment, quan he vist a en Nick amb un altre nen. Penso que d’aquí poc m’oblidarà.



En arribar a casa m’estiro sota el llit, em sento cansat i no tinc ganes de fer res; al cap d’una estona m’adormo.

S’he m’ha tirat el temps a sobre, he dormit massa. Són les tres menys cinc i hem d’anar a buscar a en Nick a l’escola.

Uns quinze minuts més tard arribem a l’escola. En Nick ja es dirigeix cap a nosaltres, està parlant amb algú, però no aconsegueixo veure qui és.



Poc a poc, es va acostant i cada vegada tinc més la sensació que conec a la persona que li va al costat. Arriben a la porta i afirmo que, amb qui s’acomiade animadament, és amb el nen amb qui parlava al pati. No m’agrada gaire, però a la vegada estic feliç que hagi fet un nou amic.

Durant la tornada a casa ens explica tot el que ha fet avui. Arriba el moment que menys m’agrada, la presentació de la nova amistat. Em quedo paralitzat, no m’adono que sóc al mig del carrer i que un cotxe s’acosta cap a mi ràpidament. Per sort me n’he adonat a temps i m’he pogut apartar.

En Nick no s’he n’ha adonat de res i no li explico en cap moment de la tarda, però em passo tot l'estona pensant amb el que ha volgut dir aquest fet que acabava de viure. En un moment donat me’n recordo d’unes paraules que em va dir una persona a la qual no recordava la cara: -Quan el teu amic ja no et necessiti més passarà una desgràcia…- No recordo gaire més ja que tinc una mica esborrat el passat, però aquesta frase se’m va quedar gravada. En arribar a casa la mare d’en Nick li va fer el berenar, el mateix de cada dimarts: un got de llet amb una llesca de pa amb mantega i melmelada. Menja mentre mirem Fireman Sam. Són molt divertits i sempre et treuen un somriure. El nostre personatge preferit és el Sam. Més tard anem a l’habitació, ens disfressem d’astronauta i anem al pati.

L’estona se'ns passa volant. Més tard la mare d’en Nick ens crida per anar a sopar. Anem ràpid la taula, la Noah ja hi és parant la taula, la mare posa els plats a la taula i comencen tots a sopar. De vegades m’agradaria poder tastar algun dels seus plats.

En acabar de sopar, en Nick es renta les dents, baixa a dir bona nit i se’n va al llit. Sempre es queixa que la Noah es queda fins més tard veient la televisió, però no hi pot fer res. Ara en Nick és al llit, quasi adormit m’ha dit que avui no vol parlar, que està massa cansat. És rar però no el vull obligar a fer el que no vol. Em costa dormir, surto de sota el llit per veure si en Nick segueix despert. No fa falta ser metge per veure que s’ha adormit fa estona: el llençol pel terra ell mig girat i el coixí a l’altra punta del llit. M’acosto a la finestra lentament, per no despertar-lo. Em quedo una estona mirant per la finestra, m’agrada la llum de la lluna. Corro la cortina i m’estiro al terra, mirant el sostre que tant em recorda al cel.



Passen els dies i en Nick cada vegada està més content, va fent nous amics amb qui comparteix moltes aficions i gustos. I en canvi jo cada vegada estic pitjor. Porto uns dies pèssims i no em ve degust fer res, em quedo estirat al sofà molta part del dia i ja no vaig a veure a en Nick per la reixa.



Ara, que toca anar a dormir, és el pitjor moment del dia. En Nick es passa l’estona parlant dels seus nous amics i jo, que abans en tenia molt interès, ja no el vull sentir parlar del mateix tema així que sempre m’invento una excusa perquè pari de parlar.



Avui no em trobo gaire bé, però igualment he sortit a donar una volta per treurem aquests pensaments negatius que abans no se m'haurien passat mai pel cap, ja que el que més volia era que en Nick fes nous amics, en la nova etapa de la seva vida. Però ja em veieu, amb una enveja que ni jo mateix sé d’on surt.

Ara mateix son les 16.00 i en Nick està a casa dibuixant. De cop sento una veu que em crida i em giro, és en Nick. Em diu que anem al parc. M’aixeco ràpidament i baixem al pis de baix. Ens posem els abrics i ens dirigim cap al parc que sempre anem. Hem anat al gronxadors, ens hem llençat varis cops pel tobogan i amb saltat al matalàs elàstic, però ja és hora de tornar a casa.



Pel camí, en Nick ha començat a explicar el que farà aquest cap de setmana. Jo estic uns quants passos per enrere. Estem creuant el carrer, de cop veig que en Nick es gira amb cara espantada. Un cotxe ve directe a mi! Intento reaccionar però…