El primer dia al plató és tota una prova d’humilitat. Soc allà, però és com si no hi fos. Només miro com altres gaudeixen de l’experiència, dels seus papers i alguns, del seu protagonisme. Em fan posar un vestit que em queda una mica gran i em diuen que em col·loqui en una cantonada amb dues persones més. “Feu bulto, no mireu a la càmera i, sobretot, no s’ha d’interrompre la Lisa”, ens diu un ajudant de direcció que ni tan sols ens mira als ulls. La Lisa, mentrestant, té tres persones al seu voltant que li estan preparant per la seva propera escena; una li retoca els rínxols, l’altra el maquillatge i la tercera li aguanta un cafè. Em mira de reüll amb un somriure de victòria que em genera una sensació d’ira i enveja. Soc un moble, una ombra, tal com deia el correu.



Però la meva millor oportunitat arriba el segon dia, en una escena clau al palau. Tota l’escenografia està basada en un palau anglès renaixentista, a l’escena, la Lisa i jo hem de baixar per unes escales de cargol de marbre a un costat de l’espai escènic. Ella camina amb una suficiència que em posa nerviosa i mou el vestit com si fos la reina del món. El director —l’home de la barba— crida: “Acció!”.

Tot passa en un segon. Estem a mitja escala, la càmera ens segueix de prop. La Lisa fa un moviment brusc amb el vestit, es para i jo estic allà, just al darrere seu. Veig tela del seu vestit en un esglaó més avall que jo. Podria apartar-me, o trepitjar un altre lloc, però no ho faig. Amb un moviment d’allò més natural, baixo un esglaó, trepitjant el seu vestit. Un error de càlcul, una pifiada de figurant, oi?

La Lisa, amb la intenció de continuar baixant, perd l’equilibri pel seu vestit bloquejat. El crit que fot ressona per tot el plató mentre cau tres graons avall. El so que fa el seu turmell ens deixa a tots espantats.



Mare meva Elina, què has fet?



—Talleu! —crida l’home de la barba.

El caos s’apodera del set. La Lisa plora de ràbia i dolor; s’ha fet una lesió important i el metge que li examina diu que no podrà caminar durant unes setmanes. Els productors es posen les mans al cap: cada hora perduda són milers d’euros i no poden aturar el rodatge. Jo em quedo en un racó, amb el cor bategant a mil. L’home de la barba s’aixeca de la cadira, ignora el drama de la Lisa i camina directament cap a mi.



—Elina —em diu, plantant-se davant meu amb els braços plegats—. Ja saps que el teu càsting em va convèncer des del minut u, encara que les decisions de “dalt” ens portessin a una altra situació. Ara tenim un problema i necessito algú que sàpiga de què va aquesta història.



Es queda un segon en silenci, mirant-me als ulls, buscant la seguretat que ell ja sap que tinc.



—Estàs preparada per fer la feina o m’he tornat a equivocar?

—Estic preparada —responc, amb la veu segura i sense cap mena de dubte.

—Doncs a vestuari. T’espero aquí en deu minuts.



Rodar la pel·lícula és un somni. Passo setmanes sense dormir, deixant-me la pell a cada escena. Soc la protagonista. Soc Elina Reyes i estic interpretant el paper de la meva vida, que està fet per mi. L’Òscar, l’home de la barba, em felicita després de cada pla, però amb aquell to sec i professional que ara no m’intimida sinó que em fa saber que ho estic fent bé. Em sento als núvols. He guanyat. He passat per sobre de la Lisa i he demostrat que soc l’única que podia donar vida a aquesta història.



El dia de l’estrena, arribo al cinema amb un vestit blau que em fa sentir com una estrella. Camino per la catifa vermella, però gairebé no hi ha premsa, tot i que poso pels que sí que hi són. Quan entrem a la sala, veig butaques buides i murmurs que m'encongeix el cor, però culpo al nervis i deixo de pensar. Al final de la projecció, els aplaudiments són de compromís; buits i forçats. Surto del cine sense que ningú em preguntès res, sense demanar-me fotos ni res semblant. Amb una sensació estranya, començo a marxar cap a casa, però de camí, no puc evitar preguntarme… On és l’eufòria? On és el canvi de vida que m’havia promès?



Tranquil·la Elina, estan tots cansats després del rodatge i no li han donat prou importància.



Una setmana després, m’assec al llit amb la meva llibreta i l’ordinador. Obro el portàtil i la bufetada és definitiva. La pel·lícula ha estat un fracàs absolut. Les crítiques són demolidores: “Inexpressiva”, “una adaptació sense rumb”, “no connecta amb el públic”. Diuen que la història no té ànima. A la cantonada de la pantalla, llegeixo la notícia final: “La pel·lícula més esperada de l’any és retirada de cartellera després de només set dies per falta d’espectadors”.

Tanco l’ordinador de cop. L’habitació, tan silenciosa, torna a rebre’m, però aquest cop és un silenci de derrota, i m’asfixia. Miro la meva llibreta carmesina, plena de somnis que jo creia que em donarien la felicitat. Havia lluitat tant m’havia embrutat les mans per aconseguir el paper, havia traït la meva pròpia ètica provocant aquella caiguda…i tot, per a què?

Miro el mòbil. Cap notificació. Cap director em truca. Cap fan m’escriu. Soc la protagonista, sí, la protagonista d’un fracàs, una estrella que s’ha apagat abans de ni tan sols brillar. Torno a ser l’Elina, però ara amb el pes de saber que el meu llibre preferit ha passat pel món sense deixar marca.



Agafo la llibreta carmesina, la que m’ha acompanyat a millorar com a actriu; bé, millorar, està clar que no ha sigut el cas, i, per primer cop, no la vull obrir. La guardo al fons del calaix de la meva tauleta de nit. El meu somni ja s’ha complert. Però el gust de la victòria és molt més amarg que qualsevol dels rebutjos que hagués pogut rebre mai.





Vuit mesos han passat després d’aquell silenci al cinema. Vuit mesos en què he intentat convèncer-me que una vida normal, sense focus ni guions, era el que em calia per tancar la ferida. He treballat en una cafeteria del meu barri, he evitat passar per davant de qualsevol cartellera o cinema i he guardat la veu en un racó ben fosc. Però ahir, gairebé sense adonar-me, vaig tornar a obrir el calaix. Vaig tocar la tapa de la meva tan estimada llibreta carmesina i, per primer cop en tot aquest temps, no vaig sentir amargor. Vaig sentir gana. Una gana que cap feina rutinària no podria omplir.



La pel·lícula va ser un desastre, sí, i la manera com vaig aconseguir el paper encara em crema una mica la consciència, però la sensació d’estar viva sota el focus…això mai se’m treurà del cap.

Soc actriu. Encara que el món hagi decidit ignorar-me durant un temps. El fracàs em va ensenyar que la glòria és fum, però que la interpretació encara és el meu oxigen. Així que m’he tornat a calçar les sabates i he vingut fins aquí. És un edifici vell, per a un grup independent de teatre.



Fa més de cinc minuts que soc a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d'avui.

Respiro fons i començo a caminar. Creuo el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns metres de vorera, empenyo la porta amb por.

Ja està.