Arribo a casa amb una sensació de victòria, tot i que sé que he d’apuntar a la meva llibreta coses que no han acabat de sortir bé. Tanco la porta i em recolzo un moment contra la fusta, deixant anar per fi tot l’aire que portava aguantant des d’aquest matí.

Estic feliç, sí, però també conec perfectament els meus punts febles. El silenci em rep com una abraçada després de tot el soroll del set, tant interior com exterior.

Vaig cap a l’habitació i agafo la meva llibreta carmesina que es troba al damunt de l’escriptori. M’assec al llit sense treure’m ni tan sols les sabates, i obro la primera pàgina en blanc.

Necessito escriure ara que encara està fresc. No vull oblidar-me de cap detall.

Coses a millorar:

Nervis: La caiguda de la llibreta és inacceptable. Demostra inseguretat i falta de focus. He d’estar per feina des que entro per la porta; la prova comença al passadís, no davant del jurat.

Tècnica vocal: La nota final ha estat neta, però he anat massa justa d’aire, he de vigilar més.

Distraccions: La Lisa m’ha tret de les caselles abans d’entrar. Error de principiant. No puc permetre que una altra candidata canviï les meves habilitats o em foti la seguretat per terra.

Deixo el boli sobre el llit i sospiro. Miro el mòbil, que brilla sobre l’edredó. Sé que és d’idiotes esperar que em diguin alguna cosa ja, que aquestes coses no funcionen amb la immediatesa de les ganes, però no puc evitar mirar la pantalla cada dos minuts. Al final, l'únic que faig és repassar mentalment la cara de l'home de la barba quan m'ha sentit cantar. M'ha mirat de debò, una mirada de reconeixement. Això em treu un somriure i augmenta l’esperança d’aconseguir el paper dels meus somnis.

Aquesta pel·lícula no només és important per a mi personalment, és el meu bitllet per sortir d’aquest bucle de càstings que no m’ajuden a progressar i la millor oportunitat per entrar per la porta gran a la gran pantalla. Però el temps passa i no tot el que volem s’aconsegueix en el moment.

El primer dia passa entre una eufòria i una hiperactivitat absurda. Passo el dia netejant la casa. Quan acabo, surto a caminar com si m’hi anés la vida en arribar enlloc i reviso la meva safata d’entrada fins i tot quan no m’arriba cap notificació.

Tardaran. Són professionals, és normal que ho avaluïn tot.

Però el meu cervell no segueix cap lògica. A la nit, crec que no hi haurà cap relaxant o té que em faci dormir. Cada notificació que sento és motiu perquè el meu s’acceleri.

Potser són ells? Quina hora és?

El segon dia, l’angoixa creix i aquesta eufòria ja no és tan gran, però encara queda esperança. Els dubtes comencen a entrar per sota de la porta. Per matar el temps, cometo l’error de la setmana i entro a l’Instagram de la Lisa. Allà està ella. Una foto amb un cafè a la mà, un somriure radiant i un text que diu: “Preparant-me per noves aventures”. El cor em fa un salt.

Ja ho sap? Li han dit a ella?

Passo les hores següents analitzant cada comentari, cada m’agrada, buscant qualsevol pista que em confirmi la teoria, tot i que en el fons (i ni tant fons) vull que sigui només això. Una teoria. Que no es compleixi.

El que ha de ser, serà. Oi?

Al tercer dia ja no em desperto somrient. El silenci del mòbil es fa pesat. Repasso la meva actuació una vegada i una altra, però ara els punts a millorar ja no són per això, millorar, sinó motius per al rebuig. La nota justa d’aire ara em sembla un desastre monumental. I la caiguda de la llibreta? Una prova irrefutable que no soc prou bona per això. I si el punt és que no serveixo per a aquesta professió?

Els nervis em fan sentir tan nerviosa com em sentia abans d’entrar al càsting. Continuo plena de dubtes. I si no hauria d’haver anat?

Llavors, la realitat arriba, i la bufetada arriba mitja tarda després amb una notificació al correu.

No em cal ni tornar-lo a obrir. Tot i que no me l’he acabat de llegir, tampoc m’hi cal. Les paraules se m’han quedat impreses al cervell, m’ho sé de memòria. “Lamentem comunicar-te…”, seguit de paraules buides de copiar i enganxar a tots els participants. “Nivell excepcional”, “decisió difícil”. Bla, bla, bla. Així és, soc una més de la llista de no suficients. Això ja em desil·lusiona prou com per a llegir la resta del correu. No obstant això, m’ho torno a llegir i, aquest cop, l’acabo. I més valia no haver-ho fet.

La protagonista triada és Lisa Gerdener.

No puc evitar obrir la boca. Ella. Amb el seu vestit perfecte i la seva doble cara, ha aconseguit el paper.

La imagino davant dels jurats. Somrient amb satisfacció i una seguretat de plàstic. Sabent que ella serà la protagonista.

I després, la cirereta del pastís: em conviden a ser figurant. Volen que estigui a la pel·lícula, que trepitgi el plató, però com una ombra, sense gairebé importància. Volen que vegi des de primera fila com la Lisa viu el meu somni. Tiro el mòbil sobre el llit amb ràbia.

Genial. Soc l’espectadora de luxe del meu propi somni.

Em quedo una estona estirada al llit, mirant el sostre de l’habitació, que ara em sembla més petit que mai, com si les parets s’estiguessin tancant fins a deixar-me sense aire. Sospiro sonorament.

Podria dir que no.

El dolor del rebuig comença a sortir. I m’entren ganes de plorar. Podria respondre amb una dignitat i confiança ben altes. Podria dir-los que soc actriu, i no un simple decorat. Però llavors recordo la cara de l’home del càsting. Ell va veure alguna cosa en mi, ho sé. M’eixugo les llàgrimes amb la mà, inspirant fort. No. No els donaré el gust de rendir-me. Si volen que hi sigui, hi seré, però a la meva manera. El dolor es converteix en ràbia i suficiència.

Potser, si estic prou a prop de l’escenari, algú s’adonarà que l’actriu principal només està fent un teatret barat, mentre que jo… Jo visc la història.

Agafo el mòbil, desbloquejo la pantalla amb l'empremta dactilar i em preparo per respondre. Escric formalment el correu, amb un sentiment barrejat entre la tristesa i la ràbia, però desvío la mirada, reflexionant. Per una banda, el dolor que sento de no haver sigut triada com a protagonista està a flor de pell, però, d'altra banda, encara és el meu llibre preferit, encara és la meva pel·lícula, la meva història.

Però ja no serà el teu moment de brillar, Elina.

Torno a mirar el mòbil. Inhalo i exhalo, intentant mantenir la calma i així escriure amb el cap fred, no des del sentiment. Tot i que no ho aconsegueixo.

Si volen una ombra, la tindran. Però des del fons del plató penso recordar-los a cada segon que s’han equivocat de protagonista.