Fa més de cinc minuts que soc a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d'avui.



Respiro fons i començo a caminar. Creuo el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns metres de vorera, empenyo la porta amb por.



Ja està.



Em diuen que m'assegui un moment al sofà de la sala, que de seguida m'atendran.



Uns minuts més tard, una dona morena i alta em fa un gest perquè la segueixi fins a un corredor a la dreta. En aixecar-me, els nervis em juguen una mala passada. La carpeta que porto rellisca i tots els fulls amb els diàlegs de l’obra – la meva oportunitat per protagonitzar l’adaptació del meu llibre preferit– i la documentació cauen per terra.



Genial, Elina. Ets un desastre.



La noia s'acosta i s'ajup per ajudar-me a recollir els papers. És molt amable; la majoria m'hauria mirat amb mala cara per fer-los esperar. Em lliura els fulls i em diu que no em preocupi, que el jurat és just i sap trobar la gent amb talent. Em demana que respiri, perquè se'm nota el nerviosisme a la cara.



Es pot causar una primera impressió pitjor? Necessito relaxar-me.



Prenc una alenada d'aire. Ella comença a caminar novament cap al corredor i aquesta vegada, amb compte, la segueixo. És un espai ample, flanquejat per banys i diferents sales durant tot el trajecte. Evito mirar cap a l’interior de les estances; em fa por que potser no tornaré a trepitjar mai aquest lloc si fracasso.



Ella m'obre la darrera porta a la dreta i em diu que aquest és el meu destí. Em quedo immòbil. Les nàusees amenacen de fer-me treure el dinar i em replantejo si de debò estic feta per aquesta professió. La noia mou les mans davant dels meus ulls i em treu del meu tràngol. Li dic que estic bé, que només són els nervis. Em fa un somriure comprensiu i, mentre se'n va, em desitja sort. Per molt estrany que sembli, aquestes paraules em reconforten.



Som-hi.



Entro i, per sorpresa meva, em trobo amb una altra estança, però aquesta és molt més ampla i amb més moviment. Moltes persones giren el cap en veure'm, però en notar que no soc ningú important ni cap cara coneguda, cadascú torna a la seva. Mai m’havia sentit tan nerviosa, i això que no és, ni de lluny, el meu primer càsting. Continuo caminant i m’adono que als costats hi ha bancs perquè tots els candidats puguin seure.



Repasso totes les cares. A mig camí, trobo un lloc lliure al costat d'un noi que manté una expressió totalment despreocupada. Davant meu, seu una noia blanca com la neu amb els cabells rogencs i rinxolats que em clava la mirada. Em dedica un somriure tímid al qual corresponc amb cortesia, tot i que no puc evitar preguntar-me si ella és la Lisa de la qual tothom parla. M'assec, obro la carpeta i començo a fullejar el meu guió, però noto que la seva mirada no s’aparta de mi. La Lisa (si és que és ella) porta un vestit que recorda exactament al de la protagonista del llibre, com si ja hagués decidit que el paper és seu. Amb l’excusa d’arreglar-se un rínxol de la cara, observa els meus fulls desordenats i doblegats per la caiguda.



—Vigila, que no se’t tornin a escapar -diu amb una veu massa dolça, gairebé artificial —. Seria una pena que el jurat pensés que no saps ni aguantar un guió, oi?

M'adono que el seu somriure no era de suport, sinó de superioritat. Intento ignorar-la mentre observo de reüll el noi del costat, que ara rellegeix les seves línies amb urgència, com si s'hagués quedat en blanc en l’últim segon. Suposo que el nerviosisme no perdona ningú.



L’aire de la sala només vibra amb els xiuxiuejos dels qui, com jo, repassen el paper més important de les seves vides. De cop, un soroll sec em sobresalta. La porta doble del final del passadís, que ni tan sols m’havia fixat, s’obre bruscament. Una noia baixeta i rossa surt amb els ulls plens de llàgrimes. Però, al mateix instant que veu la quantitat de mirades sobre ella, s’eixuga les llàgrimes i camina cap a la sortida amb el cap ben alt, com si no hagués passat res.



Quina seguretat. Tot i que tinc clar que, si plorava, és perquè el jurat ha decidit no agafar-la.



No puc bloquejar el pensament que aquesta podria ser jo d'aquí a uns minuts. Noto les mans fredes i el guió, ara arrugat entre els meus dits, em pesa com si fos de plom.



—Elina Reyes? —crida una dona des de la porta.



M’aixeco amb pressa. I tot i que no volia mirar a la Lisa, ella no es talla a dir-me:

—Sort, desastre.



La miro i la veig amb un somriure gèlid, però no li faig cap expressió. No li permetré que sàpiga de tot el nerviosisme que porto a sobre.



Tanco els punys i vaig a la sala. La porta es tanca darrere meu amb un so pesat. Al fons, tres persones seuen darrere d’una taula plena de gots de plàstic i ordinadors. L’home del mig, amb una barba descuidada, em fa un gest perquè em col·loqui sobre la marca blanca del terra. Observo que ells, i les dones que seuen al seu costat tenen cares cansades.



Normal, tenint en compte les hores que porten aquí dins tancats.



—Pàgina dotze. El monòleg de la traïció — diu ell sense mirar-me ni demostrant cap emoció—. Quan vulguis.



Respiro. El silenci és dens i sembla que es pugui tallar amb un ganivet. De cop, el comentari de la Lisa em passa pel cap. Les nàusees tornen i la por augmenta.



Necessito calma i concentració. No puc donar-li la raó.



Agafo aire. Visualitzo la protagonista del llibre que he llegit tants cops, que podria dir el llibre de memòria. Recordo el moment en el qual s'adona que va ser traïda per qui més estimava. Empatitzo amb ella. Sento el seu dolor.



Obro la boca i les paraules surten amb una força i potència que no sabia que tenia. Ja no soc l’Elina amb por i que ensopega amb els fulls. Soc una dona ferida que vol justícia. Veig com l’home de la barba deixa de teclejar. La dona del seu costat aixeca la mirada, seguida de la dona del costat. Per primer cop, em miren. Sento que l’aire es fa menys dens i segueixo el meu paper.



Quan acabo l’última línia, la sala triga uns regons a reaccionar. No sé com sentir-me al respecte, però l’orgull i la sensació que sento després d’interpretar em fan sentir increïble.



—Bé... —diu la dona de la dreta, aclarint-se la veu—. Molt bé. Anem a la part musical. Pàgina vint-i-cinc. Tens la partitura preparada?

Assenteixo amb el cap i quan comença la melodia em preparo. Després de cantar la cançó amb una nota neta, em sento confiant. Per primer cop en tot el dia, no em tremolen les mans.



—Gràcies, Elina— diu l’home—. Ja et direm alguna cosa.



Surto de la sala amb el cap ben alt. En obrir la porta, em trobo amb la Lisa amb els braços plegats i amb una mirada expectant. En veure la meva expressió tranquil·la ella arrufa el nas. Passo pel seu costat sense ni tan sols mirar-la. Avui, la “desastre” ha guanyat.