Hui es complixen set anys des de l'última vegada que vaig veure a Siena, sis des de que va morir en tindre al seu fill.

També es complixen sis anys des del dia en què vaig decidir no ser eixa xiqueta a la qual havien educat per a ser fràgil. No recorde el dia exacte en el qual vaig deixar de sentir por. No va ser sobtat, ni heroic, ni digne de comptar en llibres, però va ser l'espurna que va encendre el major acte de rebel·lió que algú podria haver deslligat en este imperi. No soc forta. No sé lluitar ni combatre. Però hi ha una arma molt més perillosa que la força: l'educació. Vaig decidir aprendre per totes aquelles dones que no tenien l'oportunitat. Vaig estudiar el món; política, economia i història són temes sobre els quals cap dona ha d'interessar-se, molt menys demanar que li ensenyen, però són temes que conec tan bé com el palmell de la meua mà. M'han fet veure la realitat del món. Durant anys he fingit obediència, però he mantingut una gran lluita silenciosa.

Milers de llibres publicats baix pseudònims d'hòmens, milers de donacions anònimes i milers de dies d'un treball esgotador van tindre resultat. Centenars de xiquets i xiquetes que poden rebre educació, centenars de dones que ara tenen una visió distinta sobre el matrimoni, que es van adonar del que realment era casar-se.

Les vaig ajudar, a cada una d'elles, a totes les que no volien viure una vida així, les vaig ajudar a fugir dels seus destins.

"Si no se'ns permet triar, ho farem a la força"

És el missatge que es trobaven tots els pares, mares o germans que anunciaven matrimonis concertats a estes xiquetes. He d'admetre que mai vaig pensar que un moviment tan xicotet com publicar un llibre, donar una mica de diners o ajudar una xiqueta a fugir, poguera convertir-se en alguna cosa d'esta magnitud, una cosa que no pot amagar-se, però ja no m'importa. Per què els vaig permetre fer una cosa que no podíem fer. Triar. No estic disposada al fet que es repetisquen més històries com la de Siena. Vaig furtar molts diners i vaig cometre desenes de crims com a traïció, suplantació, desacatament o sedició. Però ningú va sospitar res. Qui anava a creure que una dona podia si vulga pensar per si mateixa? Era fàcil desaparéixer, baixar el cap, caminar dos passos per darrere. Sempre vaig ser extremadament acurada, però gens dura per sempre. Perquè sí, jo també era una dona, i la meua hora també va arribar, pel que sembla multiplicada per totes aquelles a les quals vaig salvar.

L'emperador s'estava tornant boig, portava anys tractant de descobrir al misteriós escriptor d'eixos llibres que estaven revolucionant el país, volia saber qui era el donador anònim que havia construït escoles en el seu imperi sense el seu permís, damunt, escoles per a xiquetes, però sobretot, volia saber qui ajudava estes xiquetes a escapar. En estos últims mesos les xiquetes fugides s'havien multiplicat, incloses filles de cavallers, consellers i d'importants nobles de la cort. El meu pare estava entre l'estaca i la paret i cada vegada es tornava més paranoic, perquè continuaven desapareixent grans quantitats de diners. Estava segur que l'home al qual buscava estava dins de palau, però no aconseguia donar amb ell. Havia investigat fins a l'últim dels seus hòmens, fins i tot als seus consellers més íntims, però res, el traïdor no apareixia. Estava en el seu despatx, mirant compulsivament papers i amb un aspecte horrorós quan vaig entrar eixe dia. Eren les dos de la vesprada i havia anat a preguntar-li perquè no estaven els cuiners que havien de fer el menjar, però em vaig penedir en l'instant en el qual vaig decidir obrir la boca.

-Pare - Vaig dir mentres obria la porta del seu despatx - Puc passar?

-Que vols - Va dir este sense deixar de mirar papers.

-Jo...em preguntava on estan els cuiners - El meu pare alce la vista del seu escriptori i em va mirar amb una mescla de ràbia i incredulitat - Haurien d'haver servit el menjar, però ni tan sols hi ha ningú en la cuina que l'haja preparada...Jo...tinc gana.

-Que tens gana? - va riure amargament i vaig poder veure la bogeria en els seus ulls – Per mi mor-te de fam mocosa No veus que tinc problemes més greus que els teus capritxos de xiqueta acaronada? Si...això és el que eres...una mocosa malcriada, però això...això s'acabarà - Es va alçar de colp i es va acostar al meu mentres em mirava amb luxúria - Mira't, t'assembles tant a la teua mare...- Em va agafar un floc de pèl mentres s'acostava més i més - T'assembles molt a ella...- Es va quedar uns segons en silenci i em vaig tibar de cap a peus - Et casaràs amb mi.

-Q-que?

-Tindràs el fill que la teua mare no va poder donar-me.

-C-com dius?

- Ves-te - El meu pare va tornar a asseure's i jo no em vaig moure, però va alçar el cap una altra vegada i em vaig esfumar abans d'atrevir-me a mirar-lo de nou.

El meu pare va anunciar el nostre matrimoni un matí qualsevol, com qui anuncia una nova llei o un nou impost. Jo seguia sense poder processar l'ocorregut. No volia això, ja sabia el que significava. Sabia com acabaria. Havia vist eixe final en els ulls de Siena. Però jo no podia fugir, així que ho vaig acceptar.

No vaig plorar. No vaig suplicar. No vaig cridar.

Vaig assentir.

Durant les següents setmanes vaig escriure d'amagat cada nit sens falta, amb un llum xicotet i les mans tremoloses. Escrivia la meua història, la de la meua mare, la de Siena, la de tantes xiquetes sense nom que mai tindrien veu. Escrivia perquè vaig comprendre alguna cosa que ningú m'havia ensenyat: que la paraula és l'única cosa que sobreviu al poder.

El meu pare podia condemnar el meu cos. Però no la meua memòria.

El dia abans de les noces vaig tornar al jardí. Al mateix racó on Siena i jo ens amagàvem de xiquetes, on créiem que el món era amable. L'arbust seguia allí, més gran, més salvatge. Com si el temps també haguera aprés a resistir. Vaig traure el paper que havia guardat durant anys, ja quasi desfet pel pas del temps.



“Fuig, Helena.”



Ho havia fet tard. O tal vegada no. Tal vegada fugir no sempre significa marxar-se.

El dia de les meues noces vaig traure tots els diners que vaig poder de palau, el vaig enviar a totes les xiquetes fugides, després del meu últim acte de rebel·lia, va arribar el moment d'acceptar la realitat.

L'altar estava ple de cares que no volia mirar. Consellers, nobles, oficials… centenars d'ulls fixos en mi. El meu pare era allí, imponent, amb la mala cara, com si tothom li pertanguera. I, no obstant això, no li pertanyia la meua veu. Mai li va pertànyer.



-Accepta casar-se amb este home? -Va preguntar el clergue, la seua veu ressonant en tota la catedral, una única pregunta, i tota la meua vida depenent d'ella. Tenia la gola seca, però la meua veu va eixir clara, més esmolada que un ganivet.



-No. - La sala va soltar exclamacions. No vaig retrocedir.—No accepte este matrimoni.



Vaig fer una pausa, vaig deixar que cada mirada clavada en mi sentira el pes de les meues paraules. Després vaig continuar, amb tot el que havia guardat durant anys:



-He comés traïció, i no m'amague d'això. He desafiat l'autoritat d'este imperi, he escrit llibres que ningú havia de llegir, he ensenyat als que se suposava que havien de callar, he ajudat a fugir als qui els poderosos volien sotmetre. He furtat, he suplantat identitats, he sabotejat decisions d'este govern, he desobeït, he iniciat una rebel·lió. —Cada paraula queia com un martell, clara i sense disculpes.—Tot això ho vaig fer plenament conscient que era il·legal. I no em penedisc.

-No soc un objecte per a casar, ni un trofeu per a exhibir. Soc Helena de Constantinoble, i no callaré - La intensitat dels murmuris creixia, però no vaig mirar a ningú més. Només al meu pare.

El seu rostre es va aombrar, i els consellers van intercanviar mirades nervioses. Però jo ja havia donat el colp. Ningú podia arrabassar el que ja havia entregat al món: la veritat.

-Als calabossos! - Va ordenar un dels oficials, i em van envoltar. Vaig escoltar com el meu pare calmava i feia callar a la multitud, i com tot seguit, anunciava la meua execució per traïció. Però no em va afectar.

Cada pas cap al tancament era un triomf silenciós. Encara que m'espentaven cap a la foscor, jo caminava amb la certesa que ningú podria detindre el que havia començat.

En els calabossos, va vindre a visitar-me Carla, la meua dama de companyia, la mare de Siena, la dona que m'havia criat. Li la veia destrossada, amb els ulls plens de llàgrimes va passar les mans entre els barrots del calabós per a acariciar-me la cara.

-Helena Per què has fet això? - Em va preguntar amb la veu trencada i tremolant - Et matarà Helena, saps que ho farà - Em va dir plorant.

-Ho sé Carla, però no m'importa - Li vaig dir amb carinyo.

-Vaig ser jo Helena, jo vaig ser qui et va escriure eixa carta el dia que va vindre Siena fa tants anys - Carla em va mirar amb desesperació - Volia que fugires Helena, no volia que t'ocorreguera el mateix que a ella, tú eres com una segona filla per a mi, volia protegir-te, desitjava que tingueres un destí diferent - La vaig mirar, sense saber com reaccionar a les seues paraules.

-Em pots fer un últim favor Carla? Sé que em vols i sempre m'has volgut, i tú has sigut com una mare per a mi, per favor...

-El que siga Helena.

-Porta'm una ploma, tinta i molt paper - La meua dama de companyia em va mirar amb incredulitat però va assentir amb amor.

Mitja hora després, em trobava escrivint les meues últimes paraules.

Em sembla irònic, que vaja a morir amb la mateixa edat amb la qual va morir la meua mare, setze anys després s'ha repetit la història. Només que ara, hi ha una revolució que promet llibertat de triar que fer amb les nostres vides, i fora d'estos murs, centenars de dones que sé que llegiran esta història, han pogut ser les primeres en tindre elecció. Així, que almenys, jo moriré a canvi de la llibertat de centenars de dones i de l'educació de milers de xiquets, no per engendrar-li fills al meu pare.

Sigues qui sigues, si estes llegint això, gràcies per haver arribat fins ací, per atrevir-te a llegir la meua història i si t'ho preguntes, no, no tinc por. O potser sí, però ja no importa.

La por ha deixat de ser el que decidix per mi. Durant anys em van dir que una dona havia de témer-ho tot: a desobeir, a pensar, a quedar-se sola. Hui, per primera vegada, la por està asseguda enfront de mi, i soc jo qui l'observa.

No suplicaré. Mai vaig aprendre a fer-ho de veritat. Em van educar per a inclinar el cap, no per a demanar clemència. A més, clemència per què? Per haver llegit? Per haver escrit? Per haver cregut que les xiquetes no naixen per a ser entregades com a mercaderia?

Si eixe és el meu crim, llavors el confesse.

No vaig ser forta com ells entenen la força. No vaig empunyar espases ni vaig alçar exèrcits. La meua guerra va ser silenciosa. Es va lliurar en cada xiqueta que vaig ayudar a fugir una nit sense mirar arrere, en cada dona que va entendre que no estava boja per no voler eixe destí.

Al meu pare li hauria agradat que morira penedida. Que reconeguera la seua raó, la seua llei, el seu món. Però no puc donar-li això. Ja em va llevar massa coses abans que poguera triar.

No vaig salvar a totes. Mai vaig creure que poguera. Però vaig salvar a algunes.

Hui, deixaran de recordar-me com Helena de Constantinoble, la filla del gran emperador Constantí, i diran que vaig ser una traïdora, una vergonya, un error. No és la primera vegada que ho diuen. Vaig nàixer escoltant-ho. Vaig créixer carregant-ho. I així i tot, ací estic.

Perquè encara que el meu cos no isca d'este lloc, les meues paraules ja l'han fet.

Sí, moriré, però ja no poden parar el que jo he començat.

És estrany, m'han llevat el futur, però mai em vaig sentir tan propietària de mi mateixa com ara. No em case. No obeïsc. No calle.

Si esta és l'última cosa que puc triar, trie no penedir-me.

Trie véncer sense sobreviure.

No he salvat el món.

Però he salvat a les que vindrien després.

I això és suficient. Per què em van dir que havia nascut per error.

Ara sé que l'error era el món en el qual havia nascut.