Avís:

Esta història conté dades reals de noms de persones i de llocs que si van existir en l'antiguitat. Hi ha moltes dades certes, però la informació posada en la història no està relaciona amb el llibre del qual forma part el principi seleccionat. M'he basat en molts fets que si van ocórrer en la realitat per a escriure esta història, però tot el que llegiràs a continuació forma part de la imaginació de l'autora.

El pes d’un llegat

Capítol 1



Història de la filla de l'emperador Constantí.



Ací comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va rajar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.





Constantí.



Primer emperador de Roma, qui va convertir Bizanci en capital, qui va crear "Constantinoble". General d'exèrcits, pontífex de l'església, líder suprem. O, com jo el cride, pare.



Vaig nàixer una freda nit d'hivern, envoltada de llevadores i dames de la cort, eixida del ventre de la dona de Constantí de Roma. Una emperadriu en una luxosa habitació, d'un majestuós palau, en un grandiós imperi, que esperava amb ànsia l'arribada de l'hereu, el successor de l'emperador, el que asseguraria el llegat. Vaig nàixer, després de més de deu hores de part, d'un cos inert, d'una dona morta. Un nadó. Tota una nació a l'espera. La mort de Favlia Julia Helena, una tragèdia familiar. Un espòs viudo, un fill orfe de mare. Un únic hereu legítim.





-Magestad, magestad ¡Magestad desperte! - Una de les llevadores sacseja sense parar el cap de l'emperadriu. Huit dones més presencien l'escena, cap s'atrevix a dir paraula.



Un minut. Dos. La llevadora continua sacsejant a la dona amb desesperació. Uns braços aparten a la llevadora del cap de Flavia Julia Helena.



- No despertarà, l'emperadriu a mort - La llevadora major va tallar el silenci amb veu aspra, les dames que presenciaven l'escena van soltar exclamacions horroritzades.



Un llit, desenes de draps plens de sang. Una hemorràgia que havia acabat amb la vida d'eixa dona i el seu nadó. L'emperador acabava de perdre a la seua dona i al seu fill al mateix temps.



Espera, no.



Un plor. Una llevadora acabant de traure al plançó del cos sense vida de la seua mare. Alleujament, llàgrimes, tristesa i alegria al mateix temps.



Una de les dames de la cort s'alça de la cadira i corre cap a la porta, l'obri i es troba amb desenes de parells d'ulls que l'observen amb mil expressions distintes. Al fons un tron, en ell, l'emperador espera amb cansament.



-Senyor - La dona camina cap a ConstantÍ, els hòmens s'aparten al seu pas - L'emperadriu...ha...h-ha mort... - Diu pesadament - Després de tantes hores de dur part, no ha pogut resistir- Exclamacions, mirades d'horror, murmuris. Un gest de l'emperador, silenci absolut.



- I el meu fill? - El rei mira fixament a la dama, amb desesperació - Ha mort també el meu fill?

-No senyor - La dama somriu amb tristesa, però amb emoció continguda - El nadó ha sobreviscut, està viu.



Vítores, aplaudiments, una gran expressió d'alleujament en el rostre del rei.



-Que és? Que és el meu fill?! - Pregunta el rei amb ànsia, amb felicitat.



-Jo, encara no ho...- La dama està a punt de contestar quan la porta s'obri, la llevadora ix amb l'hereu.



-És una xiqueta senyor, una bella i saludable xiqueta - Diu amb un somriure.



La sala calla per complet, la mirada del rei s'enfosquix, la felicitat s'esfuma. Els nobles de la cort murmuren i es miren amb decepció. Contastí s'alça i mira per la porta on jau la seua esposa morta

- Quin desaprofitament de dona – Diu l'emperador amb menyspreu. Sense mirar dos vegades a la llevadora s'alça i es va, els hòmens es dispersen. La llevadora es queda sola amb l'hereua legítima de l'imperi del seu pare.



Una dona morta després de donar a llum, una cort decebuda i un cadàver que arreplegar. Això és tot el que va quedar després de la mort de la meua mare en el part, això és tot el que la gent recorda, això, és l'única cosa que jo sé.



Una decepció. Una nosa. Un nadó fallit. Una dona.



Això és el que soc.



Eixe el motiu pel qual escric, pel qual conte la meua història. I si l'estàs llegint, significa que he vençut, que ho he aconseguit.



La qüestió és, Al fet que preu ho he fet?