Capítol 2



Tretze anys. Eixa és l'edat amb la qual Flavia Julia Helena es va casar amb Flavio Valerio Aurelio Constantí, de cinquanta-dos anys. Setze. Eixa és l'edat amb la qual la meua mare va morir en tindre'm. Una xiqueta tenint xiquets. I jo? Què passa amb mi?

Pena. Això és el que passa. Vaig ser el motiu pel qual la dona del meu pare va morir. Soc el motiu del seu odi cap a mi, de la decepció que sent l'única figura paterna que he tingut. I pena, és el que sent tot el maleït món cap a mi, i és el que m'ha fet ser com soc. Com a dona s'esperava de mí, que fora submisa i obedient. Feble. I això va ser el que vaig intentar ser durant anys, el que em van ensenyar. No obstant això , només conduïx cap a un lloc, el matrimoni, l'únic motiu de la meua existència, a més de ser l'única manera d'assegurar el llegat del meu pare. El matrimoni és per al que se m'ha preparat des que tinc ús de raó. Es el que he vist durant tota la meua infància. Com, altres xiquetes pocs anys més grans que jo, eren casades amb hòmens que els triplicaven l'edat, com, mai més tornava a veure-les.

De xicoteta, aixó era l'única cosa que desitjava, casar-me. Pensava que així, faria feliç al meu pare, faria que em volguera, tal vegada, fins i tot em faria una abraçada. Les dames de companyia sempre m'han dit el meravellós que és el matrimoni, que és el millor regal que pot rebre una dona, i mare meua, jo el creia, de bo de bo que el pensava. Però un dia, la filla d'una de les meues dames de companyia, Siena, es va casar. Un matrimoni arreglat amb un home de bona familía, que va fer que mai més tornara a veure-la.

Ella tenia onze anys, jo nou en eixe moment. Siena havia sigut el més semblant a una germana que jo havia arribat a tindre, sempre era ací, amb mi, per a mi.

Jo tenia una agenda atrafegada, era de les úniques dones de la cort que estava rebent educació, per no dir l'única. Llegir, escriure, comptar, sumar, restar, dividir i multiplicar, eren coses que els xiquets més enllà de palau no sabien fer, eren coses que molts hòmens més enllà de palau no havien tingut l'oportunitat d'aprendre. Però jo, era una xiqueta, xica, que havia tingut la sort de poder rebre educació. Però Siena no era tan afortunada.

Sempre, en acabar les classes amb el senyor Magnus, tenia una hora lliure, per a jugar o passejar pels jardins, ací, era quan veia a Siena, que ajudava a llavar i tendir roba a la seua mare. Sempre jugàvem juntes, era la millor hora del día.



- Déu, porte tot el dia tancada - Li vaig dir eixe dia a Siena, mentres passejàvem pel jardí- Crec que somiaré amb multiplicacions - Siena va riure, i es va asseure al meu costat, darrere dels arbustos que sempre usàvem per a amagar-nos de les meues dames de companyia.

-Com és això d'estudiar? I fer classes de postura i eixes coses? Eres un princesa saps? Que enveja.

-Enveja? O no, déu - Vaig riure i vaig posar cara d'avorriment- És horrible, estudiar és cansat i el senyor Magnus em té farta amb tantes divisions i multiplicacions - Siena em va mirar divertida, però amb una cara de cert anhel.

- Però millor que netejar tot el dia segur que sí que és.

-Ja bo, possiblement - Vaig posar cara de fàstic i em vaig tombar mirant al cel, tancant els ulls al mirar al sol.

- Ai! Saps què! - Siena es va alçar de colp i em mirà amb emoció, obligant-me a incorporar-me per a mirar-la a la cara.

-Que passa?

-Em casaré!- Els meus ulls es van desorbitar per un moment i em vaig alçar d'un salt.

-QUE! ÉS UNA BROMA!? - La vaig mirar desafiador - Saps que no m'agraden les bromes!

-No! És de debò, el meu pare va arreglar l'altre dia un acord amb l'amo d'eixos vaixells tan grans que sempre veiem en el port. No era segur però ho vaig conéixer i ell va tancar el tracte! - Li la veia tan alegre, tan feliç, que si s'haguera anat el sol, ella hauria il·luminat tota Roma amb el seu somriure.

- No em digues això! Que bé! Jo també vull! - La vaig agafar de les mans amb alegria - Faria el que fora per casar-me, de veritat. El que fora!

- Però tú fins i tot tens nou, jo ja tinc onze, ja soc una dona - Em va fer l’ullet i jo vaig sentir una gelosia terrible- Però no patisques, en un parell d'anys, amb sort, Pot ser que et toque a tú!

-Tant de bo, i cóntam, Com és? És bonic? - Ella va fer una ganyota.

-Que va, és més vell que el meu pare, Però que més dona? Ni que li haguera de fer una besada - Ríem a l'uníson, mentres em continuava comptant detalls sobre el seu matrimoni.

Recorde l'enveja amb la que escoltava les seues paraules, desitjava tantíssim ser ella en eixos moments...

I quan una setmana més tard es va anar, quasi sense avisar, a penes vaig poder acomiadar-me d'ella, ja que ténia l'agenda massa atapeïda.

I així, vaig continuar fent la meua vida com de normal, ara més solitària sense Siena per a alegrar-me i jugar amb mi, però amb un grandiós desig de tindre la mateixa sort que ella. Un realment grandiós desig.

Van passar mesos, molts mesos, fins que quasi un any després, vaig tornar a veure-la, a Siena, la meua millor amiga, la meua germana. O a qui creia haver conegut feia anys.

Eixe dia, em va fer mal com un tret al cor.

Acabava de finalitzar les meues classes amb el senyor Magnus, estava caminant pel passadís quan vaig escoltar les veus de les meues dames de companyia. Em aburria molt, i no m'abellia suportar-les, així que em vaig amagar darrere d'un dels gegantescos murs que decoraven les sales, abans que elles giraren pel passadís on em trobava. Quan ho van fer, vaig començar a escoltar millor les seues veus i a entendre les seues paraules.

-Pots estar estes dos hores tú amb Helena? - Vaig sentir dir a qui em va semblar que era la mare de Siena - La meua filla vindrà a visitar-me Marie, porte molt temps sense veure-la, per favor, només seran un parell d'hores...estic preocupada, eixe home...no m'agrada per a ella...

-No et preocupes Carla, jo m'encarregue, ves a veure a la teua filla – Marie va fer una pausa, just quan faltaven un parell de metres per a arribar fins on jo em trobava- No vull preocupar-te més, però tens raó, eixe home...no em dona bona espina. Perquè la vau casar amb ell Carla?

-No va ser la meua idea, va ser el meu marit, necessitàvem els diners, ja ho saps, i ell li va oferir una bona quantitat – Carla va sospirar, derrotada- No vaig poder fer res per a oposar-me, vaig intentar fer-ho creu-me...però em vaig emportar un bon dolor lumbar a canvi...

Les meues dames de companyia van tornar a doblegar el passadís, i jo em vaig quedar molt quieta processant tot el que acabava de escoltar. Siena anava a vindre. Anava a ser ací. Per fi. Vaig sentir com el cor em feia un tomb, i sense pensar-me'l dos vegades vaig córrer cap a l'entrada posterior del jardí, per on sempre entraven les vistes dels empleats de palau.



Quan vaig arribar hi havia diverses persones esperant, però gràcies a la meua xicoteta grandària en eixe moment vaig aconseguir amagar-me amb facilitat entre els arbustos fins a arribar a l’entrada, on em vaig amagar darrere d'un arbre. Ni cinc segons després, la porta es va obrir, i vaig veure a un gran home major entrar. Era molt alt, i tenia una gran panxa, era major, molt major, no tenia menys de seixanta. Va estar parlant uns minuts amb les persones, fins que em vaig adonar que hi havia algú més darrere de l'home. La vaig reconéixer a l'instant. Estava d'esquena, però no podria confondre mai els seus llargs cabells ondulats i la seua baixa alçada. Era Siena. Estava a punt d'eixir de l'arbre per a cridar-la quan es va girar. Em vaig quedar sense alé. No podia ser ella, era impossible. Estava en els ossos, literalment hi havia més os que grassa en eixe cos. Però aixó no va ser el pitjor. Ferides, moltes ferides. Corts que no havien cicatritzat bé, per braços i també en la seua cara i llavis, morats que tenien colors espantosos, i marques, tenia parts del cos cremades, cremades en forma cercles, de cigarrets. El que no vaig esperar, va ser veure l'enorme panxa amb la qual carregava. Un nadó?

No podia processar-ho, no era capaç, fins que em va mirar. Siena em va mirar, i a mi em va caure el món als peus. Una mirada de sorpresa va creuar el seu rostre, però quan vaig veure els seus ulls, el cor va decidir deixar de bombardejar sang, perquè se'm va parar. Vaig caure de cul, no vaig poder mantindre'm en peus. La seua mirada estava trencada, reflectia un dolor que no havia vist mai. Eixa alegria per viure, eixa felicitat que la caracteritzava, s'havien esfumat, no quedava ni un polsim. Estava buida, no representava cap emoció, només la seua mirada delatava el sofriment pel qual havia d'haver passat. No vaig poder parlar, no vaig poder reaccionar i ella ho va veure. Es que va saber el que pensava i la seua mirada es va entristir encara més.

La meua dama de companyia em va trobar. Marie em va obligar a anar a la meua habitació, es va enfadar molt, i jo només vaig poder obeir, ni tan sols vaig replicar, mai ho havia fet, no sabia fer res més a obeir. Però vaig tindre malsons, eixa nit vaig tindre molts malsons. Sé que sonarà mal dir-ho, però jo vivia envoltada de luxes, molts luxes, no havia experimentat l'amor de pares, però mai havia pensat de més en com podia ser la vida d'algú fora de palau. Però eixe dia, vaig conéixer per primera vegada el sofriment. I no, no estic parlant de veure com viuen les persones a Constantinoble, no parle dels captaires, ni dels malalts, parle, que per primera vegada, vaig veure en els ulls d'algú, un sofriment tan feroç que em causava malsons. El pitjor, no va ser només el sofriment que vaig veure en eixos ulls, si no, que va ser, en els ulls de la xiqueta que m'havia alegrat, acompanyat i volgut durant tota la meua infància.

Al matí següent vaig trobar un xicotet tros de paper en l'arbust on sempre ens amagàvem Siena i jo. Estava tan doblegat, que si no fora pel pertorbada que seguia pel dia anterior no m'haguera adonat. Ho vaig obrir amb cura, i vaig llegir el missatge.

"Fuig Helena, fuig molt lluny d'ací ara que eres a temps, o el teu futur serà cruel. Sé que trobarás el camí, i amb ell, la felicitat, aprofita la teua intel·ligència"

Vaig llegir tantes vegades eixe missatge, que vaig acabar pensant que era fruit de la meua bogeria. Va ser molt irònic que d'un dia per a l'altre, passara d'adorar i desitjar amb totes les meues forces el matrimoni, a repudiar-lo de tal forma, però si no haguera sigut així, el meu destí haguera sigut molt distint. No molts haurien fet el que jo vaig fer, però no molts han viscut el que jo he viscut.

Soc Helena de Constantinoble, filla de l'emperador Constantí, i única successora legítima al tron de l’imperí Romà. I ací, comença la meua història.