Els dos companys estaven consumits per una aterridora por i un gran nerviosisme que no els deixava pensar amb claredat. Tenien menys d'un minut per a prendre una decisió que anava a ser crucial per al destí de la Terra.



-Daniel-Li va cridar Clara amb un agitat to-Què faig?!



Daniel no semblava estar en aquest món. Tenia els ulls fixos en un punt de l'habitació, la pell tan pàl·lida com el color dels documents que li acabaven de revelar la crua realitat i una respiració lenta que no hauria de ser suficient per al seu manteniment dempeus i despert.



-Daniel-Tornà a cridar Clara, qui cada vegada estava més alterada.



Aquest per fi va baixar a la realitat.



-No sé què dir-te Clara, no sé què fer-La seua veu estava plena de desesperació-Tota la meua vida he somiat amb això, he somiat amb formar part d'un projecte que anara a revolucionar la nostra vida. L'espai sempre ha sigut el que més m'ha fascinat. A mi i a tots els que treballem ací. Els asteroides, els planetes, les galàxies… tot ens deixava sense alé. No obstant, sembla que ens hem oblidat del que realment importa. Ens hem oblidat que per molt que ens agrade el que es trobe en l'exterior això no és imprescindible per a nosaltres, l'imprescindible és la Terra. Ens hem centrat tant en els avanços que hem deixat de costat el nostre planeta, el nostre entorn, ens hem deixat de costat a nosaltres mateixos. I ara, tenim l'oportunitat de remeiar-ho. No obstant, no soc capaç, no soc capaç de dir-te que no tires d'eixa palanca si això suposarà la mort de cinc innocents. Tenen família, tenen amics, tenen gent que confia que ells tornaran d'aquesta missió i els tornaran a veure. Ells s'han despertat hui pensant que anava a ser un dia de treball normal, s'han acomiadat de la seua família com sempre o potser no, potser pensaven que no era necessari acomiadar-se perquè anaven a tornar. Potser tenen assumptes sense acabar, enutjos sense resoldre, o gràcies sense donar. Llavors no sé què dir-te Clara, no puc prendre aquesta decisió en menys d'un minut.



Clara no sabia què dir-li. Ella també estava tenint els seus dubtes. Per a ella l'espai sempre va ser el més bonic, però mai va pensar que l'ambició d'ajuntar el turisme terrenal amb l'espacial li anava a llevar els moments que més li agradaven de la seua vida. Ella estimava anar a la platja, li relaxava fer passejos amb bicicleta per la muntanya. O simplement el tindre una casa a la qual arribar i tombar-se en el sofà li tranquil·litzava. La seua passió era l'espai, però la seua vida era la Terra. No obstant, sabia que no anava a poder viure la seua vida en pau després de formar part de la mort de cinc persones. La seua ment estava cortcircuitant i el temporitzador ja havia baixat als 20 segons.



Clara va mirar Daniel.

Daniel va mirar Clara.



A la sala només s'escoltava un xicotet xiulet cada vegada que un segon baixava. No obstant, el soroll era insuportable. Les seues ments remenaven totes les opcions possibles, buscaven una tercera solució que no es reduïra a una palanca i llavors, entre tots els dubtes, les seues ments es van unir a una. Sabien el que fer, sabien quina era la decisió correcta.



Cinc

Quatre

Tres

Dos



Els dos van tancar els ulls a l'hora i van fer, o no van fer, el que devien.



Un



Un so metàl·lic va inundar la sala. Potser, va ser un simple clic en arribar a la part baixa de la palanca. O, potser, va ser l'escruixidor soroll dels motors posant-se en marxa i alçant el coet de la base.



Fora com fora, Daniel i Clara van ser capaços de prendre la seua decisió estant a contrarellotge. Ara és el nostre torn de decidir què hem de prioritzar. Perquè malgrat que aquesta història siga ficció, també és la nostra trista realitat. Nosaltres no hem de participar en la mort de ningú per a salvar la Terra, simplement hem de prendre accions, fins i tot, en els xicotets detalls, com tirar un paper al femer, en lloc del sòl. Llavors, per què no comencem a cuidar la nostra casa, la Terra?