El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



Daniel va observar en el comptador que quedaven cinc minuts per a l'enlairament i va decidir pujar al centre de control amb la resta, ja que si no, el foc dels propulsors l’anava a reduir a cendres.



Segons el comptador anava passant, Daniel estava més nerviós. Al cap i a la fi, aquesta missió anava a suposar un gran avanç per a la humanitat, s'anava a començar la construcció dels hotels Luxe, una empresa d'hostaleria que pretenia establir-se a la lluna.



Daniel estava observant cada apartat del panell de control detingudament, necessitava assegurar-se que tot anava bé, però de sobte va veure alguna cosa roïna. No estava completament segur del que havia vist, perquè ho havia observat pel costat de l'ull. No obstant això, qualsevol errada, per xicoteta que fora, seria fatídica. Si no s'equivocava, hi havia hagut un veloç parpelleig en la part de pressió interior de la nau. Era necessari que la pressió fora la correcta, aquesta era crucial per al funcionament de la nau, si era massa, el coet podria explotar, i si, al contrari, no hi haguera suficient, podria haver-hi una desviació de la trajectòria i acabaria xocant en algun lloc de la ciutat.



No volia alarmar a tot el món, per la qual cosa es va acostar cuidadosament a Clara, la seua companya de control, i li va dir xiuxiuejant:



-Clara, crec que hi ha problemes respecte a la pressió interior.



Malgrat un intent que la seua veu isquera calmada, va eixir amb un to que expressava un pànic aclaparador. Pensava que la resposta de Clara l’anava a tranquil·litzar, que li anava a dir que tot era al seu cap i que tot anava bé. No obstant, això no és el que va ocórrer.



-Ho sé, hi ha hagut un ingrés no autoritzat en el panell de control fa deu minuts, l'acabe d'interceptar.



El cor de Daniel es va accelerar.



Qui podria haver fet això?

Quin seria el seu objectiu?

Què hauria sabotejat de la nau?



Va intentar preguntar totes aquestes qüestions a Clara, però en obrir la boca només va poder balbotejar paraules soltes i entretallades. Clara va notar la paralitzadora por que li recorria el cos i li va dir:



-S'ha programat un augment de la pressió interior una vegada el coet aconseguisca els cent metres d'alçària. No podem detindre el llançament, perquè ja s'ha posat en marxa, l'única cosa que podem fer és entrar al sistema amb la contrasenya de la persona que haja tramitat aquesta ordre i retirar-la.



Sonava segura del que deia, però així i tot no aconseguia ocultar completament el seu nerviosisme. S'observava en uns certs detalls, com la suor que li recorria el front, la tremolor de les seues mans i la seua respiració entretallada.



-Però, com esbrinarem qui ha sigut?-Va preguntar Daniel amb una visible confusió.



-Una manipulació de la pressió en cabina a deu minuts del llançament només es pot realitzar amb un accés privilegiat.



La confusió de Daniel augmentava amb cada segon que passava. Aquest accés només el tenien tres persones. Ell, Clara i Óscar.



Ell mateix no podia ser, seria conscient d’haver-ho fet. A més, per què hauria de sabotejar una missió que anava a suposar una millora en l'economia espanyola.



Clara portava tot el dia a la sala de control, sent vigilada per un gran nombre de càmeres que estaven gravant cada segon per a retransmetre amb el millor pla el llançament de l'any.



I Óscar, el retirat astronauta que va tindre problemes cardiovasculars, la promesa del segle, l'ídol de tots els xiquets, el més valent, i el que hui no havia vingut per raons desconegudes. Uns rumors deien que la seua falta es devia a una malaltia, uns altres que era perquè aquesta era la seua missió somiada i que el frustrava no poder realitzar-la.



Però no podia ser Óscar, no podia ser el mateix home que havia inspirat tota una generació d'astronautes, inclòs Daniel mateix, l'home que dia rere dia demostrava una passió pel seu treball, l’home que vivia per l'espai, l’home que ho faria tot per a realitzar descobriments.



-Óscar, ha hagut de ser ell, ahir es va portar una gegantina carpeta plena de documents i hui, casualment, no ve al treball - La veu de Clara va tallar el tibant aire com un ganivet, sonava més rabiosa que mai-Com ha pogut fer això? Aquesta missió ho era tot i ell la destruirà, amb la vida dels innocents astronautes del coet, només per un atac d’ira de xic xicotet.



A Daniel se li va encongir l'estómac, va dirigir la seua mirada cap al comptador, aquest ja marcava els tres minuts. Què anavem a fer?