Els crits dels guàrdies cada vegada eren més propers. El soroll de les armadures trencava la calma del bosc mentre les primeres llums de l’alba tenyien el cel. Marc sabia que ja no hi havia marxa enrere. Havia triat, i ara havia d’assumir-ne les conseqüències.



—Al final l’emperador no confiaba en nosaltres, ha enviat els seus guàrdies— va dir en Marc.



Luci, encara de genolls, es va aixecar amb dificultat, pressionant-se la ferida de l’espatlla. La sang li tacava la túnica, però el dolor més gran no era físic.



—Encara podem arreglar-ho —va dir amb veu cansada—. Digues que la vaig matar abans que fugís. Digues que vas intentar aturar-me. Potser et perdonarà.



Marc va negar amb el cap.



—No mentiré per salvar-me. Ja he decidit quin home vull ser.



Luci el va mirar llargament. Durant anys havien compartit entrenaments, rialles i silencis. Ara, però, un mur invisible els separava.



—Sempre has estat massa idealista —va murmurar.



—Potser —va respondre Marc—. Però almenys avui podré mirar-me al mirall sense odi.



Els guàrdies van aparèixer entre els arbres, envoltant-los. El capità, amb el rostre sever, va observar l’escena: Luci ferit, Marc dret amb l’espasa abaixada i cap rastre de la princesa.



—On és? —va exigir.



El silenci es va fer espès. Luci va mirar Marc. Aquell era el moment definitiu. Podia acusar-lo, salvar-se ell mateix i condemnar-lo. Durant un segon, la por va tornar a dominar-lo. Però llavors va recordar la mirada del seu pare, no la del penjat, sinó la del dia que li havia dit que, malgrat tot, intentés ser millor que el món que l’envoltava.



Luci va respirar profundament.



—Ha fugit —va dir finalment—. I és culpa meva.



Els ulls del capità es van endurir.



—L’emperador jutjarà aquest fracàs.



Marc va mirar Luci, sorprès. No esperava aquella confessió. En aquell instant va comprendre que, tot i les seves diferències, el seu company encara conservava una espurna d’honor.



Els dos escuders van ser conduïts de tornada al palau amb les mans lligades. La ciutat despertava sense saber el drama que s’havia desenvolupat durant la nit. Quan van entrar a la sala del tron, l’emperador Constantí els esperava dret, amb el rostre marcat per la ira.



—Heu fracassat —va dir amb una veu freda que glaçava la sang.



Ningú no va respondre. Marc va mantenir el cap alt. Luci, al seu costat, també.



—La meva filla viu? —va preguntar l’emperador.



Marc va parlar amb serenor.



—Sí. I mentre visqui, hi haurà esperança que algun dia entengueu el que heu intentat fer, tot el món descubrira la vostra veritat obscura.

Un murmuri va recórrer la sala. Constantí va estrènyer els punys. Durant uns segons semblava disposat a ordenar l’execució immediata. Però alguna cosa en la fermesa dels dos joves el va fer dubtar. Potser era orgull, potser ràbia continguda.



—Sereu empresonats fins que decideixi el vostre destí —va sentenciar finalment.



Mentre se’ls enduien, Marc va sentir una estranya sensació de calma. No sabia si viuria o moriria, però havia actuat segons la seva consciència. Luci caminava en silenci, però ja no semblava el mateix home que havia aixecat l’espasa aquella nit.



Dies després, es va escampar el rumor que la princesa havia estat vista en un territori llunyà, sana i salva. Per primera vegada en molt de temps, la por no era l’única força que governava.



Potser els dos escuders pagarien un preu alt. Però havien demostrat que fins i tot en un imperi dominat per l’obediència cega, encara podia existir el coratge de triar el bé.



I així, sota una nova alba, no només havia fugit una princesa, sinó que també havia nascut una lliçó: la por pot governar a les persones durant un temps, però l’honor és el que decideix qui són realment.