INTRODUCCIÓ

«Història de la filla de l'emperador Constantí»

«Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»

Capítol I. Germans en la causa, enemics en el camí

A Roma, quan el sol començava a pondre’s darrere els murs del palau imperial, l’aire es tornava pesat, com si la ciutat sencera pressentís que alguna cosa terrible estava a punt de passar. L’emperador Constantí, assegut al seu tron, mirava fixament el buit. Els seus ulls, cansats però encara rabiosos, reflectien una decisió presa des de feia dies. Ningú s’atrevia a contradir-lo i molt menys aquella tarda.

Davant seu s’agenollaven dos escuders de confiança: Marc i Luci. Feia anys que servien l’emperador, van ser entrenats des de joves per obeir ordres sense preguntar-ne el perquè. Havien lluitat en batalles, protegit el palau i silenciat enemics, tot i que tenien les seves diferències eren un duo imparable. Però mai esperaven un encàrrec tan cruel com aquell.

-Heu de portar la meva filla fora de la ciutat- va dir Constantí amb una veu freda. I allà, secretament, ha de morir. Cal que em porteu el seu cap com a prova que està morta.



Els dos homes van quedar en silenci. Marc va sentir com si algú li clavés una daga al pit. La princesa Helena era coneguda per la seva bondat; sovint baixava als jardins per parlar amb els criats i no mostrava mai orgull ni arrogància. Luci, en canvi, va apretar les dents. No era la primera vegada que feia una tasca cruel i sabia que negar-s'hi significava la mort.

-No vull errors- (va afegir l’emperador). Si torneu sense haver complert l’ordre, tindreu el mateix destí.

-A les seves ordres majestat!- (van afirmar Luci i Marc).



Van sortir del palau quan ja era fosc. Els carrers estaven gairebé deserts i només se sentien els passos dels cavalls sobre les pedres. La princesa viatjava amb ells, sense saber el què li esperava. Marc evitava mirar-la als ulls; Luci mantenia la mà a prop de l’espasa.

Quan van arribar a un bosc proper, la lluna il·luminava els rostres de confiança, tristesa i ràbia que tenien els escuders i la princesa. El silenci governava aquell lloc provocant una sensació estranya. Luci va baixar del cavall i va desembeinar l’espasa amb decisió.

-Ja saps què hem de fer- va dir amb veu dura. No podem desafiar l’emperador.

Marc es va interposar entre ell i la princesa.

-Això no és just- (va respondre) -No ha fet res per merèixer la mort-. -És la seva pròpia filla-.



Luci va bufar amb impaciència.

-La justícia en aquest món no existeix, la moral només es una mentida i només importa sobreviure. Si no la matem, ens mataran a nosaltres.

-Atura’t, Lucas. Encara hi som a temps. No podem fer això. No és una criminal, és una noia innocent.



-Ets massa bona persona Marc, però aquesta bondat et maleirà en un futur i si vols sobreviure llavors fes-me cas d’una maleïda vegada. Escoltes massa les teves emocions i mai fas servir el cap.



-Marc amb veu tremolosa- Lucas… abans que aixequis l’espasa, escolta’m. Quan era petit, el meu pare em va ensenyar que un home no és el qui obeeix sense pensar, sinó el qui protegeix quan ningú més ho fa. Un dia va defensar un esclau acusat injustament. El van apallissar fins a matar-lo. Després em volien apallissar a mi per ser el seu fill, però l’esclau em va salvar. Però jo encara recordo les seves mirades: no tenien por, tenien pau. Jo vull morir amb aquella pau.

-Luci parla clavant els ulls a terra: El meu pare també em va ensenyar alguna cosa, Marc. Em va dir que la bondat no omple l’estómac. Era soldat. Va desobeir una ordre per salvar una família… i l’endemà el van penjar a la plaça pública. Jo vaig veure com la família que va salvar el meu pare girava el cap i no tenien remordiment ni agraïment cap a ell, només callaven com rates. Des d’aquell dia vaig jurar que mai més seria feble.

La princesa, confosa i espantada, va començar a entendre la situació. Les llàgrimes van caure ulls avall, però no va cridar. Va mirar en Marc amb esperança, com si sabés que ell encara tenia pietat.

-Si tens una mica d’honor -va dir Marc- ajuda’m a salvar-la. Podem fer veure que l’hem matat. Podem enganyar l’emperador.



Luci va dubtar. Per un instant, el seu rostre va mostrar por. No por de matar, sinó de viure amb les conseqüències de desobeir. Va apretar més fort l’empunyadura de l’espasa.

-No hi ha marxa enrere.- va contestar finalment- o t’apartes… o cauràs amb ella.

El vent va moure les fulles dels arbres, com si el bosc mateix reaccionés a l’amenaça. Marc va posar la mà sobre la seva pròpia espasa. Sabia que aquell moment canviaria per sempre les seves vides.

I així, sota la llum de la lluna, dos escuders que havien compartit anys de servei es van convertir en enemics, mentre el destí de la princesa penjava d’un fil.