<div style=""text-align:" justify;"="">Durant uns segons eterns, cap dels dos escuders es va moure. Al bosc s’escoltava el vent movent les fulles, la respiració, i fins i tot la princesa Helena va deixar de plorar, conscient que qualsevol moment podia desencadenar la tragèdia. Només se sentia el vent xiulant entre els arbres i el batec accelerat dels seus cors. Marc i Luci es miraven fixament, com si intentessin reconèixer l’amic que havien estat durant anys de servei al palau.
—Encara pots baixar l’espasa —va dir Marc amb veu baixa, però ferma—. Ningú ens veu. El destí no està escrit, Luci. Som nosaltres els que decidim.
Luci va fer un pas endavant. La lluna reflectia a la fulla metàl·lica de la seva arma, que tremolava lleugerament. Aquell petit gest el va delatar: per primer cop en molt de temps, dubtava. La seva ment lluitava contra el record del seu pare, contra la por de morir i contra aquella veu interior que li deia que potser en Marc tenia raó.
—Parles com si el món fos just —va respondre amb amargor—. Però no ho és. El món pertany als que obeeixen i sobreviuen, no als que somien.
—No —va replicar en Marc, fent un pas endavant—. El món pertany als que s’atreveixen a fer el correcte, encara que el preu sigui alt. Si tots callem, el mal governa.
La princesa Helena, que fins aleshores havia estat immòbil, va baixar lentament del cavall. Les cames li tremolaven i amb prou feines es mantenia dreta, però va reunir el coratge per parlar. La seva veu era suau, però clara.
—Si he de morir —va dir—, que sigui sabent que algú va intentar salvar-me. No vull que la meva mort sigui només una ordre complerta.
Aquelles paraules van travessar en Marc com una promesa solemne, però a Luci li van pesar com una condemna. Va girar el cap, incapaç de sostenir-li la mirada. Durant un instant, va recordar el rostre del seu pare penjant a la plaça pública, el silenci covard de la gent i la seva pròpia impotència. Va apretar les dents.
—Calla —va dir amb veu trencada—. No ho facis més difícil.
Marc va aprofitar aquell moment de debilitat. Amb un moviment ràpid, es va acostar a la princesa.
—Corre cap al nord —li va xiuxiuejar—. Segueix el riu fins a trobar algú que t’ajudi. No miris enrere, passi el que passi.
—No! —va cridar Luci en adonar-se’n.
Les espases van xocar amb un soroll sec que va ressonar pel bosc, espantant alguns ocells adormits. Marc va bloquejar el primer atac amb dificultat; Luci atacava amb ràbia, com si cada cop fos una lluita contra els seus propis records. Ja no lluitaven com escuders disciplinats, sinó com homes trencats per les seves decisions.
—Encara la pots deixar marxar! —va cridar Marc mentre reculava—. No has de carregar amb això tota la vida!
—Ja ho carrego! —va respondre Luci—. Amb cada ordre que he obeït!
La princesa va començar a córrer. Les branques li esgarrapaven els braços i el vestit se li esquinçava, però no es va aturar. Cada pas era una lluita entre l’esperança i la culpa, perquè sabia que la seva llibertat tenia un preu.
El combat va acabar sobtadament quan Luci va caure de genolls, ferit a l’espatlla. L’espasa li va caure de les mans. Marc, respirant amb dificultat, li apuntava l’arma al coll. Durant uns segons va dubtar.
—No et mataré —va dir finalment—. No perquè no pugui, sinó perquè no vull convertir-me en allò que odio.
Luci va aixecar el cap. Els seus ulls, humits, reflectien cansament més que ràbia. —Aleshores ja estàs mort —va murmurar—. L’emperador no perdona els traïdors.
Marc va abaixar l’espasa. Ho sabia. Però, per primer cop en la seva vida, aquella por no el dominava.
A la llunyania, els primers crits dels guàrdies trencaven la nit. L’alba s’acostava, però no portaria pau, sinó el càstig de les decisions preses sota la llum de la lluna.
