El martell va caure a terra amb un soroll metàl·lic i sec que va ressonar per tota la casa.
La Nina respirava agitadament, amb els ulls desorbitats i els cabells enganxats a la cara per la suor. Jo també tremolava. No sabia qui havia colpejat a qui, només sabia que el cos em feia mal i que el temps semblava aturat.
- Mira què has fet… —va escopir Nina amb una rialla trencada—. Sempre ho espatlles tot.
L’Anna plorava darrere nostre. Un plor estrany, ofegat, com si li sortís del pit amb dificultat, però a la vegada com si l’hagués estat contenint molt de temps. En Thom gemegava al terra del soterrani, mig conscient.
- Anna, vine amb mi —va dir Nina, allargant-li la mà—. Vine amb la mama.
La nena no es va moure. Va ser aleshores quan ho vaig entendre.
L’Anna va aixecar el cap. Els seus ulls no estaven espantats. Estaven… buits. Cansats. Va deixar de plorar de cop, com si algú hagués apagat un interruptor.
I va parlar.
La seva veu era clara. Ferma. Massa adulta. Ja no era aquella nena que no parlava o a la qui no deixaven parlar. Ara era més forta, tenia més seguretat i poder.
La Nina es va quedar blanca.
- Anna…? —va xiuxiuejar—. Amor, què dius?
- Sempre menteix —va continuar la nena, mirant-me només a mi—. A tu et va fer el mateix que a les altres.
El soterrani semblava més petit. L’aire, més dens.
- De què parles? —vaig preguntar, amb la gola seca i la veu tremolosa.
L’Anna va baixar els esglaons lentament. Cada pas ressonava com un cop de porta.
- No ets la primera —va dir—. Abans de tu hi va haver la Clara. I la Maria. I una altra que no recordo el nom. Totes dormien aquí baix. Totes pensaven que algun dia pujarien a dalt.
Nina va cridar.
Però ja era tard.
- Quan deixaven de servir-li… —va continuar l’Anna, amb una calma que feia por— …les feia desaparèixer. El papa ajudava a netejar. Després marxàvem uns dies. Sempre tornàvem sols.
Em vaig girar cap a Thom. Ell em mirava. Ja no fingia. Tot quadrava, per fi vaig entendre per què l’Anna no s’encarinyava de mi tot i que feia tot el que em demanava. Es pensava que acabaria com les altres, que no sortiria del soterrani, que després de mi hi hauria un altre i un altre… I que ningú pararia aquest cercle d’enganys, de somriures falsos i de paraules no dites.
- Era per protegir-la… —va murmurar amb la poca veu que li quedava—. Sempre era per protegir-les a elles dues.
Vaig sentir nàusees.
- I jo? —vaig preguntar—. Què sóc jo?
L’Anna em va mirar als ulls per primer cop de debò.
- Tu eres diferent —va dir—. Tu vas lluitar.
Nina va intentar agafar el martell que feia temps que era a terra, però l’Anna va ser més ràpida. El va aixecar i es va escoltar el soroll d’ossos trencats, no sabia com aquella nena podia tenir tanta força. Mai oblidaré aquell soroll. La Nina, aquella dona que era la seva mare, va caure enrere, inconscient, amb els ulls oberts.
De cop i volta en aquella casa només hi havia silenci, un silenci espès, difícil de descriure.
Només se sentia la respiració de Thom… que s’anava apagant, suposo que massa temps sense beure aigua i un cop massa fort.
- Què passarà ara? —vaig preguntar, amb la veu trencada.
L’Anna va mirar el soterrani. Les cadenes. Les taques. Les parets.
- Ara —va dir— la casa torna a necessitar algú. —va pujar les escales sense mirar enrere.
Jo em vaig quedar uns segons més al soterrani. Mirava aquell espai que havia estat la meva presó i, al mateix temps, la prova de que no estava boja. Tot el que havia sentit, totes les mirades estranyes, totes les paraules amb doble sentit… tot era real. Les parets semblaven observar-me. Vaig pensar en la Clara. En la Maria. En totes les altres que no havien tingut temps a defensar-se.
Quan vaig pujar, la casa feia una olor estranya, una barreja de perfum car i ferro. Vaig obrir totes les finestres, però assegurant-me que des de fora no es veia res. Vaig netejar-me les mans amb una calma que no sabia que tenia. Cada moviment era lent, calculat. Ja no tremolava.
Vaig preparar a l’Anna per anar a dormir. No va plorar. No va preguntar res. Mentre li rentava els cabells, em mirava pel mirall amb una expressió que no era pròpia d’una nena, sinó d’algú que per fi entenia que el malson havia acabat. Vam sopar juntes, parlant com si ens coneguéssim de tota la vida, perquè aquell succés ens va marcar i a la vegada ens va ajuntar d'una manera especial.
- Ja està? —va preguntar fluix com si no s'ho creies del tot.
Ja està —vaig respondre.
I per primera vegada, vaig sentir que deia la veritat.
Aquella nit, vaig dormir al llit gran per última vegada. Al matí, la policia va trobar dues persones mortes al soterrani. Un accident domèstic. Així ho van dir.
L’Anna va anar a viure amb uns oncles lluny de la ciutat. No va dir res. Mai diu res. Però tenia un somriure mol dissimulat a la cara, era el somriure de la llibertat.
Jo vaig marxar. Però encara avui, de vegades, quan passo per davant d’una casa perfecta, amb un jardí massa gran i finestres que no deixen veure l’interior, recordo la seva veu.
Parla’m de tu, Millie.
I accelero el pas. Perquè sé que algunes portes, quan s’obren, no es tanquen mai.
