Ja feia una setmana que dormia en aquell llit tan petit i deixat. Tenia una manta per sobre els llençols que semblava cartó de tan acartonada que estava; quan la tocaves una mica es trencava a trossets petits, trossets que durant la nit se’t ficaven dins el llit i feien que tot el cos et piqués. A més, si em movia el més mínim, el llit feia un soroll que semblava el crit d’una nena petita, molt agut i profundament desagradable. Però això no anava a fer que renunciés a aquest treball tan ben pagat.

— Bon dia Millie. -Va dir Nina molt il·lusionada- Aquesta nit estava molt inspirada i he tingut una suuuper idea.

— Bon dia Nina -Vaig dir amb un to de curiositat a la veu.

— Una festa! Organitzarem una festa a casa!

— Com? Quan?

— Aquest cap de setmana, convidaré a totes les meves amigues, a uns quants nois…

— D’acord, sí, em sembla bé. En què vols que t’ajudi?

— Hem de comprar els nostres vestits, contractar el catering, fer les invitacions… Tenim molt de treball.

Vam baixar unes escales que portaven al garatge, on hi havia molta varietat de cotxes. Ella es va parar un moment per pensar quin de tots els cotxes escollir per anar al centre de la ciutat a comprar dos simples vestits. En agafar un dels seus luxosos cotxes em va fer posar una funda a les sabates. Això era normal? Suposo que la gent amb molts diners no és normal, i el que fan tampoc.

Vam sortir del garatge amb el cotxe negre brillant, tan silenciós que semblava que flotés sobre l’asfalt. Jo encara em sentia estranya asseguda en aquells seients de pell impecables, amb la sensació constant que no hi encaixava del tot, com si aquell luxe fos un vestit massa gran per a mi.

El trajecte fins al centre va ser ràpid. Nina parlava sense parar, plena d’energia, explicant-me com volia que fos la festa: llums càlides, música suau al jardí, una taula llarga plena de menjar i gent rient per tot arreu. Jo l’escoltava en silenci, assentint de tant en tant, intentant imaginar-m’ho tot.

— Millie, ha de ser una nit perfecta - va dir de cop, mirant-me-. No vull errors. He de quedar bé davant de tanta gent. Ve gent molt important d’arreu del món.

— Cap problema -vaig respondre-. Ho farem bé.

Vam aparcar davant d’una botiga petita però elegant, amb aparadors plens de vestits senzills, però bonics. Res a veure amb les botigues de luxe que jo m’esperava. Nina va somriure en veure-ho.

— Aquí. Just el que necessitem.

A dins, l’olor de roba nova i perfum suau omplia l’ambient. Una dependenta ens va saludar amb un somriure amable i ens va preguntar si necessitàvem ajuda. Nina va començar a mirar vestits com si ho tingués tot clar, mentre jo tocava les teles amb una certa por, com si tot fos massa fràgil.

— Aquest t’agradaria? -em va dir, ensenyant-me un vestit blau clar-.

— Sí… és molt bonic -vaig respondre, una mica tímida-.

Ens vam provar diversos vestits. Alguns em quedaven massa ajustats, d’altres massa amples. Finalment, en vaig trobar un de senzill, blanc trencat, que em feia sentir còmoda i, per primer cop en dies, una mica més segura de mi mateixa. Jo no em permetia aquell vestit, però m’ho mereixia. A ella li sobraven els diners.

— Aquest és -va dir Nina, decidida-. I jo em quedaré amb el negre. Enviaré els vestits a la bugaderia a què els rentin -va dir amb veu dolça-.

Quan vam sortir de la botiga amb les bosses a la mà, vaig notar una sensació estranya al pit. No era nervis, ni por exactament. Era més aviat una intuïció, com si aquella festa fos molt més important del que semblava.

— Nina… -vaig dir, dubtant-. Estàs segura que tot això és bona idea?

Ella em va mirar, seriosa per primer cop.

— Confia en mi, Millie. Aquesta nit ho canviarà tot.

I, sense saber per què, vaig sentir que tenia raó.

Aquella mateixa tarda, ja a casa, Nina va venir a parlar amb mi.

— Millie, ho sento, els de la bugaderia m’han donat els vestits I el teu… Està trencat.— Va dir la Nina sense cap pena.

— No, no… no passa res.-Vaig respondre una mica enfadada.



Les marques del vestit eren de tisores. Ho havia fet ella segur.

A la nit la Nina va deixar una capsa sobre el meu llit.

— T’he comprat un vestit per a la festa, com a disculpes.

Només d’obrir-la vaig saber que no era la meva talla. Era petit. Massa.

— Nina, crec que això no em quedarà bé…

— Prova-te’l -va dir, seca, sense aixecar la vista del mòbil.

Davant del mirall em vaig preparar per al pitjor. Però el vestit va lliscar pel meu cos com si m’haguessin pres les mides. S’ajustava a la cintura, als malucs, a les espatlles. Em vaig quedar quieta, sorpresa.

Quan vaig sortir, Nina em va mirar uns segons de més.

— Et queda bé -va dir al final-. Massa bé.

Aquella nit, la festa va omplir la casa de soroll i llum. Jo somreia quan tocava, parlava el just, observava massa. El vestit em feia sentir diferent, visible. Era… perfecte.

Enmig del caos, vaig veure Nina baixar cap al soterrani. La vaig seguir.

— Nina?

La porta es va tancar de cop. Era la meva oportunitat. Em coneixia l'habitació de memòria. Vaig sentir un soroll i sense pensar-m’ho vaig tirar-me a sobre. Vam començar a barallar-nos fins que vaig agafar el seu cap i li vaig estampar al terra. Vaig agafar una corda, i la vaig lligar. Vaig agafar les claus del subterrani que sempre duia al coll, com un amulet. En sortir vaig tancar la porta amb clau.

La música va continuar. Ningú semblava notar res.

Quan els vaig dir que la Nina es trobava malament, tothom se’n va anar. Vaig pujar al dormitori, al de la Nina. Em vaig posar el seu pijama i em vaig acomodar.

Més tard, algú va entrar a l’habitació.

La llum era tènue. Va dir el nom de Nina en veu baixa, com si no volgués despertar la casa sencera. Era en Thom. Jo no vaig corregir-lo. Estava cansada i aquella confusió em va arrossegar.

Ens vam apropar amb una timidesa estranya, com dues persones que busquen escalfor més que respostes. Les mans tremolaven una mica, les paraules no sortien. Només respiracions compartides, el pes d’un silenci que ho deia tot. Em vaig deixar portar, pensant que l’endemà ho entendria millor.

Al matí, em vaig despertar amb el cor accelerat. Al lavabo, l’aigua freda no em va treure la sensació d’angoixa. Quan vaig sortir, ell era despert.

— Tu no ets ella -va dir, amb la veu trencada. - Es podia notar por a la seva veu.

Ell va veure la clau del soterrani al meu coll, com sempre la portava la Nina. Va baixar corrents cap avall, jo darrere.

Vaig agafar el primer que vaig veure, una gerra. El cop va ressonar sec. El vaig portar al soterrani i el vaig tancar amb la Nina.

Hores més tard, la seva filla va tornar a casa abans del previst. Vaig saludar a la mare de la seva amiga i li vaig dir que els seus pares havien anat a passar el cap de setmana sols. Ella es va estranyar, però no va fer preguntes.

Jo estava distreta quan ella va sentir sorolls.

— Mama? Papa?

Els va trobar al soterrani. El pare encara inconscient. La mare lligada, amb els ulls plens d’odi.

Nina va aconseguir alliberar-se. Va agafar un martell i va venir corrents cap a mi, jo estava distreta, però en l’últim moment em vaig apartar.

— Tot això és culpa teva!

Vam caure entre caixes, cridant, lluitant.

La nena plorava mentre intentava despertar al seu pare.

I jo vaig entendre que res d’això tenia marxa enrere