L’endemà al matí em vaig despertar molt cansada. Aquella nit gairebé no havia dormit. No podia deixar de pensar en el meu pare, en el meu germà i en la meva mare.



Em sentia trista i molt confosa. Em vaig quedar asseguda al llit uns minuts, mirant el terra. La casa estava en silenci, però jo em sentia nerviosa, com si alguna cosa dolenta estigués a punt de passar. Quan vaig baixar a la cuina, tot estava molt tranquil.



Quan vaig acabar de preparar-me, vaig anar a buscar la senyora Nina.



-Senyora Nina… -vaig dir amb veu baixa-. Puc sortir una estona? Vull anar a veure la meva mare i el meu germà.



La senyora Nina em va mirar, seriosa uns segons, però només va assentir:



-D’acord. Però torna aviat.



-Gràcies - vaig dir



Caminava pel carrer, amb el cor bategant ràpid. No sabia ben bé què em trobaria, però sabia que havia d’anar-hi. De sobte, vaig sentir una veu darrere meu.



- Millie?



Era en Liam.



- On vas tan d’hora? -va preguntar, amb el seu to tranquil.



- He d’anar a veure la meva mare i el meu germà… -vaig respondre-.



En Liam em va mirar uns segons, i després va somriure una mica.



- Si vols, et puc portar. Anava a sortir igualment.



Durant el camí gairebé no vaig parlar. Mirava per la finestra i pensava en tot el que em trobaria. En Liam tampoc deia gairebé res, però de tant en tant em mirava de reüll.



- Està tot bé Milllie? Et noto amoïnada - va dir en Liam mentre em seguia mirant de reüll.



- Doncs la veritat és que no sé que em passa, estic com tranquil·la, però al mateix temps tinc un pensament al cap que no em deixa dormir.



- Ha passat alguna cosa a casa? T’han dit alguna cosa que t’hagi molestat o intimidat?



- No, no, no és res d’això, a més no té a veure amb el treball, és més personal.



- Que té a veure amb els teus pares?



Quan vaig escoltar la seva pregunta, em vaig quedar paralitzada, no sabia què fer ni com reaccionar, només em vaig quedar mirant a un punt fix.



En Liam se'n va adonar, i automàticament va mirar-me i em va dir



- Perdona no volia incomodar-te, i no vols no cal que responguis.



Quan vam arribar al barri on vivien, em va recórrer un calfred.



-Segur que vols baixar aquí? -em va preguntar en Liam.



-Sí -vaig dir-. Gràcies per portar-me.



Vaig respirar fons i vaig intentar calmar-me. Sabia que si reaccionava massa ràpid o mostrava que sospitava alguna cosa, el meu germà podria enfadar-se o deixar de confiar en mi. I jo necessitava saber què estava passant realment.



Vaig baixar del cotxe d’en Liam i em vaig girar cap a ell.



-No trigarem gaire -li vaig dir-. Només vull parlar una estona amb ells.



-D’acord -va respondre-. Jo t’espero aquí.



Vaig caminar cap a la porta de casa amb el cor molt accelerat. Aquell barri sempre havia estat una mica caòtic, però aquell dia el notava diferent, més pesat. Quan vaig picar a la porta, la meva mare va obrir al cap d’uns segons.



-Millie! -va dir sorpresa-. No m’esperava que vinguessis avui.



Em va abraçar fort. Feia temps que no la veia tan de prop i vaig notar que estava més prima que abans.



-Com estàs, mama? -li vaig preguntar entrant.



-Bé… bé… ja saps, com sempre -va respondre, però el seu somriure no semblava gaire sincer.



El meu germà Lima estava assegut al sofà, mirant el mòbil. Quan em va veure, va aixecar el cap.



-Mira qui ha vingut -va dir amb un mig somriure.



Em vaig asseure davant d’ell i el vaig observar bé. Tenia ulleres sota els ulls i semblava cansat.



-Liam… hem de parlar -vaig dir amb un to seriós.



-Uf, ja comencem… -va respondre ell deixant el mòbil a la taula.



-La mama m’ha dit que t’has tornat a ficar en problemes.



Ell va sospirar.



-No és res, Millie. De veritat.



-No em mentis -vaig dir-. Et conec massa.



Durant uns segons ningú va dir res. La meva mare mirava cap a la cuina, com si no volgués escoltar la conversa.



-Només estic intentant guanyar diners -va dir finalment el meu germà.



-De quina manera? -vaig preguntar.



Ell no va respondre. Però el seu silenci ja ho deia tot.



Vaig sentir un nus a l’estómac.



-Liam… això acabarà malament -vaig dir amb veu baixa-. Ho saps, oi?



Ell va baixar la mirada.



-No tinc moltes opcions.



Aquella frase em va fer encara més mal.



-Sempre hi ha opcions -vaig dir-. Però has de voler canviar.



La conversa no va anar gaire més lluny. Cap dels dos volia discutir massa davant de la mama. Al cap d’una estona em vaig aixecar.



-He de tornar a la feina -vaig dir.



La meva mare em va abraçar de nou abans de marxar.



Quan vaig sortir al carrer, en Liam encara estava al cotxe. Quan em va veure venir, va notar de seguida que alguna cosa no anava bé.



-Ha anat malament? -va preguntar.



Vaig pujar al cotxe sense respondre immediatament. Em vaig quedar mirant per la finestra uns segons, intentant ordenar els meus pensaments.



-Una mica… -va dir finalment-. El meu germà no està gaire bé.



En Liam va assentir amb el cap, sense pressionar-me amb més preguntes.



Durant el camí de tornada gairebé no vam parlar. Quan vam arribar a la casa dels Winchester, el sol ja començava a baixar i tot estava molt tranquil.



Vaig entrar a la casa amb una sensació estranya. Com si aquell lloc amagués més secrets dels que jo podia imaginar.



Quan vaig pujar les escales cap a la meva habitació, vaig notar una cosa que em va fer parar en sec.



La porta del desvan estava oberta.



Jo recordava perfectament haver-la tancat.



El cor em va començar a bategar molt fort.



Vaig apropar-me a poc a poc.



-Hola? -vaig dir amb veu baixa.



Ningú va respondre.



Vaig empènyer la porta lentament i vaig mirar a dins. Tot semblava igual que abans: les caixes, els mobles vells i la poca llum que entrava per la petita finestra.



Però llavors em vaig fixar en una cosa.



La caixa que jo havia mogut el dia anterior no estava al mateix lloc.



Estava més a prop de la porta… com si algú l’hagués estat revisant feia poc.



Vaig sentir un calfred a l’esquena.



I en aquell moment vaig tenir una sensació molt clara:



Algú més havia estat al desvan… després de mi.