Em vaig quedar paralitzada durant uns segons. No sabia què fer ni què dir.



-Res… estava ordenant -vaig respondre ràpidament. La senyora Nina m’ha dit que revisés les golfes.



En Liam va assentir, però la seva mirada es va aturar un instant de més sobre la caixa que tenia davant meu.



-Ah, d’acord. Per cert, aquesta tarda vindran uns amics -va afegir. Estarem a la tercera planta, així que t’agrairia que no hi pugessis.



El vaig mirar, al·lucinant. Quin nen més pijo i maleducat.



-No et preocupis -vaig contestar amb fredor. No penso molestar ni interrompre res.



Estava a punt de marxar quan em va agafar del braç. El seu contacte em va fer contenir la respiració.



-Escolta… no volia semblar tan borde -va dir amb un to més baix. És que amb l’altra assistenta les coses no van acabar bé.



El vaig mirar sorpresa. No semblava el mateix noi distant d’abans.



-No passa res -vaig dir, alliberant-me suaument.



Quan se’n va anar, el silenci va tornar a omplir les golfes. Vaig tornar a mirar la caixa. Vaig dubtar. Alguna cosa dins meu em deia que no l’hauria d’obrir… però al final ho vaig fer.



Només hi havia roba antiga, perfectament plegada. Massa normal. Massa net.



No hi havia res estrany… i això em va inquietar encara més.



Mentre recollia, sense voler, vaig donar un cop a una caixa que hi havia al fons. Es va moure una mica i va quedar fora del seu lloc. Em vaig espantar i de seguida la vaig tornar a posar com estava. El cor em bategava molt fort, encara que sabia que no l’havia oberta. Només l’havia moguda.



Quan vaig acabar, vaig baixar a baix com si res. Al cap d’una estona, la senyora Nina va pujar les golfes. Va mirar tot al seu voltant amb atenció, fins que es va fixar en la caixa. No estava exactament al mateix lloc. S’hi va acostar a poc a poc i va mirar-la bé. La tapa estava tancada. Tot seguia igual, com ho havia deixat feia anys.Va sospirar, sense saber ben bé per què.



Més tard, quan em va veure al passadís, em va mirar seriosa. Em vaig posar nerviosa.



-Aquí tot té el seu lloc, Millie -em va dir. I hi ha coses que és millor no moure.



Em va recórrer un calfred per tot el cos. Vaig assentir amb el cap, sense dir res, amb la sensació que havia fet alguna cosa malament, encara que no sabia exactament què.



Aquella mateixa nit, la casa va començar a omplir-se de música. Al principi era baixa, però cada vegada sonava més forta. Sabia que la festa ja havia començat. La Nina havia sortit a sopar fora i jo m’havia quedat a la meva habitació, intentant estudiar, però m’era impossible concentrar-me.



Al cap d’una estona, vaig sentir cops suaus a la porta.



-Millie? -era la veu d’en Liam.



Vaig obrir amb dubte i el vaig veure a la porta, mirant dins de l’habitació.



-Què fas amb tots aquests llibres? -va preguntar, veient que tenia els apunts repartits pel llit i la taula.



-Estic estudiant -vaig respondre, una mica vergonyosa-. No em ve de gust anar a la festa… només volia aprofitar una estona.



En Liam va mirar els llibres i després cap a la porta, com pensant.



-Si vols, puc baixar la música va oferir-. Així et pots concentrar millor.



-Gràcies… però no cal, puc estudiar igual -vaig somriure una mica.



Ell va insistir, amb un somriure suau:



-Va, Millie… vine només uns minuts, només a saludar. No has de quedar-te gaire.



-No crec… -vaig dubtar. No em ve gaire de gust…



-Anem, només una estona! -va insistir. Hi havia alguna cosa en els seus ulls que em feia cedir.



Al final, vaig sospirar i vaig decidir baixar.



-D’acord, només uns minuts -vaig dir.



Quan vaig arribar al saló, el lloc era ple de nois i noies de la nostra edat. Reien, parlaven fort i ballaven. Em vaig sentir una mica fora de lloc. En Liam em va portar fins a un racó del sofà, lluny de la música més forta.



-No t’agrada gaire tot això, oi? -va preguntar somrient.



-No gaire -vaig admetre.



-A mi tampoc tant com sembla -va respondre ell.



Vam començar a parlar de coses normals: l’institut, les classes, què ens agradava fer… Poc a poc em sentia més còmoda amb ell. Durant un moment vaig oblidar-me de la resta de la festa.



De cop, un dels amics d’en Liam es va acostar i va començar a parlar amb mi, fent bromes i mirant-me amb intenció. Al principi vaig riure, intentant ser amable, però ràpidament em vaig sentir incòmoda.



En Liam ho va notar de seguida. Es va apropar, amb els ulls fixos en l’amic, i va dir amb to sec:



-Deixa-la en pau.



L’home va fer un gest, però ell no es va moure, només em va mirar i va afegir:



-No cal que estiguis incòmoda, aquí només estic jo.



Em vaig posar vermella i vaig somriure tímidament, sentint una sensació estranya al pit. No sabia ben bé què era, però era clara: en Liam estava gelós… i això em feia sentir especial.



Vam passar la resta de la festa parlant i rient junts, i jo em vaig adonar que, tot i el soroll i el caos, sentir-lo al meu costat em feia sentir que podia relaxar-me i ser jo mateixa.



Aquella nit, després de la festa, em va costar molt agafar el son. La casa havia quedat en silenci, però no era un silenci tranquil, sinó dens, carregat, com si les parets guardessin coses que no volien ser descobertes. Em vaig girar una vegada i una altra al llit, amb una sensació estranya, com si algú m’observes des de la foscor.



L’endemà al matí, mentre netejava el passadís de la segona planta, vaig sentir veus baixes que sortien del despatx. No distingia les paraules, però el to era tens. De cop, la porta es va obrir i la senyora Nina em va veure. Va callar de cop. Em va dedicar un somriure rígid i em va dir que ja podia continuar amb la feina. Aquell somriure no em va donar gaire confiança.



Aquella mateixa tarda, vaig escoltar la Nina parlant per telèfon i no semblava gens contenta. Portava tot el dia tensa, igual que el seu marit, que encara no havia sortit del despatx des que s’hi van tancar aquell matí. He de reconèixer que tenia curiositat: volia saber què era el que els preocupava tant, però sabia que no hi podia fer res.



Feia poc temps que havia arribat a aquella casa, però tenia la sensació que ja hi portava molt més. Tot estava sempre net i ben ordenat, i gairebé no hi havia res a fer. Aquell lloc era tranquil, però també molt silenciós.



Aquella tarda, mentre netejava el marbre de la cuina, que ja estava ben net, era amb les altres noies, la Clara i la Maria, que preparaven l’esmorzar. Parlaven d’un tema que no acabava d’entendre, però tampoc hi prestava gaire atenció. Tot i ser allà, el meu cap era molt lluny.



L’endemà feia setze anys que el meu pare havia mort. Em sentia trista i preocupada. La mare m’havia trucat diverses vegades i em va explicar que el meu germà, en Lima, s’havia tornat a ficar en problemes. No vaig voler saber-ne gaire, però sabia que havia de parlar amb ell. Si no canviava, tot acabaria malament. El món de les drogues no era bo, i això em feia molta por.



Aquella nit em va costar dormir. Pensava en el meu pare, en el meu germà i en tot el que estava passant. Encara que aquella casa fos tranquil·la, dins meu hi havia massa pensaments que no em deixaven descansar.