- Millie, parla'm de tu. - va dir la senyora Nina Winchester, mentre s'inclinava cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar només els genolls, que sortien per sota de la sedosa faldilla blanca. No n’entenc gaire de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta la Nina Winchester és brutalment cara. Em ve de gust d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduís a zero les meves possibilitats de ser contractada.



-Doncs, bé, em dic Millie, tinc 20 anys, i estic buscant una feina per poder guanyar una mica de diners. A més, continuo estudiant, i penso que tenir una feina no em vindria gens malament, i així poder acostumar-me a la vida laboral. No parava de tocar-me la polsera que portava a la mà dreta, l'únic record que em queda del meu pare, que em va regalar abans que fos assassinat.



- Bé, així que estàs estudiant? Què és el que estudies? - va preguntar la senyora Nina amb curiositat, clavant-me la mirada amb aquells preciosos ulls color mel i tocs verdosos.



- Estic estudiant medicina. Estic en el meu segon any de carrera, i realment penso que ho porto força bé.



- És la teva primera feina d'assistenta?



-No, no és la meva primera feina. He estat treballant en alguns altres llocs, però a causa de la distància que hi havia no em deixava gaire temps per estudiar. Per això vaig haver de deixar aquestes feines i buscar un lloc més cèntric. - vaig dir mirant-la, i desitjant que em contractés, encara que semblava que no les tingués totes.



-D'acord. Llavors… ja tens experiència, oi? - va dir fulminant-me amb la mirada.



Quan li anava a respondre, una porta obrint-se em va interrompre. Era un noi, el vaig veure i no sé qui era, perquè pel que havia investigat a casa meva, el matrimoni Winchester no tenia fills. Suposo que serà algún convidat o alguna cosa similar. El noi va saludar la senyora Nina. Aquesta li va tornar la salutació, i quan ell va aixecar el cap em va veure, es va quedar mirant-me. Cal admetre-ho, el noi era molt guapo: alt, ulls clars i moreno… Molt pocs nois em semblen guapos, però sento que el toc dels ulls clars i els cabells foscos li donava un toc molt atractiu.



-Qui és ella, tieta? - va preguntar el noi mirant la seva tia.



-Ella és la Millie, la nova assistenta. Millie, benvinguda a la teva nova feina. Aquest és el meu nebot, en Liam. Ella serà aquí la majoria del temps i-, s'encarregarà d'ajudar amb les tasques de casa juntament amb les altres dues noies. - li va explicar al seu nebot mentre ell escoltava atentament.



-D’acord. Bé, jo me'n vaig a la meva habitació que he d'estudiar. Després a la nit sortiré amb uns amics, així que no m'esperis desperta.



-Llavors, quan començo? - vaig dir nerviosa després de la situació que acabava de succeir.



-Nina, comencem avui mateix. La teva habitació és a la segona planta. Després ves a buscar les teves coses i ara ves a ajudar a posar la taula. - va dir aixecant-se i aplanant la seva faldilla de pell.



Vaig baixar la mirada per dissimular el meu somriure nerviós. No esperava començar tan ràpid, ni molt menys que la presència d'en Liam m'alterés d'aquesta manera. La Nina ja caminava cap al menjador. Les seves sabates de taló fent un so perfectament marcat contra el terra de marbre. La vaig seguir en silenci, repassant mentalment tot el que havia de fer. M'havien contractat. No sabia si sentir alleujament o un inexplicable pressentiment. El menjador era enorme, il·luminat per un finestral que deixava entrar la llum del migdia. Sobre la taula ja hi havia alguns plats col·locats, però faltava gairebé tota la resta. Una de les altres noies, una jove rossa, d'ulls cansats, em va llançar una mirada ràpida.



-Ets la nova, oi? -em va preguntar mentre col·locava les cobertes—. Soc la Clara.



-Millie -vaig respondre, intentant semblar segura-. Encantada.



La Clara va assentir, però no va somriure.



—Aquí tot és ràpid. I a la Nina no li agraden els errors -va murmurar a la meva orella.



Un esgarrifo em va recórrer l'esquena. No sabia si era per les seves paraules o per què. Des de l'altra punta del menjador, la Nina m'observava amb aquella expressió que ja començava a conèixer: una barreja d'avaluació i desconfiança. Vaig prémer la polsera sense adonar-me'n.



-Millie -va dir la Nina-, quan acabis aquí vull que revisis les golfes Sembla que algú ha estat movent coses sense permís.



La Clara va aixecar la vista un segon, com si volgués dir alguna cosa... però no ho va fer. Vaig assentir. -És clar, senyora Nina. Les golfes eren més fredes del que imaginava. I fosques. El sensor de llum es va encendre només quan vaig fer dos passos dins. Tot estava perfectament endreçat... excepte una caixa, mal tancada. Em vaig apropar amb curiositat. Quan vaig tocar la tapa, vaig sentir un soroll al darrere meu, com si alguna cosa —o algú— hagués passat pel passadís. Em vaig girar tan ràpid que gairebé em cau la caixa a sobre. No hi havia ningú. O almenys, això semblava.



Vaig tornar a mirar la caixa. Vaig dubtar. Havia d'obrir-la? O avisar la Nina? Vaig sospirar. Si volia conservar aquesta feina, havia de demostrar iniciativa. La vaig obrir. Els meus dits es van congelar. Dins hi havia papers arrugats, fotografies, i un penjoll ensangonat. Vaig sentir un nus a la gola. El penjoll era idèntic al que portava al canell. El que el meu pare em va donar abans de morir. Vaig retrocedir un pas, tremolant. I llavors vaig sentir una respiració darrere meu.

-Què estàs mirant, Millie?