Em vaig llevar d’un bot i a poc a poc vaig intentar obrir els ulls, una llum blanca intensa omplia l’espai. Vaig intentar analitzar l’habitació. Al sostre hi havia un mural preciós de flors, als meus peus, enganxat a la paret hi havia un gegant armari de fusta clara i cap a l’esquerra una gran finestra s’emportava el protagonisme amb l’increïble paisatge d’un jardí molt ben cuidat. Finalment, em vaig girar cap a la dreta i vaig veure un llibre col·locat delicadament sobre la fusta de la tauleta de nit. Era el mateix que jo m’estava llegint. Va ser a llavors quan me'n vaig adonar, estava a la meva habitació. Estava totalment desconcertada, no aconseguia entendre com havia tornat a castell, feia res que estava a Evadia i ara tornava a ser a la meva habitació. Abans que pogués aixecar-me en cerca de respostes, va aparèixer per la porta en Edgar acompanyat del meu germà.

L’Edgar va córrer cap a mi i em va abraçar amb força, el meu germà va quedar-se al marc de la porta mirant-me amoïnat.

一Adela, t’has despertat! Estava molt preocupat, fa gairebé un mes que esperem aquest moment 一va dir ploriquejant.

Es va apartar i el vaig mirar confosa, en notar-ho es va eixugar les llàgrimes i va suavitzar la mirada.

一Com que un mes? Què vols dir? No entenc res, com he tornat d’Evadia? I què feies tu allà? 一vaig dir assenyalant a l’Alexandre.

一Cap dels dos sabíeu res, no sabia com dir-vos-ho. Tot és molt complicat i ell em vigila, sempre m’ha vigilat, ell no volia que sabéssiu res de…

Vaig retrocedir, enganxant el meu cos als coixins, no comprenia res i dubtava de tot, sentia que no podia confiar en ningú.

一Ho sento molt, de veritat que sabia res, si ho hagués sabut abans… Però, ara no tenim temps per perdre, ens hem d'afanyar, hem de…

L’Alexandre no va poder acabar la frase, ja que el soroll de la porta obrint-se el va interrompre. Era un metge, portava un maletí i una carpeta força gruixuda, es va recol·locar les ulleres i va somriure en veure’m.

一Ja t’has despertat! Imagino que estaràs marejada, i segurament també et costarà caminar i moure’t. N’has d’estar orgullosa, no conec a ningú que hagi aguantat tant en coma, un mes és molt. Però no et preocupis, que el teu germà i el teu amic segur que t’ajuden, t’asseguro que no s’han separat de tu en tot aquest temps, tot el dia explicant-te històries. Et deuen haver llegit desenes de novel·les! 一va dir el metge rialler.

一En veritat només li hem explicat una història, una que encara no està acabada 一va dir l’Edgar mirant-me fixament.

一M’encanten els finals oberts! Bé, aniré a buscar algunes plantes medicinals i et faré un té, però no t'il·lusionis que no són les mateixes que t’han portat fins aquí, eh 一va dir amb to humorístic.

El metge va deixar el seu maletí als peus del llit i va marxar de la sala. Immediatament, vaig girar el cap en direcció a l’Edgar i l'Alexandre, els quals seien al meu costat en unes cadires.

一Podeu explicar-me què està passant? Què has volgut dir amb allò de la història i tot això del coma… Val més que comenceu a parlar.

一Fa un mes que t'explico la mateixa història, un cop rere altre. Segur que te'n recordes, tot i no estar desperta estaves conscient, m’escoltaves, ho sé! Adela has de fer memòria, tenim molt poc temps, ell tornarà del viatge d’aquí res.

Un munt d’imatges van passar per la meva ment: un pingüí amb monocle, l’eruga i l’astruc, el té, la muntanya, la cascada, el castell, el llibre, la reina i... el meu pare.

Me'n recordava de tot i se sentia més real que mai, ara entenia què era el que havíem de fer, i abans de dir res, el meu germà em va treure les paraules de la boca.

一Hem de tancar aquesta història per ella.

一El final d’una història inacabada.