一Miri, sembla molt amable, però no em penso casar amb vostè.

La mare del príncep va quedar bocabadada, amb els ulls oberts com plats i amb la mandíbula que poc més i li tocava el terra. El noi va mirar a mon pare amb una expressió de confusió tremenda! Com si esperés i assumís que em volia casar amb un home sense conèixer res d’ell! A més el meu germà li semblava especialment graciosa la situació, ja que no parava de riure al veure la meva reacció.

一Disculpeu el comportament de la meva filla, és que avui sembla que l'Adelaida no es troba gaire bé. No us preocupeu per la boda, es farà sens dubte! 一va dir el meu pare amb una mirada amable.

一Ets irremeiable! 一vaig dir donant un cop a la taula, per després sortir corrents al jardí.

Mentre sortia del castell, vaig passar pels innumerables passadissos de pedra, decorats amb ornaments luxosos i amb cares obres d’art. Per molt ple que estigués l’espai la sensació que transmetia era freda i distant. Quan, per fi, vaig arribar a l'alta i pesada porta de fusta que donava al pati principal, no vaig dubtar a empentar-la. Primer vaig travessar l’hort, que estava ple de fruites i verdures de totes les mides i colors, més tard vaig passar per les immenses fonts que, per descomptat, anaven acompanyades d’unes escultures del meu pare. Mentre seguia corrents em vaig entrebancar. De sobte, vaig sentir com una mà es posava a la meva espatlla i abans que m'adonés estava immobilitzada a terra. Mon pare, o com li agrada que li diguin, l’emperador, sostenia una de les afilades espases d’exposició del castell contra el meu coll.

一Com t’atreveixes a portar-me la contrària desagraïda! Això ho faig pel teu bé, si estigués aquí ta mare voldria el mateix.

一Ella mai voldria això per a mi 一vaig dir-li enrabiada 一. Ella no era un monstre com tu!

一Faràs el que jo et digui! Ets molt conscient de què soc capaç 一va dir mentre premia més l’espasa contra el meu coll.

一Marxa a la teva habitació, diré als convidats que t’has hagut de retirar a causa d'un problema de salut.

No pensava obeir-lo i sabia molt bé a qui acudir en aquella situació. Així que vaig recórrer els murs del jardí fins que vaig arribar a la caseta on residia el personal de manteniment, allà es trobava el meu únic amic, l'única persona en qui podia confiar: l’Edgar, el meu majordom personal. Vaig obrir de cop la porta de la humil caseta. D’un bot, es va aixecar l’Edgar amb els ulls entreoberts, devia estar dormint.

一No aguanto més, no el suporto! Aquest castell és un infern! No vull viure més així!

一Doncs casa’t i així te'n podràs anar 一va dir amb un to humorístic.

一Molt graciós, però saps que si faig això em controlarà més que mai.

一Mira Adela... No t’ho he proposat abans per por a la teva reacció, però, de fet, pot ser que existeixi una forma d'“escapar” de tot això.

一No m’ho has de preguntar dos cops, faré el que sigui 一vaig dir immediatament.

一Fa temps que un amic em va regalar una cosa molt difícil d’aconseguir. Una planta. Però no una qualsevol. Aquesta pot portar-te a un món més fàcil, amb menys maldat, més feliç.

L’Ed va començar a rebuscar per tots els calaixos, per l’armari, la còmoda, la cuina, i finalment, va trobar-la dins d’un bagul. Em va posar a les mans una bosseta de vellut lila.

一Per prometre tant, és bastant petita 一vaig dir mig rient-me.

一Ja saps el que diuen, no jutgis un llibre per la seva portada.

一Jo de tu m'amagava millor, el pare sap que estàs aquí! 一la veu estrident i repel·lent del meu germà va sonar darrere de la porta. Aquest nen sempre es fica on no li toca, no hi ha qui l’aguanti!

一A veure si l’Alexandre es busca una altra cosa per a fer que no sigui molestar-te, quin toca nassos! 一va dir l’Ed rondinant.

一Obre la porta Adelaida! 一va escridassar una veu greu des de fora de la casa. L’Ed i jo ens vam mirar, tots dos sabíem qui era.

一Edgar, val més que la meva filla no estigui aquí!

L’Ed va moure l’armari per deixar al descobert la porta del darrere. I jo vaig sortir disparada cap a la meva casa de l’arbre a través del jardí. Quan vaig arribar-hi, vaig escalar l’enorme roure que tenia entre les seves branques una caseta força gran de fusta. Ja s’estava fent de nit, per tant, em vaig acomodar entre els coixins. Sense pensar-m’ho gaire em vaig menjar la planta tot d’una. Estava prou cansada i no em venia ni una mica de gust tornar al castell, passaria la nit allà. No era un gran problema, ja ho havia fet altres cops.

Malgrat l’esforç que vaig fer per no adormir-me’n, encuriosida per l’efecte de la planta, el son va poder amb mi i abans de l’esperat vaig caure en un somni profund, molt més profund del que mai hagués imaginat.