Foscor, no veia res més que foscor. Notava com els meus cabells volaven per sobre meu, estava caient cap al no-res, i no era una sensació precisament agradable. Quan vaig aconseguir obrir els ulls una mica, vaig veure una gran superfície d’un color grogós. Vaig anar a parar directe cap a aquesta, i sorprenentment vaig acabar xopa d’una substància que semblava tenir gust de…te? De cop i volta, el cap gegant d’un pingüí el qual duia un monocle a l’ull dret, va aparèixer al meu damunt. El pingüí va recollir-me amb el que semblava una enorme tassa de te. Tot seguit, em va deixar anar amb cautela en un balancí estrepitosament gran. Aquest es movia abruptament, empentant-me de banda a banda fins que vaig sortir disparada cap a un túnel fosc que semblava ser etern. Quan menys m’ho esperava, vaig començar a veure el reflex del sol i finalment vaig aterrar a una cadira de fusta que semblava ser bastant luxosa. En aixecar la vista, em vaig adonar que no estava sola, a la meva dreta hi havia el mateix pingüí que havia vist abans, i al davant tenia a un estruç que semblava molt indiferent.



一Què vol res per prendre senyoreta? 一va dir un ratolí menut de color blanc mentre em mirava encuriosit.



Abans que pogués dir res, un ratolí em va interrompre.



一Quins cabells més bonics que tens! És com una explosió de color carbassa!

一No l’atabaleu, com si fos la primera noia pèl-roja que veieu 一va dir el pingüí somrient 一aquí ets benvinguda Adelaida, no t’angoixis.



一Saps el meu nom? 一vaig dir sorpresa.



一És clar, aquí ets la convidada d'honor, tothom et coneix i de certa forma, tu també coneixes a tothom…

一Però tros de lluç! No t'adones que la noia no té cap mena d’idea d’on és? 一va dir l’estruç amb menyspreu.



一Estàs a Evadia, un lloc amb una història que t'ha esperat durant molt temps. Necessitem que ens acompanyis a veure a algú que t’ha d’explicar una cosa summament important. És una missió d’alta urgència, per tant, en ens anirem demà mateix, a primera hora del matí. 一va dir despreocupadament el pingüí, com si no acabés de dir la bogeria més gran que hagi sentit mai!

一Com puc saber que és veritat tot això que dieu si no sé ni qui sou!

—Disculpa, amb l’emoció me n'havia oblidat completament de presentar-me, jo soc en Gared, l’estruç del teu davant es diu Xared i els ratolins que veus voltant per aquí ens ajuden sempre amb les tasques rutinàries, són un encant, no creus?

—Suposo… Bé, què has dit abans d’una missió. A què et refereixes amb que marxarem al matí? Quant temps estaré aquí? Com torno a casa?

—Relaxa’t, no podràs marxar fins que completis la tasca pendent que tens a Evadia. Per tant, demà hauràs d’acompanyar-nos t’agradi o no —va dir en Xared.



—Però no l’espantis babau! Adelaida, t’asseguro que el trajecte de demà serà més que entretingut, ens llevarem d’hora i demà tornaràs a casa sense problema, has de confiar en nosaltres.



—Bé, tampoc tinc una altra opció pel que veig —vaig dir mirant-me les sabates tacades de te.



—Amb tot ja aclarit, és hora de menjar, que ja és fosc! —va dir un ratolí.



En un tres i no res, la taula estava plena de plats exquisits de tota mena de sabors. Ni als dinars més elegants del meu pare hi havia aquest nivell! Els ratolins no deixaven de fer-me preguntes, per tant, el sopar no va ser gens avorrit, i a l’hora de dormir, en Gared em va acompanyar a l'habitació on anava a passar la nit.

—Tens coixins a l'armari i un pijama a escriptori —em va dir assenyalant l’escriptori —descansa que demà tenim un dia mogudet.



—Sí, és clar. Bona nit Gared i gràcies pel festí —vaig dir amablement.



—No és res, bona nit Adela.



La porta es va tancar i em vaig posar al còmode llit. Tota l'habitació era prou estrambòtica, amb formes irregulars, tota classe de colors i el llit, a part de ser tou, tenia forma d'escarabat. Mai havia vist res de l’estil.

No sé si va ser per l’adrenalina, pels nervis o per la curiositat, però aquella nit va passar rapidíssim, fins i tot diria que va ser com si no hagués dormit ni tan sols un minut. Em va llevar en Xared donant cops a la porta. D’un bot em vaig aixecar del matalàs i en obrir la porta, l’Estruç seguia allà.



—Saps? No m’esperava veure’t aquí, més ben dit no m’imaginava a mi, amb tu, aquí. És igual, entendràs tot quan arribem al nostre destí, vesteix-te i vine a la taula per esmorzar.



—Eh? —no em va sortir dir res més. De totes maneres vaig decidir no donar moltes voltes al que deia.





En arribar a la taula, aquesta estava completament plena. Pastissets, fruita, xocolata, begudes, ensaïmades, tot el que pogués imaginar dolç hi era allà. La conversa que vam tenir durant l’àpat no va ser gran cosa, en Xared i en Gared parlaven de missió i els plans que tenien, deien alguna cosa sobre una eruga, un castell un desert… No entenia res de res, fins que ho vaig entendre.



Ens vam dirigir els tres cap a una granja situada al cim d’un turó d’herba rosa i flors taronges. De cop i volta, d’un dels estables va sortir una bèstia gegant! Era una eruga enorme ratllada d’un verd i taronja llampant. El Gared, tot decidit va escalar per les potes de l’animal i va pujar al seu llom. El carismàtic pingüí va fer un gest perquè pugéssim, i així ho vam fer. Doncs, en Gared va treure un gong gegant, i amb ell va emetre un soroll fortíssim que va fer que l’eruga sortís disparada. En un obrir i tancar els ulls el paisatge havia canviat completament, ara estàvem a un desert de sorra lila ple de foques que saltaven entre les dunes. Sense donar-me compte, vam tornar a canviar d'habitat: ara estàvem en una selva amb cangurs i taurons, i més endavant, estàvem travessant una tempesta de neu acompanyats pels ornitorrincs i les girafes que hi havia allà.

De sobte, l’eruga es va aturar en sec davant d’una majestuosa cascada i va girar el cap cap enrere. El pingüí va assentir i, a poc a poc, ens vam endinsar en la cascada. Per la meva sorpresa, en comptes d’enfonsar-nos, vam començar a flotar cap a dalt, com si es tractés d'un ascensor. Un cop a dalt, vaig quedar meravellada amb les vistes. Tot estava fet de núvols de tots els colors. A més, al cel hi havia elefants i narvals volant per tot arreu. Només hi havia un camí color coral, que conduïa a un castell absolutament majestuós. De prop, l’edifici era encara millor, tenia tota mena de pedres brillants a la façana, i les seves torres fetes amb trencadís i les cúpules enormes eren extraordinàries. No va caldre que ningú obris la porta, ja que uns suricates ho van fer per nosaltres. L’interior del castell em va deixar bocabadada. Sentia que no em cansaria mai d'admirar els vitralls, les parets, els quadres, els patrons de les cortines… Allà tot era esplèndid. Vam arribar a una sala plena d’ornaments luxosos d’or, al final de la sala hi havia molts gronxadors col·locats en forma de cercle, però al centre n'hi havia un en específic que em va cridar l’atenció, ja que estava ocupat. Una dona esvelta, preciosa, amb ulls ámbar i els cabells roigs ens mirava fixament.

一Bon dia majestat 一va dir el Gared.



一Us estava esperant, asseieu-vos, si us plau 一va dir entusiasmada.



Cadascú va seure a un gronxador, mai havia vist res igual, però no em desagradava. Em va sorprendre veure que en Xared estava gairebé tan desconcertat com jo, pensava que ell coneixeria aquest lloc.



Inesperadament, la reina va dirigir-se cap a mi amb un llibre molt gruixut entre les mans.

一A qui realment estava esperant era a tu. A aquest llibre hi ha narrada una història inacabada que necessita un final.

一No t’entenc, què vols que faci? 一vaig preguntar mentre em posava el llibre a la faldilla.

一Només has d’endinsar-te en la història. I recorda que tu els pots veure però ells a tu no 一va dir mirant-me als ulls.



一Però com? Continuo sense comprendre’t…

La dona va obrir el llibre per l'últim capítol. Davant d’aquesta decisió vaig mirar el llibre estranyada, qui comença un llibre pel final?

一Només has de començar a llegir i quan sentis que et pesen els ulls i les pessigolles et recorrin el cos, tanca’ls ben fort.



Vaig seguir les seves indicacions sense qüestionar-la, al cap i a la fi, que era el pitjor que podia passar? Tal com ella va dir, vaig notar els efectes i en tancar els ulls una sensació inigualable em va recórrer tota la medul·la espinal.



Vaig obrir els ulls, i en veure la paret de pedra i la catifa medieval vaig pensar que estava a casa. Però en intentar aixecar-me em vaig adonar que no em veia les mans. L'inexistent reflex de la finestra va corroborar els meus temors: o estava morta o era invisible. A l’habitació, que em resultava familiar va entrar una dona amb aparença jove. En girar-se la vaig reconèixer, era la reina que m’havia entregat el llibre. Darrere seu va entrar un home que semblava fred i apàtic, al contrari d’ella. Aquest portava una safata amb l’esmorzar.



一Estimada, has de reposar. Ja portes una setmana malalta, així no et recuperaràs. Seu que t’he portat l’esmorzar.



一No cal que em cuidis tant, els servents ho poden fer per mi 一va dir la dona.



一Esposa meva, tan sols era un camperol abans de conèixer-te, ho ets tot per mi! Un esmorzar no és res en comparació.



Fixant-me més em vaig adonar de la pal·lidesa de la dona, sí que semblava malalta. A més no parava de tossir. Es va asseure com li va dir el que semblava ser el rei, ja que tots dos portaven corones.

一Va vinga, menja-t’ho tot, que t’anirà bé. Jo em quedaré aquí al teu costat.



Van passar minuts fins que la reina finalment es va acabar tot l’esmorzar. Mentre parlaven, el ritme de les paraules de la dona anava disminuint, els seus ulls se n'anaven tancant i de la boca i sortia un líquid negre que em va posar la pell de gallina, ell havia… La noia estava… Ell era…

一Porto esperant això des del dia en què ens vam casar estimada, no hi ha regal millor que la teva corona 一va dir l’home mentre li agafava la corona.



Darrer meu vaig escoltar plors, i en girar-me em va sorprendre veure al Xared.



一Traïdor! Vas ser tu! La mare… I tot per culpa teva!

Les llàgrimes continuaven caient per les seves galtes i mentre baixaven, deixaven al descobert una identitat completament diferent. com si de maquilatge es tractés, amb l'aigua l’aparença d’estruç va desaparèixer per donar a pas a la de… L’Alexandre…

Ell va córrer cap a la mare per intentar salvar-la, però al fer-ho, l'escena que estàvem presenciant es va transformar en un fum espès que després va passar a ser foscor, foscor un altre cop, foscor i res més.