No dormo aquella nit



Cada vegada que tanco els ulls, veig la paraula “recorda”. Com si fos una obligació, recordar.



Estirada al llit, miro el sostre, blanc. El mòbil està a sobre la tauleta de nit, en silenci, però em sembla que em vibri cada dos minuts. Tinc la sensació que si m’adormo, passarà alguna cosa.



No sé per què, però tinc un mal pressentiment.



I el pitjor és que hi ha alguna cosa que sí que estic evitant recordar.



Un pensament.



Un soroll.



Un temps que no encaixa amb les altres peces.



Fa gairebé un any. Finals de curs de l’any passat.



Recordo que aquell dia vaig sortir abans de classe. Recordo discutir amb algú. Però no amb qui. Recordo plorar. Molt, però després tot és borrós i confós. Com si algú m’hagués passat una goma d’esborrar

pel mig de la història. Del record.



És una sensació molt rara. Com si el meu cap hagués decidit esborrar una part.



M’incorporo de cop.



No pot ser casualitat.



Agafo el mòbil i obro la galeria de fotos. Pujo fins al juny de l’any passat. Fotos normals. Apunts, captures de pantalla, memes amb la Júlia... I llavors la veig.



Una foto que recordo haver fet.



És borrosa. Fosca. Sembla feta de nit. Només es distingeix un fanal i una ombra a terra.



La miro durant uns segons més. No recordo haver-la fet jo...



La data: 14 de juny



Hora: 22:47



El cor em comença a anar molt de pressa.



Em poso nerviosa sense saber ben bé per què.



Obro WhatsApp. Conversa amb la Júlia. Busco aquella data. 14 de juny.



Missatges fins a les 19:12.



Després res.



Fins a l’endemà al matí.



Com si el món s’hagués parat durant unes hores.



Molt estrany.



Se'm posa la pell de gallina.



I si no ho vaig oblidar?



I si no ho vaig oblidar?



I si simplement no ho vull recordar?



El mòbil em vibra.



Salto del llit espantada.



Número desconegut.



“Ja hi estàs arribant”



Em costa respirar.



Escric amb els dits tremolant



“Què va passar el 14 de juny?”



Passa gairebé un minut abans que respongui:





“Tu ho saps”



No. No ho sé.



O sí?



Tanco els ulls amb força.



Fanal. Nit. Una discussió.



Una veu cridant el meu nom.



Un cop sec.



És un record molt petit, però el recordo a la perfecció. Em fa por.



Obro els ulls de cop.



El cor em batega fins al coll.



No.



No.



No pot ser.



Baixo del llit i m’assec a terra, recolzant l’esquena contra la paret. Em marejo.



Intento respirar molt fondo perquè em sento molt nerviosa.



Hi havia algú aquella nit amb mi.



Algú que no ha tornat a ser igual des d’aleshores.



Algú amb qui ja no parlo.



Perquè després d’aquell dia vam deixar de parlar de cop. Com si ens haguéssim posat d’acord.



Com si les dues sabéssim que alguna cosa havia passat.



La clàudia.



El nom em travessa tot el cos com una espasa.



La Clàudia va canviar aquell estiu. Va marxar del grup. Va deixar l’institut unes setmanes després.



Ningú va explicar gaire cosa. Només que “necessitava temps”.



Jo sempre vaig pensar que hi havia alguna cosa més.



I jo vaig veure que no tenia res a veure amb el que deien.



El mòbil vibra un altra vegada.



“No tot va ser un accident”



Em quedo sense aire.



Accident.



Aquesta va ser la paraula que tothom va fer servir.



“Va ser un accident”



“Coses que passen”



“No va ser culpa de ningú”



Però aquella nit jo estava allà. Amb ella.



I recordo la discussió. Recordo empènyer-la. Només una mica.



O això crec.



Recordo que ella va relliscar.



Recordo el soroll.



Un soroll que encara em fa posar la pell de gallina.



Les mans em comencen a tremolar molt més fort que abans.

-No... - xiuxiueixo.

El mòbil torna a il·luminar-se



“Ja gairebé ho tens”



Noto les llàgrimes que em cauen sense adonar-me'n



-Qui ets? - escric – La Clàudia?



Silenci



El temps es fa etern.



Finalment arriba la resposta.



“No”



El meu cor es para.



“Soc algú que aquella nit també hi era”.



Tot el meu cos es queda rígid.



Això no pot ser.



Només érem allà ella i jo.



O almenys és això el que sempre m’he repetit.



El mòbil em vibra una última vegada.



“I aquesta vegada no deixaré que ho oblidis”.



La pantalla s’apaga.



I en aquell moment entenc una cosa que em fa encara més por que el record.



Si algú més hi era... vol dir que mai vaig estar sola aquella nit.



I si mai vaig estar sola... potser la veritat és molt pitjor del que recordo.



I potser hi ha coses que encara no sé.



Coses que algú vol que recordi sí o sí.