No dic res. No puc. Em quedo mirant el mòbil com si fos una cosa que no hauria d'existir. El missatge continua allà, immòbil. No sé què fer. Si treure'l del mòbil o fer una captura de pantalla. És com si sabés que m'està fent mal aquell missatge, però no puc reaccionar.



"No hauries d'haver entrat aquí"



- Nora? - em diu la noia - Estàs bé?



No ho estic. Però assenteixo. Sempre dic que sí, que estic bé, quan en realitat no ho estic.



- Sí - menteixo - Només era... res.



Bloquejo la pantalla del mòbil i el torno a guardar a la motxilla, però ja es tard. El missatge s'ha quedat dins meu, donant voltes, repetint-se una vegada i un altre. Sobre pensant, com sempre.Tant, que escolto com la noia hem va parlant, però no l'escolto. Fins que em fa una pregunta. I em poso a escoltar.



- Abans m'has dit que algú sembla saber coses de tu - continua ella - Aquest missatge té a veure amb aquest tema?



No vull respondre. Si dic que sí, ho faré real. I si ho faig real, ja no podré fer marxa enrere.



- No ho sé - dic finalment - però no és la primera vegada



Aixeca les celles, interesada i sorpresa.



- Explica'm-ho.



Respiro fondo, Em miro les mans. Tremolen una mica.



- Fa setmanes que rebo coses estranyes - dic nerviosa - Notes a la taquilla, missatges anònims. Frases que només jo entendria.



- Per exemple?



Dubto uns segons.



- Coses del meu passat - confeso - records que no he explicat a ningú. Errors. Pensaments.



Ella no diu res. Nomes apunta alguna cosa a la seva llibreta.



- Algú del teu entorn? - pregunta - Institut, família, amics...?



- No ho crec - responc de pressa - o almenys... això espero.



Perquè si és algú proper, això ho fa encara pitjor.



- Com et fan sentir aquests missatges? - em pregunta.



- Inofensiva. Inferior - dic sense pensar - com si algú m'estigués observant des d'un lloc on jo no puc veure.



Silenci.



- Nora - diu finalment - a vegades la por creix perquè la guardem molt de temps o sola. Sense dir-ho a ningú. Fer el primer pas, venir aquí, ja és important.



Assenteixo, però no em tranquil·litza perquè el missatge sabia exactament on era. Sabia que havia entrat aquí.



- Creus que algú em segueix? - pregunto amb un nus al coll.



- No ho sabem encara - respon - Però ho esbrinarem amb calma.



Calma. Una altre paraula que no encaixa amb el que sento. Quasi no sé el que és això. Calma?



Quan sortim de la sala, el passadís em sembla més estret que abans. Camino darrere seu, però no puc evitar mirar enrere. Tinc la sensació que algú apareixerà de sobte. Q ue cridarà el meu nom.



No passa res.



Surto al carrer. L'aire fresc refresca la meva cara. Respiro millor, però el cor encara em va massa ràpid.



Cada cop em fa més por sortir al carrer sola.



Camino sense saber on vaig durant uns minuts. Necessito pensar. Necessito silenci.



El mòbil em vibra.



M'aturo de cop.



Un altre missatge.



Penso una estona si obrir o no el missatge. Si tornar a sentir aquella sensació de que alguna cosa sortirà malament, que hem pasarà algu dolent. Però finalment obro el missatge.



"No miris enrere"



El llegeixo dues vegades. Tres. Quatre.



Aixeco el cap instintivament, però em controlo. No miro enrere. No vull donar-li aquest poder.



"No és personal, Nora. És necessari"



Com sap el meu nom?



Les mans em suen. Escric una resposta sense pensar gaire.



"Qui ets?"



El missatge s'envia.



Espero.



Un segon. Dos. Tres.



Res.



Quan ja començo a pensar que no sontestarà, la pantalla s'il·lumina.



"Algú que et coneix millor del que et coneixes tu"



Em sento marejada. M'assec en un banc. El carrer continua igual. Gent caminant, contxes passant, el món fent veure que tot és normal.



Però per a mi ja no ho és.



"Què vols de mi?" - Escric



La resposta arriba lenta. Massa lenta.



Soc impacient. Tant que em poso nerviosa per tot. Em preocupo quan algú no em respon al moment. Penso que s'ha cansat de mi o que algú li ha explicat algu de mi que no és veritat.



"Que recordis"



Se m'atura tot el cos. I em poso molt més nerviosa i inquieta. Em fa mal la panxa.



"Recordar que?"



Abans que pugui escriure res més, entra un últim missatge.



"I quan ho facis, hauràs de decidir"



La pantalla es queda en negre.



Només veig la meva cara al mòbil apagat. No em reconec gaire. Semblo la mateixa Nora de sempre... però alguna cosa ha canviat.



Perquè algú ha obert una porta que jo havia mantingut tancada durant molt de temps.



I el pitjor de tot,



és que en el fons,



sé exactament del que parla.