M'assec en una butaca molt tova. Massa tova. No m'agrada gaire, preferiria una de més dura. Penso en el motiu de per què estic aquí. En el perquè m'està passant a mi i no a una altra persona. Des que he travessat aquella porta no hi paro de pensar. Però ja prou. Pensaré en una altre cosa.



Em dic Nora. Tinc catorze anys i no hauria de ser aquí. O això és el que penso des que he entrat en aquesta sala d'espera.



A la sala no hi ha gaire soroll. Només el soroll d'un rellotge que fa tic-tac massa fort. A la paret també hi ha dibuixos de nens petits amb colors vius i frases que intenten motivar, però no ho aconsegueixen. O al menys a mí.



De cop noto que m'estic clavant les ungles. Sempre ho faig quan estic nerviosa. I quan no ho estic a vegades també.



Cambiant de tema, no és el primer cop que dubto tant en si entrar o no en algún lloc. Dubto abans d'entrar a la classe, abans de parlar, abans de respondre un missatge... Dubto abans de fer qualsevol cosa. Suposo que és per això que la gent es pensa que sóc tímida o callada. Però no es que no tingui res a dir, t'asseguro que en tinc moltes. Masses. Però no vull que surtin. Per por. No soc d'aquelles persones que diuen tot el que pensen en tot moment. Tot el contrari. Soc una persona molt insegura, per algunes coses.



La porta del passadís fa un soroll. Aixeco el cap de cop. Veig a una dona sortint d'un despatx i parlant amb una atre. Riuen. I no entenc per què. És evident, no he escoltat cap part de la conversació. Potser és perquè estic una lluny. Apartada. Fan un gest com acomiadant-se i torno a baixar el cap. Em torno a posar nerviosa. Més que abans. Em mossego les ungles. Tambe ho faig quan no puc més. Quan tot hem supera. Quan començo a pensar, com faig sempre. Es una de les coses que no puc controlar, ni escapar d'elles. No puc deixar de fer.



Sento passos que s'apropen a mi. I també sento que aquests mateixos passos s'aturen just al meu costat. Aixeco el cap i veig a una de les noies que he vist abans. La miro. Fixant-me en molts detalls. Detalls que no m'hi fixo normalment en una persona. Per la seva expressió facial, veig que esta tranquil·la. Té uns cabells foscos, de color marró fosc i una ulls del mateix color que li combinen perfectament amb els cabells i la samarreta que porta. També és de color marró, però una mica més clar. Porta ungles de gel que fan conjunt amb els pantalons que són de color blanc. Fixant-me en la seva cara, puc veure que té pigues a les galtes. No es noten molt. Tampoc hem dona molt de temps en fixar-me en petits detalls per això quede cop diu alguna cosa.



- Nora? - diu amb veu fluixa i tranquil·la



Dic que sí amb el cap



- Pots venir



La segueixo per tot el passadís. Cada pas que dona em dona cada cop més por entrar en aquella sala. Finalment, s'atura davant de la porta, la empeny cap a dins i fa un gest dient que entri jo primera. Abans d'entrar m'ho penso dos cops.



Entro a la sala i veig dues cadires, una taula i una capsa de mocadors al mig, acompanyada d'una gerra d'aigua i dos gots. Suposo que serà un per a mí i l'altre per a la noia. Encara no sé com és diu.



M'assec a la cadira i deixo caure la motxilla que portava al terra.



- Quan vulguis - em diu - No hi ha pressa



Respiro fondo i començo a parlar.



- No sé per on començar - dic nerviosa.



- Comença pel que et faci més por.



Em quedo quieta i amb silenci. Em costa trobar les paraules per descriure el que m'està passant i explicar-ho tot. Sempre m'ha costat. Però, ja que soc aquí hauré de fer-ho. Superar les meves pors.



- Hi ha algú - començo a dir amb la veu trencada i baixa - que hem coneix. Més del que hauria. I no sé com.



La noia no diu res. Com si estigués pensant que dir i que no dir.



- No m'ha dit res directament - segueixo -, però ho noto. És com si hem vigilés. Com si sabés que hem passa en tot moment i com hem sento. És com si estigués a la meva ment. Com si em congués des de fa molt de temps.



- Això és el que et fa estar nerviosa o intranquil·la?



- Sí - dic



Sembla que s'em trenqui la veu un altre cop. Cada cop que responc.



- Molt



Obro la boca per continuar, però en aquella moment el mòbil em vibra dins de la motxilla. El cor se m'accelra. No hauria de mirar-lo. Ni tan sols ho hauria d'haver escoltat. Ho sé. Però l'angoixa m'envaeix. L'agafo.



"Número desconegut"



Veig que algú m'ha escrit. És un missatge curt.



"No hauries d'haver entrat aquí"



Em quedo inmòbil, espantada sense saber què fer. Aixeco el cap lentament.



- Passa alguna cosa? - em pregunta ella



Empasso saliva



- Crec que si - dic amb veu molt fluixa



I per primer cop des de fa molt de temps, no dubto en pensar que el que m'està passant no és una coincidència. Això és només el principi.