CAPÍTOL III: INTER SIDERA
Foscor.
Allà on mirés, només hi havia foscor.
No estava espantada. No era la primera vegada que quedava submergida en una penombra infinita, amb el temps havia après a trobar-hi pau, tranquil·litat, allò que mai havia aconseguit descobrir sota la lluminositat del palau.
La foscor no exigia res.
No jutjava.
No observava.
Per primera vegada, ningú no esperava res d’ella.
No sentia el pes del seu cos ni el dolor de les ferides. Les espines, l’escapada, l’alè trencat, els crits dels soldats… tot semblava llunyà, com records pertanyents a una altra vida, a una altra noia.
Va intentar respirar, però no hi havia aire.
Va intentar moure’s, però no existia terra sota seu.
I, tot i així, existia.
Flotava dins d’un silenci profund, que l'abraçava amb suavitat.Sesentia... segura.
Durant un instant, o potser una eternitat, va pensar que allò era la mort.
Però la mort no podia ser tan serena, tan sincera.
Una llum tènue va aparèixer a la distància, gairebé imperceptible, com el record d’una espelma vista a través de l’aigua. No cremava ni enlluernava, simplement era. I sense saber per què, va sentir que aquella llum la reconeixia.
Gairebé per instint va avançar cap allà. No tenia por; alguna cosa dins seu li deia que era segur.
La llum va créixer a mesura que s’hi acostava, revelant formes que al principi no va saber reconèixer. No eren murs, ni camins, ni cap espai que hagués conegut abans. Era com si la mateixa foscor li revelés un món que mai havia sigut capaç d’observar pels seus propis ulls.
I llavors ho va veure.
Estrelles.
Milers.
Milions.
No penjaven immòbils com quan les observava des de la finestra del palau. Es movien lentament, respiraven, vibraven amb una vida silenciosa. Cada una brillava amb una llum pròpia, única, com ànimes lliures flotant en una eternitat sense imperis ni cadenes. Eren lliures.
Va comprendre, sense que ningú li ho expliqués, que havia arribat al lloc que havia somiat de nena.
El món que imaginava quan parlava amb el cel. El lloc on ningú no podia obligar-la a ser res.
Va avançar entre les estrelles, i aquestes no es van apartar: l’acollien. La seva llum li acariciava la pell, o com a mínim allò que ara ocupava el lloc del seu cos, amb una calidesa suau i familiar.
Ja no hi havia dolor. Ni por. Ni nom.
Només era. I això era suficient.
A sota, molt lluny, va percebre una taca blava que flotava lentament. Durant un instant va reconèixer rius, terres, mars… el món que havia deixat enrere. Roma devia continuar respirant, indiferent, girant sense saber que una vida havia desaparegut dels seus murs aquella mateixa nit.
Però aquell món ja no li pertanyia.
Per estrany que fos no sentia rancor. Ni tristesa. Només una tranquil·litat profunda i càlida.
Va entendre que tota la seva vida havia estat moviment: fugir, resistir, sobreviure, somiar un lloc millor. Sempre corrent cap a alguna cosa. Sempre lluitant per arribar.
I ara… ja hi era.
No quedava cap objectiu pel qual lluitar. Cap promesa per complir. Cap porta per obrir.
Només descans.
La llum de les estrelles la va envoltar lentament, com una manta antiga. Va sentir com el cansament, aquell que havia acumulat durant anys de por i silenci, finalment lainundava.
Va tancar els ulls.
I, per primera vegada des que havia nascut, no ho va fer per protegir-se.
Ho va fer perquè podia descansar.
Mentre el firmament continuava brillant en silenci, la nova estrella es va estabilitzar entre les altres, tranquil·la, eterna.
A la terra, les històries començarien a canviar. Les veus parlarien. Els relats es deformarien.
Però allò ja no li interessava.
Ella dormia.
I el cel, finalment, la protegia.
A Roma, en canvi, van plorar la mort de la princesa i, tot i que l'emperador va intentar enterrar la veritat, aviat milers d'escriptors i poetes van començar a escriure sobre ella, i sempre començaven amb el mateix paràgraf.
«Història de la filla de l'emperador Constantí»
«Aquí comença la història de la filla de l’emperador Constantí, la primera princesa que va decidir escapar del destí que li havien imposat i desaparèixer de la faç de la terra, negant-se a viure sotmesa a la voluntat d’un imperi que pretenia arrabassar-li l’ànima. Alguns afirmen que havia mort fugint. Altres, que els déus l’havien reclamada; però n’hi ha qui juren que des d’aquella nit, una nova estrella brilla al nord, immòbil i vigilant. Un record permanent al món que fins i tot allò destinat a ser encadenat pot trobar la manera de ser lliure.»
