CAPÍTOL II:VIA ADSEPTENTRIONEM
Els seus peus descalços trepitjaven el terra amb decisió. L’adrenalina que li corria per les venes l’empenyia a córrer sense mirar enrere, i les paraules del seu pare, que es repetien una vegada i una altra sense parar dins la seva ment, li servien com a recordatori del per què havia decidit fugir justament aquella nit. Un ultimàtum. Una última oportunitat per decidir si volia viureenla misèria omorir.Aixíque havia decidit ser lliure.
No tenia temps per pensar si el que estava fent era una bogeria o no, però en aquell moment sabia que escaparia o moriria intentant-ho.
Els passadissos del palau ressonaven sota els seus passos com si cridessin el seu nom, com si les pedres mateixesintentessin delatar-la. Les torxes dibuixaven ombres llargues que s’estiraven cap a ellaque,en el seu deliri, s’havien convertit en cadenes que volien empresonar-lai va estar a punt de rendir-se. Pero no va deixar de córrer.
Va travessar la galeria dels tapissos on batalles i festes eternes es repetien en fils d’or i l’enveja la va inundar ja que eren centenars de recordatoris que li deien que mai es trobaria entre aquelles parets de cap manera ni forma. Però no va parar de córrer.No podia.
Quan va empènyer les portes del jardí, l’aire nocturn li va omplir els pulmons. Les roses l’esperaven, infinites, perfumades. Es va endinsar entre elmar de pètals i espinessense dubtar, deixant que li ferissin les cames i els braços. La sang lliscava lentament, però aquell dolor era diferental que havia experimentat fins ara: era el preu de la llibertat i estava disposada a pagar-lo.
De sobte, un crit va esquinçar el silenci de la nit.Un crit curt, aspre, seguit del xerric metàl·lic d’una trompeta que no hauria d’haver sonat mai per ella. El corseli vaestremir de por. L’havien descobert.
Els llums del palau van començar a encendre’s un rere l’altre, com ulls que s’obrien a la foscor. Va sentir el retruny sord de les botes sobre la pedra, un ritme constant s’acostava. Els soldats cridaven ordres que el vent esborrava, peròdeixava presentel seu significat:atrapeu-la, no la deixeu escapar.
Va abandonar el jardí corrent cap al bosc, on les ombres eren més denses i la nit semblava una aliada. Les branques liesgarrapavael rostre, el cabellse li enganxavaa les bardisses, però no va reduir el pas. La por ja no era una ombra darrere seu; era un animal que li trepitjava els talons.
Una fletxa va xiular a pocs centímetres del seu cap i es va clavar al tronc d’un roure amb un cop sec. Va sentir un calfredquelirecorrial’esquena, però va continuar corrent, amb els pulmons en flames i les cames tremolant.
No sabia on anava. Només sabia que no podia tornar enrere.
Els gossos van començar a udolar. Un so profund, carregat d’una fam queli va fer entendre que no tindrien pietat. El seu nom va ressonar entre els arbres, pronunciat amb odi i incredulitat, com si la seva fugida fos una traïció imperdonable.
Va saltar un rierol sense mirar l’alçada i l’aigua geladava fer que tornés a larealitatde sobte. Va relliscar, va caure, es va aixecar amb els genolls plens de fang i sang i va continuar. No es podia permetre plorar. No es podia permetre dubtar.
La lluna, indiferent, il·luminava el seu camí com una testimoni silenciosa del seu pecat. Darrere seu, els critses feien més altsi el soroll de les espases desembeinades la va fer accelerar encara més.
I en aquell instant, mentre el bosc s’obria davant seu com un mar negre i desconegut, va entendre que aquella nit ja no era una princesa, ni una filla, ni una peça més del palau.
Va girar cap al nord sense pensar-ho, com si el seu cos recordés una promesa que la seva ment havia fet de nena a les estrelles.
El bosc s’anava aclarint i la terra es tornava més pedregosa, més salvatge, com sila civilitzaciós’acabésdarrere d’ella. Corria guiada per la brúixola invisible del desig, per aquella idea absurda que al nord la llum era diferent, que el cel s’obria i deixava veure alguna cosa que Roma no podia tocar.
Darrere seu, les torxes serpentejaven entre els arbres com serps de foc. Els soldats cridaven, els gossosinterrompien el silenci del bosc amb els seus lladrucsi el seu nom,aquellque mai havia sentitque li pertanyia,era pronunciat comsi fos un pecat dir-lo en veu alta.
Però ella no va mirar enrere.No va deixar decórrer.
El nord era una paraula antiga, un conte de serventes, una llegenda que havia crescut dins seu com una constel·lació secreta. El nord era el lloc on les estrelles brillaven més a prop de la terra, on les ànimes podien escapar del pes del destí. El nord era l’única direcció que nolaportava de tornada al palau.
Va travessar camps abandonats, ruïnes de vil·les romanes que ja havien estat oblidades, terres que ningú governava perquè ningú lesvolia. Els peus li cremaven, els pulmons li suplicaven aire, però cada pas cap aquella direcció trencava les cadenes que l’havien arrelat a lasuperfície.
Una altra fletxa va xiular,clavant-se a la capa que duia al voltant del coll. La tela va caure al fang,com si fos unsímbol d’allò que deixava enrere. Un riure nerviós li va escapar dels llavis: estava perdent-ho tot i per primera vegada això no li feia por.
Va aixecar la mirada cap al cel. Les estrelles continuaven allà, immòbils, indiferents alsseus problemesi a les persecucions. Va recordar les nits a la finestra, les històries que s’inventava per no morir ofegada dins del palau i va comprendre que aquella fugida era la materialització d’aquells somnis.
Corria cap a les estrelles.
El vent del nord li va colpejar la cara com una benedicció i una amenaça alhora.Feiaolor de terres desconegudeside boscos que mai havien sentit parlar de Constantí.
Potser el nord no era un paradís.Potser no hi havia cap llum secreta esperant-la.Pero no va deixar decórrer
El bosc va començar a esvair-se, com un somni que es desfà amb l’alba. Els arbres es van fer més escassos, el vent més forti la terra més dura. Corria cap al nord, sempre cap al nord, fins que el món va deixar de semblar un camí i es va convertir en un límit.
Va arribar aunpenya-segat sense adonar-se’n, com si el destí l’hagués conduït allà. Davant seu, el buit s’estenia com una boca oberta, negra i infinita. A sota el mar o la vall,no ho podia distingir,s’estenia fins a l’horitzóirespirava lentament, com un monstre adormit.
Darrere, els crits dels soldats ja no eren llunyans. Les torxes brillaven com estels falsos, lligats a la terraia les ordres. Sabia que no tindria temps. Sabia que no hi havia cap altre camí.
Va aixecar el cap.
El cel era més clar al nord. Les estrelles semblaven més properes, com si algú les hagués baixat només per ella. I entre totes, en va veure una que brillava amb una llum estranya, diferent, com si hagués estat esperant aquell moment des de l’inici del temps.
Va fer un pas endavant.
Després un altre.
Les pedres van cedir sota els seus peus, però no va retrocedir. Va estirar el braç cap a aquella llum, amb la mateixa fe que havia tingut de nena, quan creia que les estrelles eren finestres cap a un món millor.
Els soldats van cridar el seu nom.
El vent va udolar com una pregària trencada.
Ella ja no els escoltava.
Amb mig cos suspès sobre el buitiels cabells dansant com flames, va tocar l’estrella amb la punta dels dits. I en aquell instant, tot el pes del seu cos, del seu nom, del seu destí, es va esvair.
Va sentir com el seu cos va començar a perdre pes, com si la gravetat l’oblidés. Els seus cabells es van convertir en fils de llum, els seus ulls en miralls que reflectien el firmament. I mentre la terra s’allunyava, va entendre que ningú no podria tornar-la a encadenar mai més.
Perquèaquellera l’únic lloc on la seva història encara no havia estat escrita.
