«Història de la filla de l'emperador Constantí»
«Aquí començala història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.»
CAPÍTOL I: SIDERA ET VINCULA
Si algun dia arribava a morir de veritat,aixòésallòque els compositorssegur que noescriurien d’ella.
L’emperador faria que maquillessin la veritat, dobleguessin la realitat i silenciessin a qualsevol que tingués la capacitat dedestruir la tela creadaespecialmentperocultar els desitjos més detestables del que governava aquell imperi.
Potser tindria sort i la deixaria viure a canvi de la seva llibertat peròno tenia ganes de viure atrapada en aquell palau que l’asfixiava cada vegada més.
La jove princesa haviaaprèsde males maneres que els murs tenien orelles,les pedres escoltaven, els tapissos respiraven i fins i tot les estàtues del jardí semblaven repetir en silenci allò que ningú no gosava dir en veu alta.I els centenars de càstigs que havia agut d’aguantar per no entendre que estava sola l’havienmodelatfins arribar a la persona que era ara.
Aquells càstigs no sempre havien estat cops o paraules cruels. De vegades eren silencis llargs, mirades que la travessaven com agulles, dies sencers tancada a la capella mentre a fora celebraven banquets. Havia après que el dolor també podia vestir-se de seda i portar coronai cada humiliació havia deixat una esquerda petita al seu corque s’esforçava.
Tot i així, encara conservava fragments de la nena que havia estat. Els guardava com tresors: l’olor deles centenars de milers de roses que protegien amb les seves espines eljardí, el so de la lira que un esclau tocava a les tardes, el record d’una mareque haviamarxatmassaaviat. Aquells instants erenl'únicque mantenien la seva força de voluntat viva i la raó per la qual seguia lluitant contra l’emperador quanl’ombra de la mort es feia més gran a la seva esquena.
Però la força dels records no sempre era suficient. Hi havia nits en què la por creixia com una ombra immensa i la feia dubtar de tot: de si era suficientment valenta, si mereixiasortir a veure mon com havia desitjat tota la seva vida, fins i tot de si el que recordavaeren memòriesde veritat o simples mons imaginaris que el seusubconscienthavia creat per protegir-la dels horrorsaquèhaviaestatsotmesa. I, en aquelles hores fosques,li semblava sentir la veu del pare ressonant pelspassadissos, prometent-li un destí que cap filla hauria d’escoltar.
L’únic que la consolava en aquells moments eren les estrelles. Des deles finestres de la sevahabitacióles observava com qui mira un exèrcit llunyà, silenciós i fidel. Pensava que potser, en algun lloc sota aquell mateix cel, existia una altra vida que l’esperava, amb una versió d’ella mateixa milloradaque no tremolava, quepodia volar amb llibertat cap a la nit estrellada.
De petita creia que les estrelles eren diminutes finestres en el vel que recobria el mon, petites escletxes per on, si tenies la sort d’acostar-te suficientment, podries veure la llum d’un mon millor.I un dels seus somnis més infantils era viatjar al nord, com deia la llegenda, per ser capaç de veure aquesta llum.Ara sabia que només eren pedres de foc, però continuaven sent les úniquesque mai l’havien abandonada.
A elles els explicava, sense veu, els plans que no gosava ni pensar de dia.I aquelles converses mudes amb el cel s’havien convertit en un ritual que la mantenien viva.Imaginava camins impossibles, es veia caminant per boscos desconeguts, amb els cabells deixats anar i sense cap nom que la perseguís. En aquelles visions no era filla de cap emperador: era només una noia més sota el mateix firmament.
Però l’alba sempre arribava massa aviat i,amb la llum,tornaven les cadenes invisibles. Les serventes entraven a la cambra amb perfums i joies, disposades a transformar-la en l’ombra obedient que la cort esperava. Cada agulla que li clavaven als cabells li recordava que el seu cos no li pertanyia.Iaixícomençava un nou dia en aquella gàbia que l’allunyava de les estrelles.
I,ambcada sortida del sol desitjava cada vegada més convertir-se en una d’elles per poder veure-ho tot sense temor.
