—Està arrestada per falsedat i homicidi —diu el policia, amb la pistola apuntant-me a la cara. Al carrer, hi havia més policies i cotxes patrulla.

—Com que estic arrestada? —pregunto, incrèdula.

—Surt del vehicle o disparo.

Surto amb les mans enlaire. Davant meu, unes quantes patrulles. Em pugen a un cotxe i em condueixen a la presó provisional. M'asseuen en una sala amb un mirall; sé què hi ha a l'altre costat.

A la sala, hi trobo la meva germaneta, la que tant estimo.

—Hola, germaneta —li dic, mentre per dins estic a punt d'explotar. La miro amb cara dete voy a matar.

—Ella ha matat el senyor Pérez —diu, amb imatges a les mans: fotografies del meu marit.

Jo he après que s'ha de dir hola, que no es pot ignorar el detingut. Però les mans em tremolen i no dic res. Això ho he après de les pel·lícules que miràvem amb el meu marit abans de començar a treballar.

—No respondré res sense el meu advocat —li dic, clara i ferma.

—Si no dius res, demà aniràs al jutjat, amb el vistiplau d'un advocat d'ofici —respon.

—D'acord, però primer diga'ls que vas robar tots els diners del segur de mort de la nostra mare i que no em vas deixar ni un duro.

—Com creus que faria això?

—Perquè ho sé. Perquè només tenia setze anys. NOMÉS SETZE ANYS.

—Vale. Demà ens veiem al jutjat per un homicidi.

—Fins demà, germaneta.

Se'n va anar de l'habitació. Van venir dos policies, em van arrestar i em van portar a la meva nova casa. En aquella habitació només hi havia una llitera, un lavabo i una petita finestra. No hi havia llum. Res més.

Em vaig canviar de roba i vaig anar a dutxar-me. Aquella dutxa era amb aigua freda i només durava quinze minuts.

Va venir la meva companya de cel·la. Tenia un tatuatge per tota la cara: una serp que li recorria la galta, s'enroscava al voltant de l'ull i desapareixia darrere l'orella. Vaig llegir per algun lloc que la serp representa la falsedat, la traïció. Com la serp del Gènesi, la que va convèncer Eva perquè mengés de la fruita prohibida. La mateixa serp que va condemnar la humanitat.

La dona em va mirar en silenci. Devia tenir uns quaranta anys, els cabells curts i grisos, els ulls cansats però desperts per una espurna que no sabia interpretar.

—Soc de l'habitació del costat —va dir, assenyalant la paret—. M'han canviat avui. La meva companya va sortir aquest matí. En llibertat provisional.

No vaig respondre. Encara notava l'aigua freda regalimant-me per l'esquena, el gust metàl·lic de la dutxa de quinze minuts, el buit a l'estómac.

—Escolta —va fer un pas endavant—. Jo no vull problemes. Tu no en busquis, i ens anirà bé a les dues. Aquí les normes les posa el temps que portes, i jo en porto vint anys. Així que ja ho saps.

Vaig assentir. Què més podia fer?

Ella es va girar i es va estirar a la llitera de sota. Jo vaig quedar-me asseguda a la meva, mirant el sostre, intentant no pensar en la meva germana, ni en el meu marit mort, ni en la serp tatuada que em vigilava des de l'altra banda de la cel·la.

Però era impossible no pensar-hi.

La serp. La traïció. Potser, al cap i a la fi, tot estava connectat.

El dia següent va començar el judici. Abans que comencés, em van portar un vestit. Va venir el meu advocat.

—Bon dia, Milie —va dir, portant la maleta i donant-me la mà—. Com estàs?

—Bé, moltes gràcies per venir.

Si no ho havia dit abans: aquest és l'advocat que tenia el meu marit. Abans, el meu marit tenia una empresa on algunes vegades havien d'anar a judici perquè els seus companys agafaven fons de l'empresa. Ell és, crec, el millor advocat de la ciutat.

Ja havíem d'entrar a la sala. El jutge és el senyor Carles Ramírez, el magistrat més important de la ciutat. El conec de judicis antics on ell i el meu marit van coincidir. El conec també perquè... perquè fa mesos que sortim junts. En secret. Una relació que el meu marit no va arribar a descobrir mai.

De testimoni, hi havia la Carmen López, una de les secretàries que havia treballat amb el meu marit. El segon testimoni era Aisha Díaz, una de les meves millors amigues, però després se'n va anar a l'estranger perquè tenia uns assumptes molt importants per resoldre.

Estava asseguda al costat del meu advocat.

—Bon dia, senyors i senyores —va dir el jutge, mirant la sala. Els seus ulls van creuar-se amb els meus una fracció de segon—. Si us plau, podeu seure.

Ens vam asseure tots. Primer va començar la meva germana, que va mostrar unes imatges.

—Bé, senyor Ramírez. Avui venim a aquest jutjat perquè aquesta dona ha matat el seu marit.

Va mostrar unes imatges que, crec, estaven fetes amb intel·ligència artificial. Perquè aquell dia jo estava treballant a l'empresa del meu marit. Com podria ser en dos llocs alhora?

—Va ser un dijous a la tarda —va dir la meva germana—. I ara arriba el moment de la pregunta: Senyora Milie, on era vostè aquella tarda?

—Bon dia. Aquella tarda jo estava treballant a l'empresa del meu marit. També, si vols, pots mirar el meu fitxatge. Ara jo tinc una pregunta per a tu: com vas poder robar tots els diners del segur de la nostra mare i em vas deixar al carrer?

—Senyora Milie, no canviï de tema —va intervenir el jutge—. Estem parlant de la mort del seu marit. Ho ha entès?

—No. Primer hem de parlar de la corrupció que ha fet vostè. La nostra mare va deixar molt clar que els diners del segur els hauríem de repartir entre nosaltres dues. Com vas fer per robar tots els diners i deixar-me al carrer?

—Va ser perquè volia acabar la carrera universitària, per pagar-me-la sencera i que tu poguessis viure una vida tranquil·la. Però després, quan vaig tornar, vaig veure que t'havies casat i no volies parlar amb mi perquè creies que només volia diners.

—Si m'ho haguessis dit, hauria pogut comprendre-ho.

En aquell moment, el jutge es va posar dempeus. Tota la sala va callar.

—Prou —va dir amb veu ferma—. Aquest judici s'ha acabat.

—Com que s'ha acabat? —va preguntar la meva germana, desconcertada.

El jutge em va mirar. Directament als ulls. I vaig saber què venia a continuació.

—L'assassí del senyor Pérez soc jo —va declarar—. Vaig ser jo qui el va matar.

Un murmuri va recórrer la sala. La meva germana va obrir la boca, però no en va sortir cap so. El meu advocat em va mirar, confós. Jo vaig mantenir la mirada baixa, intentant controlar la respiració.

—Senyor Ramírez —va dir el fiscal—, vostè és conscient del que està dient?

—Totalment conscient. Vaig matar el senyor Pérez perquè em feia nosa. Perquè jo estimava la seva dona. Perquè volia viure amb ella sense haver d'amagar-me.

Les mirades es van girar cap a mi. Jo no vaig dir res. No podia.

Carles estava confessant un crim que no havia comès. Estava sacrificant la seva carrera, la seva llibertat, la seva vida... per mi.

Perquè ell no sabia la veritat.

La veritat és que el meu marit el vaig matar jo. Amb les meves pròpies mans. I si Carles vol carregar amb la culpa, que ho faci. Potser ho fa per amor. Potser ho fa per protegir-me.

O potser, simplement, no suporta la idea de perdre'm.

Jo callaré. Somriuré. I quan surti d'aquí, viuré amb els diners del segur de vida del meu marit. Com la meva germana va fer amb els de la mare.

La serp. La traïció.

Tot connectat, sí.

Però encara no han vist res.