No he dormit en tota la nit. Va ser una nit molt curta, plena de pensaments sobre la mort del meu marit, però ara em toca treballar. Treballar, per a mi, mai havia estat complicat. El veritable repte era guanyar-me la confiança de la meva superiora.

La meva superiora és la Nina, una dona que vesteix roba molt cara i de luxe. Té dos fills: un adoptat i l’altre, de la família del seu marit. El seu marit ha estat el seu pilar tota la vida. Ara, però, jo he d’aconseguir guanyar-me la seva confiança. Això és tot el que sé, ara mateix.

M’han presentat els companys de feina. Els he saludat, però n’he vist un, en concret, que sembla gaudir de tota la seva confiança. Però jo començo des de més avall: soc la seva nova secretària.

Ella em va parlar:

• - Mira’m l’agenda i digues-me a quina hora tinc la reunió —em va dir, amb un to molest—. Fes-me un cafè. Que porti dos-cents mil·lilitres de llet i una mica de nata. Vull un cappuccino.
  
  - Ara te’l faig. Un cappuccino, dos-cents mil·lilitres, amb una mica de nata —vaig anar repetint per assajar l’encàrrec.
  
  - També m’has d’emplenar els papers i respondre els missatges —va afegir, acomodant-se a la seva butaca.

Va ser un dia molt cansat, però m’ha deixat anar a casa aviat. Quan vaig arribar a casa vaig trobar la meva germana. Tinc una germana. I allà estava, esperant-me a la porta.

Portàvem anys enfadades, temps en què les paraules entre nosaltres havien deixat d’existir. Tot es va trencar un dia d’hivern, quan la nostra mare va morir. Jo tenia setze anys i ella, presa pel pànic o per la necessitat, va agafar els diners del seu segur de vida i va fugir, deixant-me sola i sense res.

Sé que quan ve és perquè necessita alguna cosa.

• - Bon dia, germaneta. Entra —li dic, amb un somriure més fals que el seu.
  
  - Bon dia. No em diguis així. T’he esperat una hora. On eres? —respon, encara més desagradable que mai.

La deixo entrar. Es queda meravellada amb la sala que tinc. Però jo soc una persona sincera i, tot i el luxe aparent, prefereixo anar directament al gra: li pregunto què vol.

• - Digues què vols i marxa de casa meva —li vaig dir, sense amagar la meva irritació.
  
  - El que vull és quedar-me uns dies aquí. Perquè, segons he vist, vius una vida de luxe.
  
  - No ets benvinguda aquí. Només et deixaré quedar si em dius com saps qui va matar el meu marit.
  
  - No, no me n’aniré. Sé qui ha matat el teu marit… O no era l’amor de la teva vida?
  
  - No entris en la meva vida privada.
  
  - No hi entro. Només vinc a donar-te una pista.
  
  - Aquesta pista, deixa-la a casa teva.
  
  - D’acord, me’n vaig. Però ara et deixo, que tinc feina.

La deixo dins de casa meva. Tanco amb clau la meva habitació, on tinc les coses importants. Conec molt bé la meva germana: només vol el seu bé i no el dels altres. Millor dit, és narcisista; només es preocupa per ella mateixa.

Vaig tornar a la feina, on la Nina m’esperava. Em volia dir alguna cosa sobre un full.

• - Què passa, Nina? —li vaig preguntar—. Hi ha alguna cosa que hagi de fer?
  
  - M’agradaria quedar amb tu —va exclamar—. Quedar en un restaurant i parlar sobre les nostres vides, conèixer-nos una mica.
  
  - Però al matí m’havies dit que hi hauria molta feina...
  
  - La feina la podem deixar per a un altre moment. El temps, no —va exclamar mirant la porta.

Em va recordar una frase que deia el meu marit després de veure Interstellar al cinema: «No temo la mort, sinó el temps». El temps és el que li feia més por. Creia que si no gaudíssim cada moment de la nostra vida com si fos l’últim, no sabríem què pot passar després. Em recorda també la pel·lícula Call Me by Your Name, on es diu: «És millor parlar o morir».

Vam anar al restaurant preferit del meu amor. El record em va venir a la ment amb el vent que feia. Recordo el dia que el vaig conèixer: era una nit de setembre, el temps era ennuvolat com avui.

Vam entrar al restaurant. No ha canviat gens; hi havia la mateixa melodia, el mateix ambient. Vam seure al millor lloc, des d’on hi havia les vistes de la ciutat. Era estrany tornar al mateix lloc on havies anat tantes vegades.

Vam seure tranquil·lament. Jo vaig demanar una ampolla d’aigua. Ella va demanar una copa de vi.

• - Quines bones vistes —diu la Milie, mirant l’exterior.

Eren gairebé kafkianes. La ciutat ha canviat bastant. Estava a punt de plorar, perquè és trist perdre algú i tornar al lloc on havies anat amb la persona que estimes. És complicat, sobretot quan no ho has superat.

• - Sí, són molt boniques. Bé, tot canvia —li dic una mica melancòlica, recordant aquell dia.
  
  - Tot canvia, fins i tot el més bonic —diu la Milie—. Saps? Acabo de fer un viatge que ha estat meravellós.
  
  -On és? Potser hi he anat; he viatjat bastant —vaig preguntar.
  
  - He fet un viatge dins meu —va dir alegre, mirant les vistes. Li va caure una llàgrima—. Crec que és el millor viatge que he fet a la meva vida.
  
  - T’entenc. Jo també estava perduda. És normal estar perduda quan tens tantes opcions i no saps quina triar.
  
  - Has tingut alguna persona que t’hagi fet sentir com si fossis la millor persona del món? —va dir abans de beure de la copa de vi.
  
  - Sí, n’he tingut una, però fa molt de temps —vaig dir sense plorar.
  
  - Entenc. Jo vaig perdre fa poc el meu tiet, el meu company de treball. Era el secretari —va dir.

Vam estar parlant tota la tarda. Va venir el seu xofer. Ens vam acomiadar. Quan vaig arribar a casa vaig trobar una patrulla de policies. Va venir un policia preguntant per mi.

• - Vostè és la senyora Milie? —va preguntar amb unes ulleres més grans que la seva cara.
  
  - Sí, soc jo. Què passa?
  
  - Està detinguda per falsedat i homicidi del seu marit.