Volia saber si ella havia matat el meu marit. Tot va passar així: un dia del més tranquil, jo era a la feina i, quan vaig tornar a casa, vaig descobrir dues coses: que el meu marit havia mort i que m’havia enganyat amb una dona. Les autoritats m’havien dit milers de cops que no busqués qui l’havia assassinat.

Continuant amb l’entrevista, vam parlar de mi, com era d’esperar. Vaig mentir una mica perquè no sabés tant de mi i vaig respondre després que ella mirés el meu currículum.

—Molt interessant —va dir.

Vaig respondre amb un somriure.

—Sí, és que tinc experiència en coses bones i dolentes.

Després d’aquella resposta, em va fer una pregunta que no sabia com respondre.

—Com saps què és bo i què és dolent?

—És fàcil. El dolent sempre dirà que ha fet alguna cosa bona. El bo sempre dirà que ha fet alguna cosa dolenta, també.

La veritat és que mai havia estudiat per ser advocada. Volia veure com seria de cap. Havia demanat i agafat el currículum d’una amiga. Havia practicat tota la nit abans de l’entrevista que tindria.

Continuant amb l’entrevista, em va dir, mirant el meu currículum:

—D’acord, moltes gràcies per venir a aquesta entrevista.

Vaig respondre agafant-li la mà:

—Gràcies a tu per acceptar aquesta entrevista de treball.

Quan vaig tornar a casa, vaig anar a la sala d’interrogatori, plena de papers i pistes. Veia la imatge de la Nina. Però era estranya en persona; era com si em conegués d’alguna cosa. En aquell moment van trucar a la porta. Quan vaig obrir, vaig trobar el carter.

—Vostè és la senyora Mille?

Li vaig respondre:

—Sí, soc jo.

—Li ha arribat un paquet.

Me’l va donar, però jo no havia demanat cap paquet; això era el misteriós. Vaig firmar perquè era evident que s’havia de firmar. Li vaig dir amb una empatia i un somriure que no existien:

—Gràcies pel correu, fins aviat!

Quan vaig tancar la porta, vaig anar a la sala d’interrogatori i vaig obrir el paquet. A dins hi havia una brúixola. La volia trencar, però abans vaig anar a mirar per la finestra: el carter ja havia marxat. Hi havia la veïna regant les flors, amb un vestit vermell; crec que era nou. La vaig saludar i ella em va saludar.

En aquell moment em va venir un record d’uns dies abans que morís el meu marit. Vam tenir una discussió sobre qui pagaria la llum. Al final la vaig pagar jo, perquè ens van tallar la llum. Quan vaig anar a veure la factura, hi havia unes coordenades. Però ara, abans de tot, m’hauria de mudar perquè l’assassí del meu marit no sabés on visc.

La mudança va durar dies i dies. Vaig donar tot el que tenia de l’antiga casa a veïns o amics necessitats. Vaig vendre la casa on havia viscut amb el meu marit; ho havia de llençar tot. Durant aquells dies, la Nina no em va trucar.

Quan em vaig mudar al meu nou apartament, més gran i amb unes vistes de la ciutat, va ser en aquell moment quan la Nina em va trucar.

—Hola, Mille, com estàs?

—Hola, Nina. Bé, i tu?

—Bé, gràcies —va dir decidida—. Hem pensat amb el grup de treball que podries fer una setmana de proves.

—Moltes gràcies, Nina. No saps quant necessitava aquesta feina.

Quan va penjar el telèfon, vaig recordar una de les frases que em deia el meu marit:

“Demà és avui, i l’avui ja ha marxat.”

Aquesta frase em va recordar un viatge que vaig fer amb el meu marit a Hawaii, quan vam anar a fer caiac. Va ser l’últim viatge que vam fer junts. Crec que començo a pensar que ell volia morir i no m’ho va dir. No ho sé, hi ha milers de possibilitats. Com saps si algú t’estima de veritat?

Aquella nit no vaig poder dormir. La brúixola era sobre la taula, immòbil, però jo tenia la sensació que em mirava. Cada vegada que tancava els ulls veia el rostre del meu marit, serè, com si finalment hagués acceptat el seu destí. Potser mai sabré tota la veritat, però sé que el passat sempre troba la manera de tornar. I quan ho fa, no pregunta si estàs preparada.Pensar en allò era complicat, era dantesc