Capítol 3: El mirall no menteix

Quan vaig obrir els ulls l'endemà, la cinta que havia enganxat al marc del mirall… havia desaparegut. I el mirall, no semblava un mirall, ja que la seva superfície no reflectia com ho hauria de fer, era més fosca, més profunda. Això em va assenyalar que aquelles passes no solament eren reals, si no que venien del mirall.

Vaig mantenir la mirada fixa mentre notava el cor bategant. I llavors, sense cap dubte… vaig sentir una respiració, era suau, humana i no venia de mi. Vaig recular lentament fins a arribar al llit. Les mans em tremolaven, vaig agafar el diari i vaig escriure:

4-El mirall respira

Vaig estar una estona allà, amb el diari obert, com si escriure-ho fes real alguna cosa que no volia acceptar. La respiració s’havia esvaït, però l’aire de l’habitació semblava encara carregat. No sé quant de temps vaig passar allí asseguda, mirant el mirall de reüll.

La Nina Winchester em va cridar, al sortir de l’habitació, vaig trobar una porta que no hi era allí. Aquesta es troba al final d’un passadís que coneixia perfectament. Amb passes no mica segurs em vaig atracar, finalment vaig decidir obrir la porta de fusta gastada, tenia una mena de curiositat i por, però la curiositat era major i em feia més valent.

Una vegada amb la nova porta oberta, a dins hi havia un nou passadís, era estret i més antic, com un retall que no encaixava amb la resta de la casa. Al final d’aquest hi havia una porta petita, amb una placa que tenia escrit “Habitació 6- Tancada”. Vaig empènyer la porta, estava oberta. Dins hi havia una sola cadira al mig i un mirall completament trencat, amb vidres escampats per terra. A la paret, noms escrits amb traços ràpids. Vaig llegir-los lentament fins a arribar a l’últim nom, EL MEU NOM, Millie.

La pell se’m va eriçar. No recordava haver estat allà mai. No podia haver escrit jo el meu nom… no?

La porta es va tancar fortment i una veu va sonar darrere meu.

–No és el teu reflex qui et mira – van dir en un murmur

Em vaig girar i no hi havia ningú i els fragments del cristall van començar a vibrar. Un d’ells reflectia la meva habitació, i dins… jo dormint. Però no era d’ahir, sinó d’avui, exactament d’ara. Ho podia comprovar per l’hora del petit rellotge damunt la taula de nit, aquest posava les 9:03, deu minuts després d’haver-me despertat.

Vaig intentar obrir la porta, però aquesta estava bloquejada. Vaig cridar, però no em sortia cap so. I d’un altre tros de mirall sortia una mà lentament. Vaig fer un pas endarrere i de cop una veu va sortir d’un altre tros de mirall.

–No ets la primera… però potser seràs la darrera– sonava feliç

La veu semblava venir de molt lluny i, alhora, com si estigués just darrere meu.

De cop, vaig despertar al meu llit, tremolant i suada. I el mirall era allà, perfecte i amb la cinta enganxada. No sabia si era un somni, però em vaig aixecar d’un cop i vaig revisar el meu diari.

Les últimes notes havien desaparegut, només hi havia una pàgina nova escrita amb una lletra que no era la meva “El que recordes no és el que va passar. El que passa, ningú ho recordarà”.

Llavors van picar suaument la porta. Quan la vaig obrir hi havia la nena de les fotos. Amb el vestit llarg, les mateixes trenes. Però avui semblava més pàl·lida, més trista.

– El passadís que has vist ara no torna dues vegades– va dir amb una veu apagada– Però ella sí… –

– Qui és ella? –vaig preguntar

La nena va assenyalar el mirall i després va mirar-me amb els ulls plens d’alguna cosa que no podia llegir.

– La que s’esgota d’esperar i ara ja t’ha vist – va dir en forma d’advertencia

Va desaparèixer abans que pogués preguntar-li res més.

Em vaig girar cap al mirall amb un nus a la gola. I vaig veure’m, somrient.

El que és estrany és que jo no estava pas somrient.

Fi.