Capítol 2: La veu del reflex

L'endemà, em vaig despertar amb una sensació estranya. Havia dormit? O només havia passat hores amb els ulls tancats i el cos rígid? Vaig recordar el que deia la nota “Millie, no miris pel mirall quan sigui l’hora”, quina era l’hora? Les 21:00? Les 21:03? O potser es referia a mitjanit? Què passa exactament si mirava? El mirall segueix aquí a la meva habitació, no mostrava res estrany, només el reflex del meu llit desfet i les parets color crema.

Quan vaig obrir el calaix de la tauleta per agafar la llibreta, vaig trobar-hi una altra cosa; una clau petita, d’un metall fosc. Vaig mirar al voltant. Aquell objecte no hi era ahir, ho hauria notat.

El diari ocult continuava enlloc, però algú ho havia tocat. Ho sabia perquè la pàgina que jo havia deixat oberta estava lleugerament arrugada, com si l'haguessin passat ràpidament.

Vaig afegir una altra nota:

3- Algú entra a l’habitació quan dormo

El dia va transcórrer lentament. Em van assignar feines senzilles: netejar les làmpades del passadís, polir la fusta de les escales i preparar el menjador per un sopar que mai té lloc.

Ni rastre de Nina durant el dia. Ni del senyor Winchester, a qui encara no havia vist.

Però a l’hora del cafè la cuinera es va apropar a mi mentre fregava i em va preguntar:

– Et va deixar una nota, no? –va dir, sense mirar-me

Em vaig quedar quieta i la cuinera no ho va repetir.

–Sí– Vaig admetre, finalment

Va deixar la seva feina i em va mirar als ulls.

–No la ignoris, cap d’elles–

–D’elles? – vaig preguntar

La cuinera va fer que sí amb el cap, molt lentament.

–Cada nit a les 00:00. Una de les veus et provaran, et voldran veure. Però si les mires… no tornaràs a veure res de la mateixa manera– va explicar ella.

Volia fer-li més preguntes, però va marxar de la cuina abans que pogués dir res més.

La tarda la tenia lliure, llavors vaig aprofitar per a inspeccionar millor la meva habitació. Buscava una porta petita o un calaix ocult. Qualsevol lloc on encaixés aquella clau. Finalment, darrere d’una cadira antiga, vaig descobrir una petita porta de fusta a la paret.

Vaig introduir la clau.

Clic

La porta es va obrir amb una olor vella, a pols i a records oblidats. Dins hi havia una capsa i dins d’aquesta hi havia una col·lecció de fotografies antigues. En totes apareixia la casa Winchester, però n’hi havia una que no quadrava.

La casa era igual, exactament igual. Però en cada foto, al reflex d’un mirall diferent… Apareixia una noia, sempre la mateixa.

Aquesta era rossa, amb un vestit llarg i els ulls oberts com a plats. En una d’elles, la cara estava pegada al vidre des de dins, com si crides.

L'última foto era la més estranya, no mostrava cap mirall. Era en una habitació, la meva habitació i al llit… jo, dormint.

Darrere hi havia un escrit, amb tinta negra i lletra fina: “Sí mires pel mirall, ella et veurà. Si ella et veu, et voldrà. I si et vol, no marxaràs.”

Vaig tornar a tancar la capsa amb el cor bategant amb força. Sabia dues coses amb certesa:

- No era la primera persona que rebia aquella nota

- I potser… tampoc era l'última

A la nit, abans de ficar-me al llit, vaig posar una cinta al marc del mirall, era una petita trampa. Si al matí havia caigut… sabria que alguna cosa — o algú — s’havia mogut.

Però abans de dormir, vaig sentir una veu baixa, tènue que provenia del mirall

–Millie… – Era la meva veu, però no era pas jo qui parlava. Vaig tancar amb força els ulls, s'escoltaven unes passes, però les vaig ignorar, amb una gran valentia vaig decidir parlar:

-Marxat..- vaig dir no massa fort però amb fermesa

En seguida, les passes que estaven prop de mi, es van aturar, tota l'habitació va fer silenci. Tot i que no vaig obrir els ulls en ningún moment, el silenci m’havia fet entès que ja s’havia anat.