Capítol 1: Mentir per entrar

Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



No perquè no estigui capacitada, he treballat de coses molt pitjors i amb condicions espantoses. És per ella, Nina Winchester, és el tipus de persona que et fa sentir com si no fossis a prou amb tan sols una mirada.



–Millie?..-- Va dir Nina adonant-se del meu silenci.



Immediatament, vaig sortir dels meus pensaments i vaig intentar respondre. No sabia que contestar-li, “Parla’m de tu” és una d’aquelles frases que pot obrir portes o tancar-les.



Em vaig limitar a dir:

– Vinc de fora, d’un lloc petit. He treballat en cases abans però mai en una com aquesta – Va alçar la mà, donant a entendre que no parli més.



–No m'interessa gaire d’on vens– Va soltar amb arrogància, com si les meves paraules haguessin contaminat l’aire que ella respira.



Un silenci estrany es va instal·lar entre nosaltres. No incòmode, però sí que era pesat. D’aquells que semblen tenir ulls i t’observen per tots els costats.



La senyora Winchester em va fer una mirada com si estigués revisant-me per un últim cop abans de prendre una decisió irreversible.



–Suposo que ja saps que implica aquest lloc– va dir finalment amb un somriure estrany.



Vaig assentir amb suavitat, però no vaig dir res més. No em podia permetre semblar tan informada, tot i que havia llegit tot el que havia trobat sobre aquella casa durant les darreres setmanes.

Nina Winchester em va observar en silenci, com si intentés destriar si jo era com les altres… o una amenaça.



– No t’has preguntat per què una família com la nostra publicaria un anuncia tant… ordinari?-- va dir ella, recolzant el colze sobre el respatller del sofà de luxe i jugant amb el seu collaret de perles autèntiques.



Per dinsvaig somriure. Sí, m’ho havia preguntat. De fet, aquell era el motiu pel qual jo era allà.



–Ho vaig trobar curiós, sí– vaig dir amb la veu més neutra possible.



En realitat, havia guardat una captura de pantalla al mòbil quan vaig veure l’anunci. Tenia una alerta força paranormal que freqüentava, i quan el nom Winchester va aparèixer, amb aquells comentaris esborrats gairebé immediatament vaig saber que hi havia alguna cosa fora de lloc.



–Curiós– va repetir Nina com si tastés la paraula– De vegades la curiositat és un defecte, Millie. I en aquest lloc, pot ser perillosa.



Vaig aguantar la seva mirada intensa i després molt convençuda vaig dir:

– Tinc els ulls i les orelles on calen, senyora Winchester.



Va semblar satisfeta amb la resposta. O, almenys, prou satisfeta per contractar-me en aquest treball.



– Albert t'ensenyarà la teva habitació. Demà començaràs– va dir finalment, després de desaparèixer.



L’habitació que em van assignar era més gran del que esperava. Amb un mirall antic al costat del llit que era inquietant i una petita tauleta de nit amb calaixos vells. Vaig inspeccionar-ho tot amb cura, però sense pressa.

A sota la catifa, hi havia marques. Com si s'hagués mogut sovint. Ho vaig deixar estar, ja que era el primer dia i no volia arriscar-me.



A les 21:00 en punt, vaig sentir unes passes pel passadís. Dues, tres passes. De sobte, silenci. Vaig mirar el rellotge, eren les 21:03, i llavors vaig notar una nota doblegada, perfectament col·locada sobre el coixí. Portava el meu nom escrit i amb una frase que deia: “Millie, no miris pel mirall quan sigui l’hora”.



La pell se’m va eriçar. No perquè em fes por, sinó perquè algú sabia exactament per què jo era allà. Seguidament, vaig alçar la mirada i vaig contemplar el mirall. El marc era daurat, trencat per la part superior. Vaig guardar la nota al diari ocult que portava sempre a sobre. Dins d’aquest ja hi havia anotada dues coses:

1- Nina menteix amb cada somriure

2- Hi ha algú més a la casa que em coneix



Vaig mirar el mirall un últim cop abans d’apagar el llum.



I vaig entendre que aquella casa no buscava una criada.



Buscava algú que es quedés.