– Jo… – va començar, però la veu li va fallar. Va empassar saliva i ho va intentar de nou—. Quan vas dir el que tenies… no era només sorpresa.



– Què vols dir? – Va dir l’Èric sense entendre res.



– Que jo també tinc aquesta malaltia Èric, des de fa un any. – Va dir amb la veu trencada. – Els meus pares volien que ho portéssim amb discreció. A l’institut no ho sap ningú. No volia que em miressin diferent, ni que em tinguessin llàstima… I quan tu ho vas explicar… em vaig quedar bloquejada. Em va fer por, por que tot canviés, por que em preguntessis per què jo no havia dit res.



L’Èric va trigar uns segons a reaccionar. Tot va començar a cobrar sentit: el seu silenci, la seva distància i la manera com havia marxat corrents aquell dia al pati quan va explicar la seva situació.



– No m’ho havies dit mai… – va dir amb suavitat.



– Perquè em feia vergonya. I ràbia. I impotència. – Les llàgrimes li van caure sense que pogués evitar-ho—. Quan et vaig sentir parlar, vaig pensar: “Ell és més valent que jo”.



– Valent? – va deixar escapar un petit somriure trist –. Si tremolava tant que gairebé no podia ni parlar – va dir l’Èric.



– Però ho vas fer. – va interrompre l’Èric.



Hi va haver un silenci diferent dels altres. No era incòmode. Era un silenci que compartia alguna cosa important.



– No has de passar per això sola, i jo tampoc – va dir ell.



La Carla el va mirar com si aquella idea fos nova.



– Sempre pensava que era millor fer veure que no passava res. Continuar com si tot fos normal. – va dir ella.



– Jo també ho pensava, però des que ho he dit en veu alta pesa menys – va admetre ell.



– Potser podríem anar més a poc a poc junts – va dir ella.



En aquell moment l’Èric va recordar les paraules del seu germà i va respondre:



– Doncs jo puc anar més lent amb tu. – va dir amb un somriure suau.



La Carla va deixar escapar una petita rialla, aquesta vegada sincera, i sense dir res més, es van abraçar.



L’abraçada va ser silenciosa al principi, com si tots dos estiguessin comprovant que aquell moment era real. La Carla va tancar els ulls un segon, agafant-se a la dessuadora de l’Èric, com si necessités recordar aquell instant amb el tacte.



El cor de l’Èric bategava fort, no només per nervis, sinó per alguna cosa més càlida, més difícil de posar en paraules.



La Carla va separar-se només un parell de centímetres, sense trencar del tot el contacte.



— Jo… — va començar, però es va quedar en silenci uns segons. Va respirar fondo i va continuar—. Ara em toca ser valenta a mi.



L’Èric la va mirar als ulls. No entenia que passava, però tampoc va dir res. Va esperar.



— Tu vas explicar-ho davant de tothom — va dir ella, amb la veu una mica tremolosa —. Tremolant, amb por… però ho vas fer igualment. I jo he passat mesos amagant-me. I no vull amagar una cosa més.



Va empassar saliva.



— No només tinc por de la malaltia — va dir finalment —. També tinc por de tu… perquè crec que m’agrades, Èric.



El silenci que va seguir no era incòmode. Era ple de coses que cap dels dos sabia dir encara.



L’Èric va somriure, una mica sorprès, una mica emocionat.



— No ets l’única que ha estat callant coses — va dir en veu baixa.



La Carla va arrufar les celles, confosa però nerviosa alhora.



— Jo també he estat pensant molt en tu des de fa temps — va continuar ell —. Crec que em feia més por dir-te el que sentia que explicar-li a tota l’escola la meva malaltia. – va riure tímidament.



La Carla va deixar escapar una rialla nerviosa, petita, trencada per l’emoció i va fer un pas endavant.



— Llavors… què et fa tanta por?



L’Èric no va respondre amb paraules. Només va apropar-se una mica més.



— Em feia por que no sentissis el mateix que jo. No volia perdre l’única persona amb la qual, encara que sigui només per un moment, no penso en tot el que podria anar malament.



La Carla va somriure, amb els ulls brillants.



— Doncs deixa de pensar — va dir ella en veu baixa.



I el petó va arribar lentament, sense pressa, mentre tot el soroll que hi havia al voltant anava desapareixent a poc a poc, perquè aquell moment no parlava de malalties, parlava de dues persones que, per fi, havien deixat de sentir por.



L’endemà, la Carla i l’Èric van entrar per la porta de la classe agafats de la mà, sense amagar-se.



Alguns companys els van mirar, alguns van somriure, altres només van continuar amb el que estaven fent i per primera vegada, a l’Èric no li va importar qui mirava ni què pensaven.



I aquell dia, a la classe, tot va continuar igual… un dia més, però per a ells dos, ja res seria exactament el mateix.