Aquella tarda, l’Èric va estar una bona estona estirat al llit mirant el sostre. Ja havia pres una decisió sobre què fer, però això no volia dir que fos fàcil. El mòbil vibrava sobre la tauleta de nit: missatges del grup, mil àudios del Guillem parlant molt més ràpidament com de costum. L’Èric els va escoltar sense respondre res. Sabia que, a partir d’aquell moment ja res tornaria a ser com abans.



Després de sopar, va trobar l’Eloi al menjador mirant una pel·lícula sense parpellejar. El va mirar per uns segons i va notar una punxada forta al pit. Com li expliques a un nen petit que el seu germà gran té una malaltia que ni ell mateix acaba d’entendre?



– Bona nit, Eloi, demà parlarem d’acord? – li va dir amb un somriure cansat.



– Vale, bona nit! – li va dir sense desenganxar la mirada de la televisió.



L’endemà, a l’institut, l’Èric va entrar amb una pressió estranya al pit. No era dolor, era por. A la primera hora va demanar parlar una estona amb la tutora. La veu li tremolava mentre li explicava la situació, però ella el va escoltar sense interrompre’l.



– Gràcies per confiar en mi Èric – li va dir –. T’ajudarem amb tot el que calgui.



Les paraules de la seva tutora no li van treure la por, però el van fer sentir que es treia un pes de sobre.



El moment més difícil va arribar al pati. Els seus amics estaven asseguts al banc de sempre. El Guillem feia botar una pilota amb el peu i la Carla reia per alguna cosa que havia dit algú, tot semblava normal.



– He de dir-vos una cosa – va deixar anar l’Èric de cop.



Tots van callar. Semblava que el soroll del pati havia desaparegut del tot. Llavors, al fi, va tenir el coratge d’explicar-los tot. Va haver d’aguantar les ganes de plorar, però la veu se li trencava cada cop més. Quan va acabar, ningú va dir res durant uns segons que es van fer eterns.



– Ho dius de veritat? — va murmurar la Carla. – No m’ho puc creure.



El Guillem li va fer mala cara a la Carla i llavors va mirar fixament a l’Èric.



Ets el mateix de sempre Èric – va dir. – Amb la malaltia o sense, ets el nostre amic.



Aquella frase tan simple va fer que l’Èric se sentís més tranquil, més a gust. Va veure que no era llàstima el que sentien els seus amics, sinó preocupació.



– Si algun dia no pots jugar – va afegir el Guillem –, doncs no jugarem. I ja està.



De cop, la Carla es va aixecar del banc i va marxar quasi corrents sense dir res.



– Carla, on vas? – va cridar l’Èric, però ella ni tan sols es va girar.



Al sonar el timbre, tots van aixecar-se per donar-li una abraçada a l’Èric. Cap d’ells va comentar la reacció de la Carla. Ell es va sentir agraït per l’empatia dels seus amics, però estava preocupat per la reacció tan estranya de la Carla.



Durant tot el dia la Carla no li va dirigir la paraula ni el va mirar. L’Èric estava molt confós i no sabia què pensar. A l’hora de marxar, ell va decidir anar a parlar amb ella, però la Carla el va evitar de totes les maneres possibles i al final la va perdre de vista. A la tarda li va enviar uns mil missatges preguntant-li si tot anava bé, però no va rebre cap resposta.



Al vespre, abans d’anar a dormir va pensar en com li diria al seu germà. Tenia molts dubtes de com encaminar la conversa perquè fos fàcil per a ell, ja que era petit i molts cops no entenia del tot les coses. L’Èric va entrar a l’habitació de l’Eloi. Ell estava assegut al llit abraçant el seu peluix.



– Saps que a vegades estic més cansat que abans, oi? – va començar l’Èric. – És perquè el meu cos no sempre funciona com hauria de fer-ho. Tinc una malaltia Eloi, però no és contagiosa, només he d’anar més a poc a poc alguns dies perquè em canso molt de pressa.



L’Eloi el va mirar sorprès.



– Doncs jo puc anar més lent amb tu. – li va respondre amb un petit somriure.



L’Èric el va abraçar fort, la por s’havia fet més petita.



Els dies següents van ser estranys, com ell havia imaginat. Alguns companys li feien preguntes, altres fingien no saber res del tema. Alguns professors es mostraven més preocupats i els seus amics intentaven animar-lo amb qualsevol ximpleria, tots menys la Carla. Ella estava molt distant, però no només amb ell, sinó amb tothom.



Aquella mateixa setmana, va tenir la seva primera revisió mèdica després d’haver-ho explicat a tothom. En sortir de la consulta la mare el va mirar amb una expressió que barrejava por i tranquil·litat.



– Com ha anat? – va preguntar.



– Bé, no és fàcil, però ja ho sabia. – va respondre ell. Soc conscient que no és fàcil. He d’anar més amb compte i descansar més que els altres, però he començat a entendre que no he de passar per això sol.



– Clar que no has de passar-ho sol, Èric. Sempre em tindràs a mi, al pare, a l’Eloi… i als teus amics. – va animar-lo la seva mare.



L’Èric va pensar uns segons abans de parlar.



– No tots ho han portat igual. – va dir l’Èric preocupat.



– Parles de la Carla, oi? – va sospirar la seva mare. – M’ha escrit aquest matí. Està molt afectada, Èric. No sabia com reaccionar ni com ajudar-te. Ara mateix t‘està esperant a fora, ves a parlar amb ella.



El cor de l’Èric va fer un bot.



– De debò?



No va esperar resposta. Va sortir gairebé corrents, ignorant el cansament que sentia a les cames. La va veure asseguda a un banc davant de l'hospital, estava jugant nerviosa amb les mànigues de la dessuadora i ell es va apropar a poc a poc.



– Ei…



– Hola, Carla – va dir tímidament l’Èric. – què passa?



– Jo... No sabia si venir. És que això no és fàcil de dir i si ho faig canviaran moltíssimes coses i tinc por.



– Carla, soc jo, l’Èric. Saps que em pots dir qualsevol cosa, oi?



La Carla va obrir la boca, però es va quedar muda.