L’Èric assenteix amb el cap i s’asseu amb el cor accelerat. Els seus pares li diuen que estigui tranquil, però la sala en la qual es troben no li agrada gens, l’olor d’hospital li fa venir arcades. Va mirant el rellotge que hi ha a la sala sense saber què esperar, l’única cosa que sap amb certesa és que no li agrada gens ser allà.



Després d’esperar una estona, una porta s’obre i una doctora el crida. Ell s’aixeca espantat i la segueix juntament amb els pares. S’asseuen a unes cadires davant de la taula de la doctora mentre ella repassa amb atenció uns papers que tenia a la taula. El silenci és molt incòmode.



– Èric – parla per fi –, ja hem acabat de revisar totes les proves que t’hem fet aquestes últimes setmanes.



Ell decideix girar-se cap al seu costat a veure els seus pares i els veu preocupats. Llavors pensa en el cansament constant, en les cames que de vegades li fallen sense cap motiu, en la visió borrosa que té a classe de tant en tant. Totes les coses que li passaven últimament per a les quals no tenia cap explicació.



– Els resultats indiquen que tens una malaltia neurològica crònica que es diu esclerosi múltiple.



L’Èric es queda totalment immòbil. Parpelleja uns quants cops, però no sap com reaccionar.

– A… això què vol dir? – pregunta amb veu baixa.



La doctora li explica que afecta el sistema nerviós, que en adolescents sol ser del tipus remitent-recurrent, amb períodes en què els símptomes apareixen i llavors milloren. Li parla sobre tots els símptomes que ell ja havia sentit abans i ell segueix de la mateixa manera, paralitzat.



– No té cura — afegeix la doctora —, però hi ha tractaments que ajuden molt. Si decidiu seguir-los, podràs viure una vida bastant normal.



Vida normal. L’Èric abaixa la mirada confós. Pensa en el Guillem, el seu millor amic, en els entrenaments, en l’institut, en els seus amics, en la Carla rient-se de qualsevol bestiesa, en l’Eloi corrent pels passadissos de casa seva, etc. Tot li sembla que queda molt lluny, com si tot desaparegués de cop.



Els seus pares es van quedar a parlar amb la doctora mentre ell els esperava a una sala. Ell tremolava, tenia moltes ganes de plorar, volia marxar a casa com abans fos possible. Per distreure’s una mica va agafar el mòbil i va veure que tenia molts missatges d’un grup en el qual estaven els seus amics. Va veure com tots parlaven de temes normals d’adolescents i va plegar el mòbil a la butxaca encara més espantat. No volia dir als seus amics que tenia una malaltia, volía tenir una vida normal com tots. No vol veure cares de preocupació, ni preguntes, ni res. Vol que tot segueixi com sempre, sense cap canvi.



Va esperar que sortissin els seus pares per dir-los la seva decisió. No volia que ningú sapigués que estava malalt, ni els seus amics, ni el seu germà petit, ni la família. Preferia guardar aquest secret per a ell i ser un noi normal de setze anys. Potser sí que podria amagar-ho, però el que no sabia era quant temps podria amagar-se a ell mateix. El cap li voltava, no tenia clar les seves idees i sentia com el cor li bategava cada cop més ràpid, estava totalment perdut. En els següents minuts va rebre molts consells i paraules de suport dels seus pares, però ell no tenia el cap allà, com podia ser que la vida que tenia fins ara desaparegués en un no-res.



En arribar a casa ja sentia el dolor intens a les cames i la vista borrosa li estava fent pasar una mala jugada fins arribar al llit. Demà tenia classe i la por que la gent s’hi fixés i riguessin d’ell el va consumir poc a poc fins a quedar-se adormit.



L’endemà, ja a l’institut, tot estava anant aparentment bé. Va parlar amb els amics d’una increïble consola que havia sortit al mercat i a l’hora d’esmorzar va poder veure la Carla. El pati estava animat, nens corrent entre rialles, altres explicant històries del cap de setmana, i altres fent voltes amb tranquil·litat. Com solien fer cada pati, els amics van agafar la pilota de futbol i van decidir fer dos grups, en aquell moment l’Èric va sentir un dolor terrible al peu i va caure sorprés. Ell no pensava que la malaltia comencés tan ràpidament. De cop el Guillem va anar a ajudar-lo.



– Estàs bé? – va preguntar el seu amic preocupat.



La pregunta li va quedar flotant a l’aire més temps del normal. Va assentir amb el cap, massa de pressa. El problema no era mentir, sinó aguantar amb força i valentia mentre el seu cos començava a fallar-li en silenci. Tenia setze anys i una malaltia que no respectava ni horaris ni edats, li treia força als dits, els pensaments i el feia dèbil. L’adolescència ja era prou difícil per si sola: créixer, encaixar, no sentir-se diferent, etc. Ara, a més, havia d’aprendre a viure amb un cos imprevisible, a amagar el cansament i a somriure quan les cames li tremolaven.



En arribar a casa va prendre una decisió, parlaria d’això amb els amics, els explicaria, el gran problema, però també les solucions. També ho parlaria amb els professors, els companys i amb el seu germà petit. Estava cansat d’amagar una cosa que ja era massa evident. Va decidir ser valent.