Quan vaig arribar a casa després de l’institut, no em podia treure el bolígraf blau del cap. Em vaig tancar a l’habitació i el vaig deixar sobre la taula, ben recte, al costat d’un llibre. Volia comprovar si realment es movia sol o si m'ho estava imaginant tot. Vaig estar una estona mirant-lo fixament, però no va passar res. Al final, vaig pensar que potser sí que eren els nervis de ser nou, tal com em deia a mi mateix.



Vaig intentar fer els deures, però no em podia concentrar. Cada vegada que sentia un soroll a la cuina o un cotxe que passava pel carrer, feia un salt. Estava molt cansat, així que me’n vaig anar a dormir aviat. Aquella nit vaig somiar amb els passadissos de l’institut, però estaven buits i només hi havia bolígrafs pel terra. Una bogeria.



L’endemà em vaig aixecar i el primer que vaig fer va ser mirar la taula. El bolígraf no s’havia mogut, o almenys això semblava. Vaig respirar una mica més tranquil. "Veus, Bruno? No passa res", em vaig dir. Vaig esmorzar ràpidament, vaig agafar la motxilla i vaig sortir cap a l'institut.

Pel camí em vaig trobar l'Èric. Em va saludar des de lluny i em va esperar a la cantonada.

—Ei, Bruno! Com va? —em va preguntar amb un somriure.

—Bé, una mica cansat, però bé —vaig respondre intentant semblar normal.

Vam entrar junts i vam anar parlant una mica. L’institut ja no em semblava tan gegant quan anava amb ell. Em va explicar coses dels professors, com per exemple que el de matemàtiques era molt dur però que si t’esforçaves t’ajudava. Jo l’escoltava, però per dins encara tenia aquella sensació de pessigolleig a la panxa.



La primera classe va ser d'història. Em vaig asseure i vaig obrir la motxilla per treure l'estoig i la llibreta. Quan vaig ficar la mà a dins per buscar l'estoig, vaig notar una cosa freda. Vaig treure la mà de cop. Vaig mirar a l'interior de la motxilla i em vaig quedar de pedra. No hi havia un bolígraf blau. N’hi havia tres. Tres bolígrafs exactament iguals al meu, amb la mateixa marca de dents al tap i la mateixa taca de tinta. Estic segur, cent per cent segur, que només en tenia un.

—Què passa? —va xiuxiuejar l'Èric, que seia al meu costat.

—Res, res... —vaig dir ràpidament mentre amagava els bolígrafs dins de l'estoig.

Tenia el cor a mil. Com havien arribat aquells bolígrafs allà? Qui m’estava prenent el pèl? Vaig mirar al voltant de l'aula buscant algú que em mirés i rigués, però tothom anava a la seva. La professora escrivia a la pissarra i ningú em feia cas.



A mig matí vaig demanar per anar al lavabo perquè necessitava mullar-me la cara. El passadís estava buit i se sentia molt de silenci, d'aquell que fa una mica de por. Vaig entrar, vaig obrir l'aixeta i em vaig llançar aigua ben freda.

Mentre m’eixugava amb el paper, vaig sentir un soroll darrere meu. Com si algú hagués tancat una porta de cop. Però no hi havia ningú més. Vaig mirar sota les portes dels vàters i no es veien peus.



Llavors, vaig mirar el mirall. Al racó del vidre, hi havia una petita taca de color blau, com si algú hagués pintat amb un retolador. Vaig passar-hi el dit i la tinta estava fresca. Em vaig quedar glaçat. Vaig sortir d'allà gairebé corrent.

Quan va sonar el timbre del pati, em vaig trobar amb l’Èric. Ell estava molt content perquè li havien donat una nota bona d'un treball, però jo no podia deixar de pensar en allò que m'estava passant.

—Bruno, estàs bé? Estàs molt callat avui —em va dir mentre ens menjàvem l'entrepà.

—És que no he dormit gaire —vaig mentir. No li volia explicar el cas dels bolígrafs perquè pensaria que estic boig.

—Ah, d’acord.



M’estava explicant una història de por sobre l'institut, però jo no podia parar de mirar la meva motxilla, que estava a terra. De sobte, vaig veure com la cremallera es movia una mica. Només un centímetre. Vaig deixar de menjar i em vaig quedar blanc.



Les últimes hores van ser les més llargues de la meva vida. No em vaig atrevir a obrir més la motxilla. Tenia por de trobar-hi deu bolígrafs més o ves a saber què. Quan finalment va sonar el timbre per anar a casa, vaig agafar les meves coses a tota velocitat.

—Ens veiem demà! —em va cridar l'Èric mentre jo ja marxava.

—Sí, demà ens veiem! —vaig respondre sense ni girar-me.



Caminant cap a casa, anava pensant que potser m'estava tornant boig de veritat. Però en arribar a la meva habitació i buidar la motxilla sobre el llit, vaig veure que ja no hi havia tres bolígrafs. Ara només n'hi havia un de sol, el meu. Però a la llibreta d’història, a la primera pàgina on no havia escrit res, hi havia un cercle blau dibuixat. Un cercle perfecte.



Vaig tancar la llibreta i em vaig asseure al llit. No sabia que estava passant, però tenia la sensació que això acabava de començar. No era només que el bolígraf es mogués; era com si l'institut m'estigués intentant dir alguna cosa. I la veritat és que estava molt espantat.



Em vaig quedar pensant sobre qui podia ser el qui m’estigués fent aquesta broma. Estira’t al llit mirant al sostre, em vaig adonar que totes les vegades que m’havien passat aquestes coses estranyes, hi havia un nen de la classe molt estrany i diferent. Creia recordar que es deia Pau, no havia parlat mai amb ell encara, només sabia que havia vingut nou igual que jo aquest any.



Intrigat, vaig enviar-li un missatge a l’Èric per preguntar-li si sabia alguna cosa més sobre aquest Pau. Vam estar parlant una bona estona, em va dir que no tenia gaire informació sobre ell, només vaig poder descobrir que s’havia mudat de Lleida a Girona per temes de treballs dels seus pares, que havia començat nou a l’institut i que era molt solitari.



Sabia que no tenia amics, perquè sempre estava arraconat quan la gent estava en grups. Entenia perfectament aquella sensació de ser el nou, de no saber si el que dius està bé o si és millor quedar-te callat, de voler ser invisible. Aquestes sensacions que sentia estaven començant a desaparèixer de mica en mica, però es complicat quan no confies en tu mateix. Sentia pena per ell, haver de començar en un institut nou, amb professors nous i alumnes que no coneixes, ja de per si és complicat, però si a sobre ets nou en una ciutat, et sents encara més sol i aïllat.



Tot començava a encaixar mica en mica, però no entenia el perquè havia fet això i de quina manera ho havia fet. Estava gelós que hagués fet un amic? Per què no m’havia dit res en comptes de fer-me sentir així? Les preguntes començaven a sorgir i el que sí que no entenia era com ho havia fet. Com havia pogut moure els bolígrafs sense tocar-los? Com havia dibuixat a la meva llibreta? I com havia entrat a casa meva?



No entenia res, tenia poders? Però com?

Abans que pogués fer alguna cosa, una força va sortir del no-res, em va enlairar i vaig petar de cap a terra. Un dolor insuportable va començar a envair el meu cap.

Poc a poc vaig començar a veure més fosc fins que em vaig desmaiar…