Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



LA PORTA



En creuar la porta, una sensació estranya em va recórrer el cos. Els passadissos eren grans i plens d’alumnes que caminaven amb seguretat, com si ja estiguessin acostumats en aquell lloc. Jo, en canvi, intentava no semblar perdut mentre mirava els cartells penjats a les parets.

No hi havia marxa enrere.Vaig sentir un nus a la gola, però també una mica d’esperança. Potser no seria tan terrible, potser seria el començament d’alguna cosa bona, potser arribaria a fer amics.



Hi havia molts alumnes caminant pels passadissos, alguns corrien perquè arribaven tard i d’altres parlaven molt animats. Jo em sentia petit enmig de tanta gent i tant soroll.

Vaig treure l’horari de la motxilla i el vaig mirar amb atenció. La primera classe era llengua, però no sabia on era l’aula. Vaig començar a caminar lentament mirant els números de les portes. Em feia por preguntar, així que intentava trobar-la tot sol.

Al final, vaig veure un grup d’alumnes aturats davant d’una porta.



—Aquesta és llengua? —vaig preguntar amb veu baixa.



—Sí —em va respondre un noi.



Em vaig quedar una mica més tranquil. Almenys no faria tard a la primera classe.

Quan va sonar el timbre, tots vam entrar a l’aula. Em vaig asseure en una taula del mig, intentant no cridar gaire l’atenció. La professora va entrar i va dir el seu nom. Després ens va explicar les normes de la classe i ens va demanar que ens presentéssim un per un.

Quan em va tocar parlar, em vaig posar nerviós.



—Em dic Bruno —vaig dir ràpidament.



La professora em va somriure i vaig respirar una mica més tranquil.

La classe va passar lenta. Parlàvem del que faríem durant el curs i dels llibres que hauríem de portar. Jo escoltava, però també mirava els altres companys. Alguns semblaven molt segurs, com si ja ho sabessin tot. D’altres podía percebre que estaven tan nerviosos com jo.

La següent assignatura era matemàtiques, el professor era alt i parlava fort. Escrivia molts números a la pissarra i explicava molt ràpid. Jo tenia dificultats per seguir-lo, perquè em costava concentrar-me. Pensava en si m’acostumaria a aquell lloc.

A la següent classe, que era anglès, la professora era més simpàtica. Ens va fer dir el nostre nom en anglès i va fer alguna broma. Alguns alumnes reien i l’ambient era una mica millor. Jo encara parlava poc, però ja no em sentia tan nerviós.



Quan per fi va arribar l’hora del pati, vaig sortir amb tots els altres. El pati era molt gran. Hi havia nois jugant a futbol, altres asseguts parlant als bancs i alguns corrent d’un costat a l’altre. Jo no sabia què fer, així que em vaig quedar a un costat.

Al cap d’una estona, un noi es va apropar.



—Ets nou, oi?

—Sí —vaig dir.



—Jo també. No conec gaire gent.



Vam començar a parlar una mica. Em va dir com es deia i a quina classe anava. Encara que haguéssim parlat poc em va fer sentir millor no estar sol.

Després del pati, vam tornar a classe. Vam fer ciències i després història. Cada professor era diferent. Alguns explicaven amb calma i d’altres eren més estrictes.

A mesura que passaven les hores, em sentia cansat. El cap em feia una mica de mal de tanta informació nova. Però també notava que ja no tenia tanta por com al matí. Els passadissos ja no em semblaven tan estranys. I m’estava començant a acostumar a aquell lloc.



Quan va sonar l’últim timbre, vaig sentir un gran alleujament. El primer dia ja havia acabat. Vaig guardar les coses a la motxilla i vaig sortir de l’aula amb la resta d’alumnes.

Sortint de l’institut, vaig pensar en tot el que havia passat durant el dia. No havia estat fàcil, però ho havia aconseguit. Sabia que encara quedaven molts dies per davant, però també sabia que el primer dia, el més difícil, ja havia acabat.



Mentre caminava cap a casa, pensava en com seria el dia següent, i en que potser amb el temps, l’institut deixaria de fer-me tanta por. Potser acabaria fent amics i aprenent a sentir-me còmode en aquell lloc tan gran