Capítol 2: Inquietud
L’endemà al matí em vaig llevar amb menys nervis, però amb la mateixa mandra. Em vaig vestir lentament mentre pensava en el dia anterior. Ja no tot era tan desconegut, però encara em feia respecte tornar-hi. L’institut continuava sent gran, sorollós i ple de cares que amb prou feines recordava.
Pel camí cap a l’institut, intentava convèncer-me que tot aniria bé: ja hi havia estat un dia sencer. Sabia on eren algunes aules i havia parlat amb professors i amb algun alumne. Però tot i així, el nus a l’estómac no marxava.
Quan vaig arribar a la porta, em vaig aturar un moment i vaig respirar fondo abans d’entrar. Els crits i les veus dels alumnes omplien l’aire. Tot semblava exactament igual que el dia anterior, però els passadissos em semblaven una mica més familiars. Encara no els coneixia del tot, però ja sabia cap on havia d’anar.
Avançava lentament, mirant de no xocar amb ningú. A cada cantonada, tenia la sensació que m’observaven, tot i que quan mirava al voltant, ningú no em feia cas.
Vaig trobar l’aula de llengua sense problemes i em vaig asseure gairebé al mateix lloc que el dia anterior. Alguns companys ja parlaven entre ells, jo escoltava en silenci, però ja no em sentia tan invisible.Vaig deixar la motxilla a terra, vaig treure els llibres i l’estoig i els vaig col·locar amb cura sobre la taula. Necessitava sentir que, almenys, alguna cosa estava sota control.
A mitja classe, mentre la professora parlava, vaig sentir un lleu clic a la taula. Em vaig girar lleugerament i vaig veure que el meu bolígraf blau s’havia mogut una mica, com si hagués caigut o s’hagués arrossegat. No hi havia ningú a prop que semblés haver-lo tocat. Em vaig quedar paralitzat un segon i un nus al ventre va aparèixer. Vaig treure’m aquella idea del cap, potser l’havia mogut sense adonar-me’n. El vaig tornar a col·locar bé i vaig seguir escoltant.
A mig matí, durant una altra classe, el noi amb qui havia parlat al pati el dia anterior es va girar cap a mi. Es deia Eric.
—Ei, Bruno —va dir en veu baixa—. Vols seure amb mi al pati?
Em va sorprendre que recordés el meu nom. En aquell moment, la petita mostra d’atenció em va semblar molt important.
—Sí, d’acord —vaig respondre.
Aquella resposta tan simple em va alegrar més del que hauria imaginat. Em vaig sentir una mica millor. No tot era estrany ni tot era incòmode.
Al pati ja no em vaig quedar sol a un costat. Ens vam asseure en un banc i vam parlar de les classes, dels professors i de les assignatures que ens costaven més. Em va anar bé parlar amb algú, em vaig adonar que no era l’únic que estava perdut. Tots fingíem saber què fèiem, però per dins tots anàvem igual de nerviosos. Tot i així, mentre parlàvem, vaig obrir la motxilla per treure l’entrepà i vaig tornar a fixar-me en el bolígraf blau. Estava fora de l’estoig, col·locat de costat, com si algú l’hagués deixat així amb pressa.
Les hores següents van passar més ràpidament que el primer dia, però no menys intenses. Fins i tot vaig atrevir-me a aixecar la mà en una classe de matemàtiques, tot i que la veu em va tremolar. I mentre intentava concentrar-me, continuava sentint petits sons: un soroll mínim darrere meu, una cadira que es movia sense motiu, aquell bolígraf que insistia en moure’s una mica més a cada moment. Tot això em mantenia tens, però alhora em feia més atent al que passava al meu voltant.
Quan va sonar l’últim timbre, vaig guardar les coses a poc a poc. Estava cansat, però també una mica orgullós, havia sobreviscut un altre dia. Tot i així, mentre guardava les coses a la motxilla, vaig tornar a fixar-me en el bolígraf i vaig sentir una sensació estranya.
Sortint de l’institut, caminava cap a casa pensant en el dia. No havia passat res greu. Res que pogués explicar amb paraules. Però tampoc havia sigut un dia normal.
Potser tot eren nervis. Potser només estava cansat. Però dins meu sabia que hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. Els moviments tan estranys que havien estat passant durant tot el dia em tenien inquiet. I encara que intentava no donar-hi importància, aquella sensació em va acompanyar tot el camí fins a casa.
