L’aire es va quedar gelat; el rector, immòbil. La cara d'en Toni era com la d’una gàrgola, freda, esbalaïda. Sobretot, petrificada.

La Llúcia va trencar aquell silenci amb unes arcades, el rector va reaccionar. El seu coll feia un vaivé, la seva nou pujava amunt i avall com el mesurador de força de les fires. El seu coll s’estava trencant, en sortia sang des de diversos punts. La Llúcia s’ofegava.

Al cap d’uns segons, la seva boca es va obrir, deixant a la punta de la llengua un filet prim, com una tija.

El Magistral la va estirar suaument, ara les arcades es mesclaren amb crits de dolor.

Lentament, en va sortir una branca d’abatzer. El seu cor, que abans era com un martell, dins la caixa toràcica, ara s’anava calmant suaument.

El monsenyor va acabar de treure el tros d’arç del seu coll i el va deixar caure a terra. Aquest, en contacte amb les rajoles, es va corbar formant una corona.

- Enhorabona, Llúcia, ja ha acabat tot, ja ets lliure. En nom del pare, del fill i de l’Esperit Sant, Amén. Ara, si ens disculpes, ens convindria partir.

- Gràcies, pare.- Va dir la dona molt suaument, per culpa de les ferides del coll i el malestar bucal.

El rector va replegar tots els tapinets i els va posar dins de la bossa de servei. Amb una mà agafà el maletí i amb l’altra en Toni, per davall l’aixella. Va sortir de la casa, esquivant cantonades i possibles obstacles i, després d’una bona ruta pel palau, va dur-lo cap al cotxe.

-Toni, sé que és impactant. Té, menja, et caurà bé.- Va dir-li en to serè al jove, mentre li brindava una regalèssia per a la tensió.

- És que no ho entén? El meu avi, l’home que m’ha servat, el que m’ha donat de menjar amb el seu propi bec, el mateix home que em canviava el bolquer, resulta ara ser un dimoni!- Cridà el jove amb la cara encesa de ràbia i plena de llàgrimes…

- T’haig de dir, noi, que una situació com aquesta no me l’havia trobada mai de la vida, però és així i ja no hi podràs fer res al respecte. Ho superarem junts.- Va contestar el rector, amb posat serè.

- Què hem de superar? Ja hem salvat aquella pobra doneta.

- Suposo que et vas fixar, en entrar a casa de la Llúcia, en el quadre que hi havia al sostre, amb Sant Pere agafant pels peus un diable. Ara, en sortir, aquesta bístia tenia el Sant agafat del coll. Toni, ets un noi intel·ligent, ho he notat des de primera hora del matí, que ens hem conegut. S’aproxima una guerra des de fa molt temps i estem al final de la Pau amb els inferns.

- I a mi, què? Jo només vull ser un simple presbiteri, no un contacontes.

- Toni, no és casualitat que hagis volgut ser capellà, i encara és menys casual que t’hagi triat a tu com el meu aprenent. Sabíem que tenies alguna mena de relació amb el diable, i volíem esbrinar de què es tractava, però no en el teu primer dia, no avui. Ara aniràs a dormir, demà ens trobarem a la biblioteca.

El Magistral va donar-li un copet d’ànim damunt la cuixa i va arrencar el cotxe. En Toni ara sentia ansietat, el cor semblava que li hagués de sortir per la boca.

En uns minuts, el majestuós art que pintava la residència ja es feia visible entre els vidres translúcids de les finestres del cotxe del rector.

- Va, Toni, t’acompanyaré fins a la teva habitació!

Tan bon punt van sortir del cotxe, es varen dirigir de seguida cap al caminet d’arbres arquejats, però abans que hi haguessin arribat, tots els ocellets que feia uns segons saltaven de rama en rama, caigueren a terra, creant una petita explosió.

Del fum i de l’aire enterbolit, anaren apareixent diferents personatges. Personatges en algun moment o altre molt propers a en Toni: Sor Sophie, l’hostessa de l’aeroport, el seu pare, la seva mare i, al final de la fila, molt debilitat, el seu propi avi, amb l’esquena arquejada, amb les cames flexionades, com si als genolls hi tingués dues molles oxidades.

El Magistral i el jove varen retrocedir, una passa darrere l’altra, fins que van topar amb el morro del vell automòbil del rector.

- Pugeu al cotxe!- El subconscient d’en Toni va endevinar que era el rector Fergus amb un gran vehicle, luxós…

Mestre i aprenent hi pujaren de seguida, sense pensar-s’ho dos cops.

El Monsenyor va posar sexta i, com un coet, partiren d’aquell infern.

-On anem?- Va demanar el més jove.

-A l’aeroport, et convé dormir una mica pel camí, així jo em posaré al dia amb el teu mestre…-Li respongué Fergus.

El noi no trigà gaire a seguir el consell del rector i va caure fregit en un mar immens de pensaments, somnis i imaginació.

…

-Au, Toni, lleva’t, ja hi som. Ja tenim els bitllets… Prest haurem de pujar.

El noi, que encara era a dins del cotxe, es va aixecar ràpidament i en un tancar i obrir d'ulls ja es trobaven a la cua del control de seguretat, juntament amb el mestre del jove, que ja els esperava.

El control va ser molt ràpid, ningú havia pogut agafar res. La inexorabilitat de la situació va fer que els tres membres del seminari haguessin de prendre decisions molt ràpidament.

Varen pujar a l’avió, però al darrer escaló en Toni es va girar per contemplar les vistes tan verdes i boniques de les quals es va enamorar un parell de dies enrere, quan havia arribat.

En Toni es va mirar la targeta d’embarcament, seient 7a, al costat del rector. El seu mestre, en canvi, hauria de seure al seu darrere, 8a.

Quan l’avió es va començar a moure, el mestre va tirar el cul cap endavant i va mirar a través dels seus dos seients davanters a Fergus, que li va clavar un copet a en Toni perquè l’escoltés:

-Toni, no seria just tornar a la teva illa si no et digués qui és el teu avi i què està passant.-El noi va girar-se de cop, deixant enrere les vistes que proporcionava Irlanda.

-Has d’entendre que, fa molts d’anys, quasi no se’n tenia coneixement de què era un diable. Es creia en ells; gairebé tothom hi creia. Però tot el que se sentia a parlar del tema no eren més que llegendes d’infants…

En aquell moment, ningú s’esperava que un àngel caigut pogués amagar-se davall la pell d’un home normal i corrent, perquè ens entenguem. -L’atenció d'en Toni era absoluta, de tant en tant, girava la vista per veure el rostre del seu mestre.

-Des del seminari, vàrem començar a estudiar les accions d’aquestes bèsties i a qui feien mal. Entre ells, el teu avi.

Fa molts anys, quan el teu avi i la teva àvia acabaven de tenir el seu primer fill, la teva mare, la vida va decidir emportar-se a millor vida la teva àvia. Això va destrossar el teu avi, que va deixar de creure en el Senyor, en aquell Déu que li acabava d’arrencar un tros de la seva vida. Aquest odi i les crisis de fe són el menú preferit de qualsevol diable. Aquest motiu el va dur a conèixer Joseph, un foraster que s’acabava de mudar a l’illa.

Ambdós van esdevenir inseparables. De fet, diria que va ser el padrí de la teva mare, oi? Però també va dur el teu avi de cap a la perdició.

Joseph, després d’una nit de beure i pecat, li va prometre al teu avi que tornaria el seu tresor a la vida, però a canvi de la seva ànima.

Aquell vespre no era el millor moment per pactar, ja que el teu avi va acceptar el tracte sense pensar-ho. Això el va encadenar a una vida de tenebres i foscor. Amb els anys, va saber controlar-se, però creu-me que de cada vegada li era més difícil i pesat…

La teva àvia, com bé sabràs, no va arribar a tornar mai.

El teu pobre avi, un dia es va poder reunir de nou cara a cara amb Joseph, que li va recordar que ja era molt major i que el seu antic pacte s’hauria de saldar ben aviat. La teva mare, en assabentar-se’n, va preferir morir abans que no pas perdre la vida. Perquè tu no fessis el mateix, Déu et va guiar fins a Irlanda, fins al seminari.

El rector havia mostrat una cara seriosa i recta en tot moment, però quan va veure l’expressió d'en Toni, plena de llàgrimes, no va poder evitar plorar ell també.

- Suposo, Toni, que avui, quan tu i jo hem tornat de casa de la Llúcia, t’has adonat que quan han aparegut totes les ànimes dels éssers que tingueren relació amb el diable i amb tu, darrere de tot has vist el teu avi com no l’havies mai vist: dèbil, molt vell… No estem fugint d’ells, sinó que mirem de salvar-lo abans que sigui tard.-Va dir-li consolador el Magistral.

Quan l’avió va arribar al seu destí, els tres varen ser els primers a baixar. Van sortir escopetejats, buscant un taxi. No es va fer massa llarga la recerca i de seguida en Toni va indicar-li la direcció del poblet del seu avi.

En deu minuts, tots tres ja eren davant el portal de la casa, en el petit poble de pescadors. Van entrenar sense pensar què trobarien.

Allà hi havia el seu avi, assegut en una cadira de fusta i llatra, tirat mig endavant, tossint i balancejant el cap. L’home no es va immutar, va mirar de reüll i va continuar amb el seu patiment.

Els dos capellans van decidir començar l’exorcisme.

- Per Crist, nostre Senyor, que es troba sempre entre nosaltres, digues-nos el teu nom, àngel caigut dels cels.-Va pronunciar el mestre, amb una creu a la mà sobre el cap de l’avi.

Els ulls se li van posar vermells i el seu cos va agafar força.

- Crist no es troba en aquesta casa!- La potència de les paraules de l’home posseït varen doblegar la creu d’acer fins a donar-li l’aspecte d’una barra metàl·lica.

A continuació va ser el senyor rector qui va provar sort.

- Sí, que hi és, aquí: "Perquè on estan dos o tres reunits en nom meu, allà estic jo enmig d'ells". Ara, digues-me, quins és el teu nom!

-Més ho voldries, tu, que et digués el meu nom.-Ara, amb tota la serenitat del món, el diable que es trobava dins del cos del seu avi va aixecar una mà i, des de la distància, va estrangular Fergus sense fer cap esforç i seguidament el va deixar caure a terra.

En Toni, amagat darrere l’esquena del seu mestre, va fer una passa endavant, mirant el seu avi i agafant-lo de les espatlles:

- Sé que ets aquí dins, que m'estàs escoltant. Sé que ets bon home, com sempre ho has estat. Per molt fosques que estiguin les parets que envolten la teva ment, junts hi podem posar llum. Perquè jo estimo l’home que un dia em va mostrar a pescar, l’home que reia i jugava a cartes amb mi, l’home que sap estimar i que encara estima per molt que no se n’adoni. Encara que la teva ànima se n’hagi anat lluny, jo la seguiré esperant aquí, a prop teu.

L’home es recaragolava. El cap i els ulls li canviaren. Lluitava per ser qui era veritablement.

-El seu nom és Tenebris.-Va dir dèbilment l’ancià, que de seguida caigué a terra.

Mossèn va passar davant del noi i, des de la distància i amb serenitat, va ajudar el vell:

- Tenebris, jo i les teves víctimes proclamem la teva derrota, per Crist Senyor Nostre, Amén.-

El pobre home va fer un alè, i a la cara se li dibuixà un somriure lleu. Si més no, aquest no durà gaire, ja que prest varen començar de nou les arcades per expulsar la corona d’espines de dins seu.

El rector va intentar ajudar-lo, però aquesta estava enganxada de veritat. El mestre es va donar per vençut, però en Toni no. Va córrer i va estirar amb totes les forces, però l’espina no cedia. El Magistral l'agafà de l’esquena i l’aturà.

L’ancià, en els seus darrers alens, es dirigí de reüll al seu net:

-Perdó, Toni…-Aquest l’aixecà de l’esquena i l’abraçà ben fort.

De seguida va tossir per dirigir-se al capellà:

-Pare, la unció, per favor!

-Crec que el seu net ja està més que preparat per fer-l’hi.-L’avi rigué suaument i tancà els ulls.

En Toni, a qui aquest gir l’havia agafat per sorpresa, li va posar una mà sobre el cap i digué:

-Senyor Déu, et prego que enviïs la teva força i consol a aquest pobre home a qui estimo. Que l’Esperit Sant l’envolti amb la seva pau i l’ajudi a suportar el sofriment.

Per l’oli beneït, que la teva gràcia es restableixi i el teu amor el guiï.

Per Crist Nostre Senyor. Amén.-

El seu avi es va sumir en el son etern i en Toni, ple de llàgrimes, va anar a abraçar el seu mestre.

-Toni, sigues fort, continua estudiant, creu-me que tens un do per a aquestes coses.

Aquest patiment demostra com d’especial és allò que tenim, que fa que dir-li adeu sigui tan dur.

Tots sabem que ve molt camí endavant i que la teva mà i la teva fe seran necessàries.

La guerra entre els cels i els inferns no ha fet més que començar.