Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop a l’any.



Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels. I no era per a manco, aquest primer estiu a casa de l’avi, sense els pares, l’havia arribat a afectar notablement, i no era perquè l’avi no el tingués entretingut abastament. Però la

pressió d’haver de triar el seu camí el pròxim mes de setembre i l’aïllament propi que suposava estar-se al poblet del seu ascendent, l’estaven fent tornar-se boig.



Els seus pares sempre l’havien animat a estudiar ciències econòmiques, però el vincle que ell havia enllaçat aquests darrers mesos amb Déu li semblava massa fort per substituir-lo per un parell de fórmules. Segurament perquè havia estat el seu consol aquell darrer hivern i el tema de conversa amb el seu avi quan se sentia trist i melancòlic.



Els matins, anaven junts a pescar amb un vell llaüt que tenia el major al petit port que hi havia al poble, si és que se’n podia anomenar port; literalment eren quatre barques lligades a un pantalà que queia a esqueixos. Però aquella era l’essència de la petita urbanització, a més de la humilitat i la bona fe de la gent.



El motoret de l’embarcació d’en Toni encara era al taller del Joan, així que els trajectes constituïen un exercici físic per a avi i net. I, naturalment, també per als calls de les mans, que a cada moviment havien de buscar la manera de no clavar-se les estelles que omplien els rems.



Però, així i tot, en Toni somiava a navegar enfora, enllà dels seus problemes i tan lluny com fos possible de les seves preocupacions. Sobretot l’amoïnava la fràgil salut del seu avi, per més que aquest tractés sempre de dissimular-la per evitar fer passar pena al seu únic net. Així i tot, no li resultava tan bo de fer… L’esforç constant de recordar qualsevol moviment i qualsevol paraula que sortia de la boca seva o del seu descendent, a vegades era inútil, i de cada vegada sentia que ho era més.



En Toni ho notava, però feia com si no hagués sentit o vist res. Això era fàcil de fer, però evitar el plor damunt del coixí de setí del seu llit, una volta el seu avi anava a dormir, no ho era tant.



***

L’estiu passava molt lent i, durant les tardes de maregot, en Toni es veia obligat a anar a l’església a fer temps. Sempre li havia cridat l’atenció el món de la religió…

Aquesta curiositat el va dur a apuntar-se al seminari de Deviltown, un poblet d’Irlanda. Per això mateix es trencava el cap aquella darrera setmana, ja que no era la voluntat dels seus pares i, per tant, tampoc la voluntat del seu avi. Però, què era una mentideta de no res que no buscava sinó fer contenta una persona d’avançada edat?

Arribava el pitjor dia per a qualsevol jove en procés d’escolarització: la tornada a les classes. Per a tots els joves manco per a en Toni, que desitjava volar enfora, lluny de problemes, per viure una nova vida des de zero.



En Toni i el seu avi es dirigien camí a l’aeroport.



-Has pensat en el menjar?

-Sí, avi…

-I en el DNI i la targeta sanitària?

-Per descomptat, avi…

-Pensa sobretot a ser feliç, Toni.



Aquesta darrera frase el va dur a reviure tots els moments de felicitat viscuts amb la seva família durant els darrers disset anys de la seva vida i, per un moment, va oblidar per què volia marxar tan lluny.



Baixaren del cotxe i el seu avi, per sentir-se útil i millor amb ell mateix, va treure forces d’on va poder i va agafar les maletes per entrar-les a l’aeròdrom.



En Toni no li ho va permetre i li va fer una abraçada, segurament la més forta de la seva vida, tot deixant-li al jersei de llana dues llàgrimes que li suplicaven que aquesta no fos la darrera abraçada que es feien.



En Toni va deixar enrere el seu avi i a poc a poc va anar apropant-se a la porta. Quan va ser al llindar, es va aturar per mirar, un cop més, a través dels vidres de la porta, el seu avi, que estava estalonat al cotxe amb els braços plegats veient com se li allunyava el seu únic net, criat com un fill.



Finalment, en Toni va entrar, es va eixugar les llàgrimes amb les mànigues de la dessuadora i va anar a facturar tot l’equipatge. La noia va ser molt simpàtica amb ell, com si es coneguessin de tota la vida, cosa que va calmar molt els nervis de partida d’en Toni.



L’hostessa era rossa, amb la pell molt blanca i uns ulls blaus que glaçaven, i portava amb ella una petita col·lecció de joieria formada per una cadeneta amb la seva possible inicial i un anell d’or amb una estrella de cinc puntes al mig.



La noia va pitjar un botó que va fer que la maleta d’en Toni desaparegués ràpidament per la cinta transportadora.



Finalment, en Toni es va retirar de la zona i es va asseure davant de la porta d’embarcament que indicava el seu bitllet, la número 13. Va treure una petita caixa rodona de la butxaca i d’aquesta en va retirar uns auriculars que automàticament es van vincular amb el seu mòbil. Se’n va posar només un, ja que tenia por que el cridessin per embarcar i no assabentar-se’n.



No passaren ni trenta segons quan el primer grup d’embarcament va ser cridat per megafonia. En Toni, en veure que l’assistent era segurament una germana bessona de la senyoreta tan simpàtica que l’havia embarcat, no va dubtar que aquesta se’n recordaria d’ell, i es va afegir al primer grup (VIP).



L’hostessa va escanejar el codi del bitllet, però va ignorar el noi per complet. En Toni es va estranyar del caràcter totalment diferent de les germanes, però llavors va observar que les inicials del collaret i l’anell amb l’estrella de cinc puntes coincidien, i va descartar la idea que hi hagués dues germanes.



De seguida, va continuar caminant pel passadís cap a l’avió sense donar més importància a la situació anterior, perquè la seva mentalitat era “fora problemes”. Va cercar el seu seient, que es trobava a la sortida d’emergències del mig de l’avió. Varen passar uns deu minuts de bojos, veient gent entrar i col·locar les seves pertinences a les cabines superiors, fins que hi va anar una hostessa, que li va donar un fulletó de passes a seguir en cas d’evacuació.



Quan l’avió es va haver enlairat, en Toni va guaitar per la finestra per gaudir de les vistes.



Una volta havien passat per damunt França i ja només es veia mar, va aprofitar per treure uns documents que havia imprès uns dies abans que explicaven els materials necessaris per a les primeres lliçons.



Tots els alumnes hauran de disposar de:

1. Un catecisme d’iniciació

2. Una bíblia catòlica (apostòlica) amb l’antic testament inclòs

3. Material didàctic (llapis, bolígrafs i cinc llibretes a gust de l’estudiant)

4. Fe i ganes d’aproximar-se a Crist nostre Senyor.



“Les albes, túniques i estoles, les podran trobar dins les seves habitacions”.



(Els estudiants que vinguin de fora seran acompanyats a les seves estances pels seminaristes de darrer any).



FIRMAT: Senyor rector, Friar James.



La llista era simple i la mirada d’en Toni també, així que no trigà a adormir-se.



***

Un cop es despertà, en Toni ja era a Irlanda. L’aeroport de Kerry era a vessar de gent. Segurament la majoria eren autòctons que tornaven a casa després d’unes setmanes de vacances a les illes.



Es va dirigir cap a les cintes i de camí ja va poder notar un accent ròtic però alhora dolç i delicat. Ell se’n desfeia gratament amb l’anglès, però aquella dicció era força diferent de la de les sèries de la televisió que ell mirava.



Ja amb tot l’equipatge en mà, va sortir a la zona d’arribades, tenia por de no saber localitzar el seu responsable. La por, però, no va durar gaire, ja que a primera fila, entre taxistes i gent amb pissarres i mòbils amb els noms dels viatgers, hi va albirar un home amb alçacolls, roquet i una banda blava que li penjava d’una sotana.



En Toni es va dirigir cap a ell i aquest, en veure que el jove el seguia, es va girar sense dirigir-li la mirada i el va conduir cap a un taxi negre que els esperava en doble fila i amb els quatre intermitents posats.



El seminarista va facilitar la direcció al taxista, que va arrancar el vehicle i va accelerar d’una manera exagerada. Amb l’embranzida, en Toni es va donar un toc amb el seient del davant, on es trobava el seu superior. En aquell moment, el seminarista no es va immutar, però tot d’una i sense prolegòmens va deixar anar:

-La residència de Deviltown s’ha vist envoltada d’una sèrie d’incidents a les seves instal·lacions, per aquest motiu ens veiem amb la necessitat de portar-lo a una de les cases de les nostres germanes, Sor Sophie. No s’amoïni, no és gaire lluny de la residència.



En Toni va assentir amb el cap com qui no s’immuta, però per dins s’estava començant a atabalar. Poc amic dels imprevistos, haver de començar la seva estada compartint casa amb una desconeguda, lluny dels companys de seminari, no li feia gens de gràcia.



El vehicle es va endinsar per un túnel, al final del qual es podia endevinar un petit poblet de muntanya al fons d’una vall d’un verd intens com mai no havia vist.



El taxista es va aturar davant del 666 de Hell Street, el seminarista va baixar del taxi i va pagar amb una gran quantitat de monedes. De seguida es va obrir el maleter i el seminarista va tocar el timbre. Del casalot en va sortir una doneta major vestida amb una túnica a joc amb el vel que li tapava els cabells recollits.



El seminarista es va retirar del costat d’en Toni, i la senyora el va acompanyar fins a la seva habitació. Allà, a sobre del llit, plegada curosament dins d’un sobre de feltre negre, hi va trobar la seva vestimenta.



La germana li havia deixat preparat, també damunt el llit, un potet amb sabó i una tovallola blanca, perquè es pogués dutxar abans de la presentació inicial.



En Toni va agafar la seva roba de seminarista i la tovallola i es va dirigir cap al bany. La casa era molt simple i humil, ben diferent del que semblava vista des de fora.



Va entrar directe a la dutxa, i en menys de mig minut ja era fora, davant del mirall, mentre s’eixugava amb un vell assecador que va trobar al costat del bidet, ja que l’aigua sortia molt calenta i havia estat a punt d’escaldar-se la pell.



Es va enfundar la nova vestimenta i va picar el pestell de la porta. Aquesta no s’obria, i un aire fred li va travessar tot el cos i se li va eriçar la pell.



-Germana? Sor Sophie!

“On es deu haver ficat ara aquesta dona?”, va pensar, inquiet. La porta no s’obria de cap de les maneres. Esgotat com estava pel viatge i cansat de picar, es va deixar caure a terra. “Per això t’has traslladat fins a l’illa Esmaragda?”, va pensar. “Per acabar tancat en un lavabo i deshonrar encara més la memòria dels teus pares? Per decebre’ls del tot, a ells i al teu avi, Toni?”

En Toni va sentir que els ulls se li humitejaven i les pulsacions li augmentaven ràpidament. Va romandre a terra uns minuts intentant respirar profundament per veure si li baixava el ritme cardíac, però semblava inútil i, per posar més llenya al foc, el tovalloler on tenia el cap recolzat, s’havia encès. No li va donar importància i es va estalonar a la paret del costat del vàter. Però quan es va girar, una de les tovalloles havia pres. Va agafar-la ràpidament i la va llançar a dins de la dutxa.



El vapor d’aigua que omplia el lavabo i l’ardor del tovalloler li dificultaven cada cop més la respiració. Les pulsacions d’en Toni encara augmentaven en excés, caminava pel quartet de banda a banda, primer nerviós i després histèric, del plat dutxa al vàter, del vàter al bidet, i volta a començar. Com a darrera opció, va provar d’engegar l’extractor; havia de trobar la manera d’abaixar la temperatura d’aquella cambra.



En aquell precís instant, la porta es va obrir d’un fort cop. En Toni va buscar amb la mirada Sor Sophie, però darrere la porta no hi havia ningú. Encara amb el cor accelerat, es va dirigir cap a la seva habitació i es va deixar caure damunt del llit, exhaust.



Quan es va sentir més tranquil i es va aixecar, va notar que s’havia ajagut a sobre d’una carta que no havia vist en arribar. Al sobre hi havia escrit: “Secció de la Santa Seu d’Assumptes Contra el Diable”.