El jove, encara amb la cara freda, es va vestir tan de pressa com va poder, amb les orelles en punta, a l’espera de qualsevol cosa. Va agafar el sobre, se’l va posar a dins de la butxaca de l’alba i, amb l’estola que li penjava d’una de les espatlles, va sortir corrents de la seva habitació per anar-se’n cap a la residència del convent.

Quan va passar pel menjador, hi va trobar Sor Sophie estirada al sofà, amb els peus recolzats al damunt d’una petita tauleta de vidre, tapada amb un tapet de ganxet. La monja, amb els ulls mig tancats, i sense girar el coll, li va clavar un somriure que va deixar-li al descobert les dents blanques com la gebre dels arbres.

En Toni no li va tornar la ganyota i va sortir del caserol sense saber on anar. Va quedar fred, gelat, amb la sang que li corria amunt i avall. De sobte, va veure com un noi amb una túnica girava per la cantonada que marcava aquell carrer.

Es va decidir a seguir-lo i, efectivament, al cap de dos carrerons estrets i una petita avinguda que marcava un majestuós celler, s’hi trobava un palau emmurallat per barreres de ferro que dibuixaven unes gàrgoles, estrangulades per males herbes, com l'heura, que era la protagonista de l’entrada de la residència.

El monsenyor al qual havia estat seguint per arribar al seminari, va entrar dins d’una capella. En Toni va fer el mateix. En entrar, va poder sentir-se com en un lloc idíl·lic per primera vegada des de la seva arribada. Estava ple de joves amb el mateix aspecte que ell, xerrant, conversant en petits grups…

El jove va voler fer igual, unir-se a algun grupet, a conèixer gent… però quan es va decidir, les mussoles d’aquella església van demanar ordre i seient als nous seminaristes. Aquell home que havia estat el guia d’en Toni fins al convent, es posà dalt la trona i col·locà el micròfon a la seva alçada (bastant baix).

-Estimats germans, sigueu benvinguts a la casa de Déu, i sobretot a l’escola que ell, amb el seu gran esperit, ens va donar la força i el material per aixecar-la amb les mans, així com St. Francesc d’Assís va fer en el seu moment en un petit monestir.

Em complau estar aquí, rodejat de gent de bona fe, que d'aquí a uns anys promulgaran la fe que un dia se’ls va inculcar en aquest seminari. Així doncs, només em queda per compartir les normes d’aquest seminari i el seu funcionament:

· Els nous promulgadors de fe estaran allotjats a la segona planta de la seva residència.

· Les lliçons seran impartides de les vuit del matí fins a les tres de la tarda.

· Els capvespres, els seminaristes es veuran obligats a assistir a una de les tantes activitats postescolars que, juntament amb les classes, començaran al dia vinent.

Realitzada així la cerimònia d’iniciació i donades les pautes inicials: que us beneeixi Déu Pare tot poderós, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Germans, aneu-vos-en en pau.

Acabada així la cerimònia, en Toni, amb les ganes de socialitzar i, alhora, de fugir de la seva estança, va anar a cercar qualsevol persona que ocupés un càrrec superior.

-Ei, Toni, veritat? - Li va demanar el monsenyor que havia pronunciat el discurs.

-Veritat, mossèn…

-Fergus, per favor. Veig que ha rebut la carta del ministeri.

-Disculpi la meva curiositat, però com ho ha sabut, mossèn Fergus?

-Veig que guaita de la seva butxaca…- Va contestar-li amb un lleu somriure. - I respecte a aquesta, només li puc avançar que ja no s’haurà d’hostatjar més a casa de la germana Sophie; l’haureu de perdonar, ja està una mica major. D'altra banda, les seves pertinences ja han estat traslladades a l’habitació 13 de la residència, si no ho recordo malament…

-Moltes gràcies, mossèn, però quan em podria dir què és el que passa realment amb la carta?

-Perdoneu, sí, és clar, teniu raó. Demà, a les vuit del matí, haureu d’anar cap al pàrquing de la residència; allà us recollirà un vell amic, especialitzat en aquests tipus d'assumptes. Ara, si em disculpeu, us hauré de deixar, el principi de curs sempre és una mica atrafegat.

El capellà ja havia fugit quan en Toni li volia donar les gràcies, així que va decidir guiar-se pel darrer grupet de seminaristes que faltava per sortir, per seguir-los fins a la residència. En arribar, tal com li ho havia dit el rector Fergus, va poder veure una residència enorme, de pel·lícula, amb verd al voltant, un verd tan potent com mai no n'havia vist cap. Hi havia un caminet de grava que duia fins a l’entrada que uns arbres marcaven amb les seves fulles, formant uns arcs on s’asseien els melodiosos ocellets.

En entrar a la residència, va passar davant de dos grans i musculosos vigilants de seguretat. Després de passar per una curtíssima entrada, una monja vestida amb un capell que formava unes grans ales, li va demanar el nom:

-Nom, jove?

-Toni, germana.

-Molt de gust, miri que oportuna ha estat la seva arribada, ara mateix acaben d’arribar les seves coses. Habitació compartida, número tretze.

Era cert el que les seves orelles acabaven d’escoltar: “habitació compartida”? Els seus ulls es varen convertir en dos ous estrellats per un moment i el seu cor en un metrònom marcant “l’estiu” de Vivaldi.

Anaven passant les habitacions:

-Número onze, número dotze… Calma, Toni, segur que serà un bon al·lot al qual li encantarà compartir habitació amb tu, i de segur sereu amics i et presentarà els seus…

Una volta va haver fet aquesta petita reflexió, la qual el va ajudar a calmar-se, va obrir la porta sense ser-ne del tot conscient. No hi havia ningú, només l’equipatge d'en Toni, amb els seus horaris i la seva vestimenta. L’habitació era petita i acollidora, hi havia un bany, dos llits i una petita nevera amb aigua. Però el que més el va impactar va ser l’escriptori tan llarg que posseïa l’habitació, equipat amb dues làmpades i tres cadires forrades que li va semblar que havien de ser molt còmodes.

Es va aixecar la sotana i es va asseure en una de les cadires.

-Toni, au, lleva’t, no us ho va dir mossèn Fergus? Aquest home ja comença a delirar…

-Ostres, l’alarma, quina hora és?

-Hora de marxar, noi.

-Vostè deu ser…

-Un vell amic del rector Fergus. Segons m’ha dit, tens moltes preguntes per a mi…

En Toni es va posar la sotana al damunt de la roba que ja havia portat el dia anterior, i amb la qual també s’havia adormit. L’amic del rector va sortir a inspeccionar el bany mentre el jove acabava d’aclarir-se.

-Ei, vols fer menys trull? N’hi ha que d’aquí menys d’una hora s’han de llevar per anar a l’escola…

En Toni s’acabava d’adonar que el seu company d’habitació ja havia arribat. Quin començament, va pensar ell.

-Pare, què en seran de les meves classes, mireu que faltar ja el primer dia…

-Jo seré el teu professor, durant un temps, perquè vegis si t’acaba d’agradar aquest món. Si no, no pateixis, tornaràs a les avorrides classes dels meus companys. Creu-me que a mi m’agrada molt més la pràctica que la teoria…

En Toni va assentir.

-He d’agafar alguna cosa…? - Va preguntar-li al monsenyor.

-Sí, qualsevol objecte simbòlic…

En Toni va pensar en la bíblia que havia portat per a les classes i en la cadena que ja portava al coll.

L’alumne i el mestre, van sortir molt de pressa per la porta. En Toni, abans de tancar-la, va apagar el llum, pensant en el seu company, que encara dormia. Van baixar al pàrquing i, des de la distància, el rector va prémer un botó de les seves claus. Va fer parpellejar els llums d’un cotxe vell que, si no fos per diversos pegats de cinta, cauria a trossos.

-Au, a què esperes? Puja!

En Toni va obrir la porta, es va asseure, es va posar el cinturó i partiren. No havien passat encara cinc minuts quan el cotxe es va aturar. El rector anava traient andròmines del maleter.

-Què hi fem aquí?

-Què en saps, dels diables?

-No gaire cosa…

-El ministeri d’assumptes contra aquests ha detectat que els dimonis tenen una certa atracció per tu.

En Toni es va quedar gelat.

-Aquí et mostraré la teva futura feina, exorcitzar-los. En saps res sobre aquests rituals?

-Sé que hi entren en joc l’aigua beneïda, la creu…

-Correcte, si estiguéssim en una pel·lícula de Hollywood.

El rector va picar el timbre d’una gran porta. Aquell casalot quasi semblava un palau.

-Només cal portar aquests objectes perquè el diable no et vulgui posseir; això sí, damunt la persona exorcitzada no hi tenen cap feina els objectes sagrats, no li fan absolutament res.

-Així, com es treu el dimoni de l’ànima d’una persona?

Van obrir la porta, no hi havia ningú.

El rector es va dirigir cap a una habitació, sabia on anava.

A dalt del sostre hi havia una gran pintura antiga, la d’un dimoni fermat pels peus pel mateix Sant Pere.

-Toni, aquí a dins hi ha una jove amb un àngel caigut a dins seu.

Jo simplement l'obligaré que em digui el nom del diable que la posseeix; d'aquesta manera, el dimoni es va fent dèbil. La teva feina és molt simple, has de recitar les oracions que trobaràs a la pàgina sis-cents seixanta-sis. Sobretot, no l’escoltis. Ni molt menys la miris als ulls.

El jove estava molt tens, feia una estona només era un seminarista; ara, s’havia convertit en un exorcista pel qual els diables se sentien atrets.

En Toni va obrir la pàgina, el rector la porta.

-Bon dia, Llúcia, com estàs?- Va preguntar-li el rector a una jove que estava asseguda i fermada de mans i peus en una petita cadira.

-Fatal, rector, no em deixa en pau. Últimament és més fort.

-D’acord, d’acord… Toni, pots començar.

-“Domine, custos animarum, adesto. Lux tua dissipet omnem obscuritatem”. - Va començar a dir el jove…

El rector va alçar la seva cadena amunt i va posar-li una mà dalt del cap:

-Àngel caigut, digues-me, quin és el teu nom?

-Mai de la vida, ancià podrit!

La veu de la noia havia canviat, els seus ulls també.

-Per Crist Nostre Senyor, digues quin és el teu nom.- Va cridar molt fort.-Toni, més fort.

-“Cor nostrum firma in pace et veritate. Spiritus benignitatis hanc domum circumdet…” - Pronunciava en Toni amb el to de veu encara més elevat.

-Pare, què li està passant?- Va preguntar en Toni.

-Tranquil, som nosaltres qui triem quan volem parlar amb ella o amb el diable.

Els ulls de la dona van tornar a canviar, i el rector la va agafar més suaument.

-Pare, no em deixa, és molt fort. - Va dir la Llúcia plorant llàgrimes de sang.

-Si no dius el seu nom, no el podrem abatre, almenys digues-nos els seus trets físics d’humà, jo intentaré esbrinar quin diable és.

Tot seguit, es va girar cap a en Toni, altra vegada.

-Toni, ara continuaràs pregant. Jo cercaré al llibre quin dimoni posseeix els trets humans que la Llúcia ens dirà. Necessito el llibre, per tant, prega amb l’oració que et sàpigues.

-Com que trets humans…?

-Tots els diables tenen uns trets humans, uns trets que els fan passar desapercebuts entre la societat.

El rector va posar-se a cercar la pàgina dels trets.

-És alt…- Va dir la Llúcia.

-Molt bé, continua.- Li va dir el rector.

-S’amaga entre uns cabells blancs, la pell molt arrugada, uns ulls verds.

-D’acord…- Va dir, una mica confós, el rector.

-També va una mica coix, com si estigués mig abatut, té una cicatriu de la cella fins a l'orella…

-“In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti, Amen”.- El rector va marcar una creu al davant de la noia.

-Toni, pots parar. No hi ha cap dimoni que tingui aquestes característiques.- Va dir el rector, preocupat, mentre continuava mirant i cercant al llibre.

En Toni va posar una mà sobre el seu llibre i el rector es va girar de seguida.

-Jo sé qui és. És el meu avi.