Després d'unes quantes voltes, van decidir tornar a quedar en un parc a causa de l'accident de la trucada.

La jove anava caminant cap al punt de trobada; portava un sobre per si la situació li fugia de les mans.

De lluny es veia l'home assegut en un banc, lluny dels altres.

Duia a sobre una carpeta plena de documents; només de pensar en el seu contingut, ja es posava nerviosa.

Les seves mirades es van creuar i es va notar una lleu tensió entre els dos.

—Gràcies per haver vingut!—va dir ell.

—Encara necessito respostes.—respon ella amb veu arrogant sense treure la mirada de la carpeta.

—Tot té un preu… —murmura.

—Això ho decidirà el final d'aquesta conversa.

L'informant treu de la seva carpeta diverses fotos de l'escena del crim, on s'observa una escena completament neta. Sense rastres. Sense taques. Una altra completament diferent, on es podia veure una polsera tirada a terra.

En aquell instant, ella es va tocar el canell, no com a reflex, no com a mania, sinó sentint que va fallar en una cosa estúpida.

L'informant ho va notar immediatament, però va decidir guardar silenci.

L'home va continuar traient un document.

—L'autòpsia revela que la ferida no va ser immediata. Hi va haver una pausa entre la discussió i el cop final.

Ella va arrufar les celles.

—Cop?

L'informant la va mirar fixament.

—No va ser un tret. No va ser un robatori violent. Va ser un objecte contundent. Pesat. De la casa.

Silenci.

—Possiblement, pel fet que hi havia papers a la taula del saló, l'objecte contundent era un petjapapers.

Ella el va interrompre gairebé sense adonar-se'n:

—No era un petjapapers, era una tetera.

El silenci va ser absolut.

L'informant no va abaixar la mirada.

—Exacte!—va respondre ell.

Ella es va quedar immòbil. En aquell instant va saber que ja era hora de finalitzar la conversa.

—Feia mesos vaig saber que el meu germà s'estava ficant en assumptes il·legals, és a dir, venda de drogues. I resulta que semblava que jo n’estava comprant. Ja n'havíem parlat, però sempre ho deixava a mitges. —respon.

—Això ja se sabia, segons la policia. —va dir l'informant—. Què m'insinues, amb això?

—Aquell dia havia d'arreglar les coses. Ja havia sobrepassat els límits, no ho deixaria passar. N’estava cansada.

Es va aturar a recordar.

—Ell va riure, com sempre. —continua ella. —Em pensava que exagerava, que al final el protegiria. Quan es va girar, vaig veure un moment crucial. Sobre la taula del saló vaig veure la tetera. Va ser… ràpid. I quan me'n vaig adonar, ja estava fet.

—No va ser ràbia —va concloure—. Va ser decisió pròpia.

L'informant va empassar saliva.

—Podria anar ara mateix a la policia.

Ella va obrir el sobre gruixut que duia amb ella des de l'inici de la conversa.

Li va lliurar.

—Podries. Però no ho faràs.

—Per què?

—Perquè fa setmanes que estires això. Perquè no volies justícia. Volies diners.

—Al sobre n'hi ha prou perquè desapareguis. I perquè oblidis aquesta conversa. —va dir ella, gairebé obligant-lo.

Ell va mirar el sobre.

El va obrir tot just un centímetre.

El gruix el va convèncer.

—No sabrà ningú res més de mi…—va dir.

Ella va assentir.

—Això espero.

Van sortir per separat.

Aquella nit, ella va dormir per primera vegada sense ensurts.

L'endemà al matí, el so del televisor la va despertar.

No recordava haver-lo deixat encès.

La veu de la presentadora omplia l'habitació:

—Última hora. La policia confirma la detenció de la principal sospitosa de l'assassinat ocorregut recentment…

El nom.

A la pantalla.

La seva fotografia.

Imatges d'arxiu entrant al vostre edifici.

"Gràcies a una informació anònima rebuda aquesta matinada", va continuar la periodista, "les autoritats han pogut confirmar detalls que només l'autor del crim coneixia".

Ella es va quedar asseguda al llit immòbil.

El mòbil va vibrar sobre la tauleta: un missatge nou.

Número desconegut.

"No és personal. Només negocis." —Va poder llegir abans que la notificació se n'anés.

No esmentava els diners, no calia; ell mai no havia volgut silenci, només el preu…

I ho hauria fet amb o sense el sobre.

La sirena d'un cotxe policial es va sentir lluny.

Cada cop era més a prop.

Aleshores ho va entendre; no va ser la confessió, ni els diners, van ser les paraules que va dir sense adonar-se'n, les que va corregir massa ràpid.

Es va aixecar lentament.

No va intentar fugir.

Perquè, al final, va comprendre una cosa simple i devastadora: hi ha paraules que no es poden esborrar.

I quan la veritat truca…

No sempre demana permís abans d'entrar.