Fa més de 15 minuts que mira el mòbil, esperant aquella trucada que li van prometre el dia anterior. La pantalla il·luminada li pinta un reflex als ulls, que gairebé no parpellegen. La inquietud la consumeix lentament. Serà que se li haurà oblidat a l'informant? —pensa ella, notant com una pressió incòmoda li oprimeix el pit.

A causa de la seva actitud nerviosa comença a caminar per tota l'habitació; les seves passes són irregulars. Això li està fugint de les mans, o almenys en certa manera.

El so del telèfon l'atura en sec.

Un número desconegut.

Empassa saliva abans de respondre.

—Sí? —diu, procurant que la seva veu no tremoli, tot i que per dins la pressió és constant.

—No tenim gaire temps —respon una veu greu, distorsionada, com si passés per un filtre antic—. Vam dir que seria discret.

Ella s'acosta a la finestra per instint, com si algú la pogués sentir a través de les parets.

—Ho sé, estic sola, no et preocupis.

Hi ha un breu silenci a l'altra banda de la línia. L'informant sembla mesurar cada paraula amb una precisió massa segura.

—El cos va ser trobat a les 3.40 de la matinada. No hi va haver senyals de forcejament. L'escena... estava massa neta.

Ella estreny el mòbil amb força.

—Això ja ho van dir a les notícies.

—No tot —corregeix ell—. No van esmentar que no hi havia empremtes. Cap. Ni tan sols les de la víctima. Com si algú s'hagués pres el temps d'esborrar cada rastre amb una precisió gairebé quirúrgica.

La seva respiració es torna més lenta, més controlada.

—Què insinua?

—Que no va ser un crim impulsiu. Va ser algú que sabia exactament el que feia. Algú que coneixia la casa, els horaris… i la víctima.

—La policia creu que va ser un robatori que va sortir malament —continua ell—. Però hi ha detalls que només l'assassí i nosaltres sabem. Per exemple, l'objecte que hi faltava no tenia valor econòmic, només sentimental. I la caixa forta… mai no va ser forçada. El codi era correcte.

Tanca els ulls amb força.

—Això… això no ho sabia ningú.

—Exacte.

El silenci torna a instal·lar-se entre tots dos, dens, incòmode.

—Escolti'm bé —diu ell en veu més baixa—. Hi ha alguna cosa més. L'arma no va ser abandonada. Va ser retirada amb compte, embolicada, probablement, per no deixar residus. Qui ho va fer, ho va fer amb calma. Amb massa calma.

Ella sent com una suor freda li recorre l'esquena.

—Per què em diu tot això? —pregunta—. Se suposava que només m'avisaria si la policia avançava massa.

—Perquè estan mirant cap a la direcció equivocada —respon—. I perquè algú més mira cap a vostè.

El cor se li accelera.

—A mi? Per què?

—Perquè va ser la darrera persona que va parlar amb ell aquella nit.

Ella obre els ulls de cop com si li haguessin clavat una espasa al pit.

—Això no prova res.

—No —admet l'informant—. Però la por deixa petjades. I algú està començant a notar-les.

Ella s'aixeca de nou i camina, aquesta vegada més ràpid, per l’habitació

—Vostè va dir que això quedaria entre nosaltres.

—I així serà, si sap ser curosa.

La paraula “curosa” queda suspesa a l'aire.

—Digui’m una cosa —afegeix ell—. El seu germà confiava en algú més que en vostè?

Triga a respondre.

—No —diu per fi—. Només en mi.

—Aleshores ho entén —conclou—: l'assassí no va deixar pistes perquè no necessitava fugir. Creia que estava fora de perill. I algú així… sempre comet un error.

La trucada es talla.

Ella es queda mirant la pantalla negra del mòbil, amb la respiració entretallada. Les seves mans tremolen, no pas de tristesa, sinó de por. No per la policia. No per la veritat… sinó per aquest informant.

Perquè en sap massa.

I perquè, per primera vegada des d'aquella nit, sent que el control se li comença a escapar.

I això… no ho pot permetre.