Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d'avui.



Respira fondo i comença a caminar. Creua el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que se sent un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l'atendran.



Feia dies que havia rebut una trucada estranya d'un desconegut dient que tenia proves de qui podria haver estat l'assassí que havia matat el seu germà.

Era estrany. Li havia proposat quedar per parlar en una cafeteria de la ciutat, un lloc ple de gent, sorollós, sense cap mena de privadesa.



Mentre esperava, observava els detalls del seu voltant: l'olor de cafè recent, el murmuri constant de converses alienes i unes petjades fent-se cada cop més fortes.



Al moment, veu una ombra passar per davant d’ella, era ell, l'home que li havia estat trucant durant dies dient que podria ajudar-la amb el seu suposat problema. El va reconèixer sense saber per què, potser per la manera com la mirava, com si ja la conegués.



S'asseu i amb una mirada tensa parla:

—Hola, soc el teu informant, un plaer —diu mentre la mira fixament.



—Hola… —va dir ella, nerviosa, sentint com el cor li bategava massa ràpid.



L’únic pensament que tenia en aquell moment era… «Ell sap la identitat de l’assassí del meu germà». No podia creure el que estava passant; ella pensava que mai el trobarien, però la resposta era just davant seu. «I si s’equivoca? O potser no?» Tenia massa coses al cap, però totes es van silenciar quan, finalment, ell va reaccionar.



L’home va recolzar els colzes sobre la taula i va entrellaçar els dits amb calma, com si el pes de la conversa no li pertanyés.



—Abans que diguis res —va continuar—, necessito que entenguis una cosa. No soc aquí per fer-te sentir millor. Soc aquí perquè sé la veritat.



Ella va empassar saliva. El soroll de la cafeteria semblava haver-se apagat de cop; les veus, les tasses, fins i tot la música de fons van quedar lluny. Només el veia a ell.



—La… la veritat? —va preguntar, intentant que la veu no li tremolés.



L’informant va assentir lentament.



—Sé qui va matar el teu germà.



El seu cor va fer un bot violent. Durant un segon va pensar que s’aixecaria i marxaria, que no podia continuar escoltant. Però es va obligar a quedar-se quieta, amb les mans premudes sobre les cames.



—Tinc proves —va afegir ell—. No rumors. No suposicions.



Ella el va mirar fixament, buscant en el seu rostre algun rastre de dubte, alguna esquerda que delatés una mentida. No en va trobar cap, i això la va espantar encara més.



—I… per què jo? —va preguntar, finalment—. Per què dir-m’ho a mi?

L’home va esbossar un somriure breu, gairebé incòmode.



—Perquè tu ets l’única que pot entendre-ho.



El silenci va tornar a caure entre ells. Ella va sentir un calfred fred recórrer-li l’esquena. Per primera vegada des que havia entrat a la cafeteria, va abaixar la mirada. Sabia que, si continuava escoltant, ja no hi hauria marxa enrere.



—Si el que dius és veritat… —va començar, aixecant la vista.— vull saber-ho tot.



L’informant es va inclinar cap a ella i va abaixar la veu.



—Aleshores ens haurem de tornar a veure. Aquí no.



Es va aixecar a poc a poc, va deixar unes monedes sobre la taula i, abans de marxar, va afegir:

—Demà. Et trucaré.



Ella es va quedar sola, amb el pols accelerat i una certesa cremant-li per dins:

no temia descobrir l’assassí…

temia que ell realment sabés qui era.



Va respirar profundament, intentant ordenar els pensaments, però el que sentia era una barreja de por i alerta constant. Havia arribat fins allà per una raó molt diferent de la que semblava: no buscava només respostes, sinó protegir un secret que ningú més no podia conèixer.