CAPÍTOL III: EL TRON TACAT PER SANG

Ja fa temps que el Cèsar espera els seus dos escuders.



Sap que alguna cosa no està bé, necessita fer alguna cosa al respecte.



S’aixeca recolzant-se en la seva bastarda i fa tremolar d’aquesta manera el marbre del palau.



D’altra banda Juiliano, desesperat, sap que si es distreu serà carn de canó.



A la llunyania comença a veure aquelles escales de cargol incessants Una part d’ell el va aconsellar rendir-se en aquell moment però, un senyal va arribar en el lloc i moment adequats.



Juiliano s’enfila per les escales de la torre vertiginosament.

En arribar a la porta, la troba trabada. No vacil·la. Dona un cop, després un altre i un últim fins que la fusta es trenca amb un cop sec.



En entrar-hi uns rajos lluminosos de l’alba a través dels preciosos vitralls del palau que impedeixen Juiliano veure-hi. Després d’avançar una mica no són més que decoració en aquella escena preciosa entre els dos.



Quan les seves miraden es troben, Helena s’esvaeix pels ulls de Juiliano.Ell somriu i corre en direcció a Helena i s’abracen trasbalsats.



-Juiliano, hem de marxar-. digué Helena

-D’acord-. contestà ell.



Juiliano d’una embestida agafa Helena i se l’emporta a corre-cuita cap a la salvació.



Juiliano i Helena baixen les escales de la torre amb les pulsacions disparades. Els crits dels soldats ressonen pel palau, l’alba començava a tenyir de roig els marbres imperials, com si Roma mateixa pressentís el canvi. A cada passa, Helena sent el pes del seu llinatge, però també la força nova d’escollir el seu destí.



En arribar al pati d’armes, troben uns cavalls ensellats. Juiliano, amb les mans encara tacades de la lluita, ajuda Helena a muntar-hi i, sense mirar enrere, travessaren les portes del palau abans que la guàrdia pugui reagrupar-se. Darrere seu queda el silenci trencat d’un imperi que comença a esquerdar-se.



La notícia de la follia del Cèsar s’estén ràpidament per Roma. Senadors i generals, temorosos d’un govern dominat per la ira i el deshonor, es reuneixen en secret. Quan Juiliano es presenta davant d’ells amb Helena al seu costat, no com a ombra sinó com a hereva legítima, molts hi veuen l’esperança d’una nova etapa.



El vell emperador, aïllat i consumit per la seva pròpia culpa, es abandonat pels seus fidels. Sense vessar més sang de la necessària, és destituït i reclòs lluny del poder. Així, entre murmuris i expectació, Juiliano és proclamat Cèsar, amb Helena com a consellera i força inseparable. El seu regnat comença amb reformes, perdó per als oprimits i una voluntat clara d’allunyar el record de la tirania.



Durant set anys, l’imperi coneix una pau fràgil però real. Les fronteres es mantenen fermes, els mercats prosperen i el poble pronuncia el nom de Juiliano amb respecte. Però en algun lloc, en silenci, creix una ombra.



El germà petit de Màximus, aquell jove que havia presenciat la mort del seu germà, alimenta una ràbia lenta i constant. Per a ell, no hi ha justificació possible. Veu en Juiliano no un salvador, sinó l’assassí de la seva sang. Any rere any, reuneix aliats descontents, antics lleials del vell règim i mercenaris àvids de glòria.



Quan l’exèrcit rebel finalment avança cap a Roma, l’imperi tremola de nou. La batalla és llarga i cruel als afores de la ciutat. Juiliano lluita amb valentia, però el pes de la venjança és massa gran. Derrotat i amb la seva caiguda s’esvaix l’esperança d’aquell regnat nascut de l’amor i la rebel·lia.



El vencedor entra a Roma, no com el jove espantat d’anys enrere, sinó com un home forjat per l’odi i l’ambició. Davant el poble i el Senat, es corona amb un nou nom, i deixa enrere la seva antiga identitat. A partir d’aquell dia, serà conegut com Nicodem I, emperador de Roma.



I així, la sang de l’imperi torna a escriure el seu destí, i recorda a tots que a Roma el poder mai no s’hereta sense ombres, ni es conserva sense pagar un preu.