CAPÍTOL I: LA SANG DE L’IMPERI
<<Història de la filla de l’emperador de constantí>>
<<Aqui comença la història de la filla de l’emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell>>
És fosca nit a Roma, la pressió cau sobre el palau, El Cèsar nota l’aire carregat, les torxes tremolen i l’ambient és fúnebre.
Dins l’emperador neix un foc alimentat pel mateix diable, un sentiment prohibit.
Aquella vesprada, ell mateix sap que no està bé, per això no va al Coliseu a contemplar l’espectacle, on la seva filla Helena, la dona mès maca de l’imperi, hi és present. No hi va sola. L’acompanyen dos joves patricis, alts i forts, i incondicionals de l’emperador.
La nit ha estat memorable. Els gladiadors que ho han donat tot, han banyat de sang el Coliseu; han fet gaudir il·lustres senadors i les joves vestals que omplen de gom a gom l’amfiteatre.
L’espectacle ha acabat l’Helena es dirigeix cap al palau acompanyada dels seus patricis, a bord del carruatge.
Prop del palau es troben amb dos guàrdies, els quals pregunten als nobles qui va a bord. La resposta del carreter és ferma només: la dama Helena i dos servents de l’emperador.
Un es diu Juiliano i des que és ben petit manté una relació amb Helena. Cada cop eren més propers però això és un amor prohibit, i per tant, ha de quedar amagat darrere els ulls de l’emperador.
El carruatge emprén, i en Juiliano li qüestiona al seu condeixeble: “em pots cobrir un moment si us plau?” Ara tornaré.
Quan el carruatge es perd a les entranyes del palau, Helena ordena el carreter a aturar el cotxe, just al revolt que hi ha més proper al castell.
L’Helena baixa del carro i aquest s’esfuma per la fosca i freda nit de Roma i deixa la bella Helena que brilla en aquell mar de foscor.
Llavors Juiliano apareix del no res, exhaust. Quan els dos es veuen l’ambient de Roma es torna càlid.
Juiliano i Helena s’abracen en veure’s, aquesta abraçada era símbol d’amor i confiança.
- Sempre apareixes quan no toca -diu l’Helena en veu baixa-. Un dia acabaràs fent-me perdre el cap… o el coll.-
Si passa, que sigui per alguna cosa que valgui la pena – respon en Juiliano amb un somriure cansat. – He corregut mitja Roma per veure’t.
Ets molt incaut Juiliano.
Només quan ets a prop, admirada Helena.
L’Helena sospira, mig burleta i afegeix:
- Això no és valor, és bogeria.
I tu la meva pitjor temptació. Amb una festa a la galta.
L’Helena sap que l’esperen a palau i hi mira de reüll preocupada, i se sent observada tot i l’aspecte fosc del palau. Es queda gelada un moment i no reacciona.
Juiliano en veure la seva reacció, li toca l’esquena i li pregunta..
- Helena estàs bé?-Pregunta en Juiliano.
Helena torna en si, i després afirmant contesta..
Tota aquella escena és observada des de la llunyana cambra de l’emperador, l’única il·luminada en la foscor del palau. Abans de separar-se, Helena s’apropa a Juiliano i li pren la mà amb fermesa.
- He d’anar-me’n -murmura-. Si ens veuen junts, tot acabarà.
Ja ha començat fa temps -respon ell, amb un mig somriure trist-. Ves amb compte.
Helena assenteix i es desfà de la seva mà amb disgust. En allunyar-se, aixeca la vista i distingeix aquell llum encès en la distància, es queda parada un segon al notar una ombra d’inquietud que la travessa. Però des de les altures del palau, uns ulls silenciosos i implacables ho han vist tot.
Helena reprèn el pas amb el cor encara accelerat, deixa enrere el lloc de la trobada i el record de les paraules no dites. El silenci de la nit romana pesa més a cada passa, mentre les ombres del palau s’estenen davant seu com un presagi. El marbre fred sota els peus i la solemnitat del recinte li retornen el paper que li pertoca: el de filla de l’emperador sotmesa al destí imposat.
En arribar al palau, l’esperen a la porta Màximus, lleial escuder de l’emperador i Constantí II, fill del Cèsar i germà d’Helena, sempre fidel a les ordres del seu pare.
Aquests dos sense adreçar-li la paraula li obriren la porta la qual amagava la presència d’una sombra magna.
