CAPÍTOL II: LA VENJANÇA DEL PARE

De l’obscura tenebra del palau apareix el Cèsar i amb veu greu i tèrbola diu:

-Hola, filla!

L’Helena no sap que passa, es pregunta per què, perquè tota aquesta parafernàlia.



La resposta se la pot imaginar, però està plena de dubtes i pors.



Després de mig segon parada i mentre busca una resposta, deixa anar un filet de veu impotent.



-Què passa, pare?

Tot seguit fa una passa endavant i, entre plors, l’abraça.



En aquell moment el cor del Cèsar s’il·lumina i l’hi respon l’abraçada, i li venen al cap els records de la infantesa.



L’Helena en notar la càlida abraçada del seu pare el cor se li assossega.



Sobtadament, a l’emperador el torna a envair una remor que només li fa pensar en una cosa.



I el seu cos reacciona de pressa en sentir aquella sensació.



L’emperador realitza un moviment brusc i s’aparta d’ella, i amb veu imponent li diu

-Passa cap a la teva cambra.



L’Helena desconcertada no dubta i cedeix les ordres del seu pare.



Entra a la seva habitació i s’ajeu al llit, mentre plora desconsolada amb ganes de rebre una explicació.



I de seguida arriba el seu pare amb les respostes que busca.



Tanca la porta brutalment, amb força suficient per deixar en silenci l’Helena durant uns instants.



L’emperador es queda plantat i mira fixament la seva filla.



És en aquell moment que nota una sensació familiar, ell sap que l’Helena hi té alguna cosa a veure.



Constantí no havia temut res fins aquell dia.



Ara té por, por de si mateix, por dels seus pensaments, por de les represàlies, i, molta, molta por a la seva filla.



L’Helena segueix davant de l’emperador i sobreentén aquella mirada de desig i passió que li genera rebuig.



El Cèsar sap llegir aquest moviment i totes les seves pors es converteixen en ira.



Aleshores la còlera de Constantí sobrepassa qualsevol límit natural.



I, de cop, i de forma salvatge el Cèsar s’abalança sobre la seva filla.



Ella comença a cridar desesperada en busca d’ajuda, però lluny de servir d’alguna cosa els crits exciten l’emperador.



Ell comença a acostar el seu cos al d’Helena.



L’emperador comença a tocar els pits de la seva filla. Ella es queda congelada i amb una fredor immensa, la comença a despullar.



L’Helena torna en si, i li clava una bufetada.



En aquell precís instant l’emperador canvia totalment de personalitat, es desfà d’ella i se li planta davant.

L'emperador, amb la galta encara encesa de la bufetada, s'endureix de cop i li diu a Helena.



- Si alguna vegada expliques què ha passat, et juro per l'imperi que moriràs.



Un sol gest del Cèsar és suficient. Màximus i Constantí II entren a l'instant, foscos com ombres. Helena intenta parlar, però només rep com a resposta:

–Emporteu‑vos‑la. Ningú no la veurà fins que jo ho decideixi.



Helena és conduïda escales amunt, creua passadissos deserts fins a la torre més alta del palau, on el vent udola com una fera empresonada. La porta de fusta massissa es tanca rere seu amb un cruixit que sona a condemna. El pany es clou amb un ressò metàl·lic que li glaça la sang. Màximus evita mirar-la als ulls. Constantí, en canvi, manté la mirada freda, però les mans li tremolen.



Immediatament, els dos patricis són enviats al pati d’armes, on reben una nova ordre: trobar Juiliano i fer‑lo desaparèixer. No pregunten res; es limiten a armar‑se i sortir a la nit romana. Juiliano ja sap que alguna cosa ha anat malament. Ha vist el llum encès a la cambra de l’emperador i el moviment estrany de guàrdies per tot el palau.



El jove, coneixedor dels passadissos secrets del recinte, s’endinsa per galeries prohibides fins a topar amb Màximus, que l’espera en silenci.



-Si busques l’Helena, arribes tard. L’han tancada a la torre. digué Màximus, aturant Juliano als passadissos deserts. Soc fidel a l’emperador… però no puc deixar morir l’Helena.



Aquella confessió els posa entre l’espasa i la paret. Juliano presencia en ell l’ombra de l’ordre imperial i l’ataca. L’acer ressona contra les parets de pedra, i s’inicia un combat intens. Màximus intenta contenir-lo sense fer-li mal, però l’espasa del jove li travessa el pit. Cau de genolls, suplicant-li que salvi la noia. Des d’un racó, el germà petit de Màximus ho presencia, i una set de venjança li neix al cor.



Els crits alerten Constantí II, que s’enfronta a Juliano en una batalla ferotge pels mateixos passadissos. El príncep lluita amb fúria, però acaba abatut de manera brutal. Amb el palau en caos, Juliano llança l’assalt final, obrint-se pas cap a la torre per trobar Helena.