La Nina Winchester no és una dona que es deixi enganyar per les aparences, per molt que ella mateixa visqui darrere d’una façana de seda i pell.

Des de la planta superior, el ressò de les rialles que pugen de la cuina —barrejades amb l’olor de les tallarines que tant agraden a la Chloe— se li clava com una espina. Observa la complicitat entre en Mathew i la Millie a través del reflex del vidre de l’escala. Una simetria massa perfecta en els dos, no neix de la casualitat d'un primer dia de feina…

Aprofitant que en Mathew havia pujat al dormitori per a preparar les maletes per al seu viatge de feina, la Nina vola fins a l’habitació de la Millie.



Necessita una prova, un rastre, qualsevol cosa que confirmi les seves suposicions. Remena entre els pocs estris de la maleta mig buida, palpant el folre, buscant un secret que ella mateixa sap que existeix.



De cop, una ombra apareix darrere seu.



— Què està buscant, senyora Winchester?

La Millie és a la porta. Té la respiració agitada i les mans encara marcades per la farina de la pasta. La Nina s’alça, lenta, sense perdre l’equilibri i el control malgrat haver estat enxampada.



— La veritat, Millie —la Nina fa una passa endavant—. T’he vist amb ell. No em vinguis amb contes.

De nou assegudes en aquell sofà de pell color caramel que sembla testimoni de totes les tragèdies de la casa.



La Nina confessa el seu temor.



— No em facis mal, Nina —diu la Millie amb una veu trencada—. Si vaig anar a la presó, si porto aquesta etiqueta de per vida, és per ell. En Mathew no és qui creus. Em va utilitzar per blanquejar fons a través d'un compte codificat. Jo vaig pagar el preu; ell es va quedar el luxe.



La confessió deixa a la Nina aclaparada.



L’endemà al matí…

En Mathew aterra a Luxemburg.



La Nina no aparta la vista de la pantalla del seu ordinador portàtil. De sobte, una notificació il·lumina el seu rostre: “Transacció completada amb èxit”.



— Ara — pronuncia la Nina.



Executen el pla. Mentre en Mathew esmorza en un restaurant de luxe a vuit mil quilòmetres, la Nina buida els comptes, en qüestió de minuts, en Mathew Winchester passa de ser un magnat a no tenir on caure mort, sense un cèntim per pagar ni tan sols per al vol de tornada. L'han arruïnat. Han esborrat el seu nom.



La Nina tanca l'ordinador i mira la Millie.



—Ho hem aconseguit —diu la Nina—, però ara els seus ulls no busquen una companya, sinó a qui culpar. — Només una de nosaltres pot quedar-se en aquesta casa, Millie.



La Millie entén la jugada. Ha passat de ser l'eina d'un home a ser el peó d'una dona. Sense dir res, torna a la seva habitació a la penúltima planta. No agafa la maleta; ja no li cal res del que hi ha a dins.



A vegades, la vida sembla una broma pesada que no s’acaba mai. La Millie ho sent així. S’adona que ha estat un titella, primer a les mans d’en Mathew i després a les de la Nina. Ha passat de ser una eina per fer diners a ser una eina per fer venjança, però al final de la història, ella continua sent la mateixa noia, amb les mans buides, sense res.



La seguretat que havia sentit per un moment, la il·lusió… es va esvair en segons.

Ja res tenia pes.

I llavors… torna l'ombra del primer dia. Aquella ansietat que li tanca la gola i que no la deixa respirar. Torna la suor freda a les mans i el cor accelerat sense motiu.



Ja no hi ha luxes, ni sofàs de pell color caramel, ni banys amb aigua calenta. Només queda el buit a l'estómac i la ment que no li para de fer voltes amb la mateixa questió: "Per què he tornat a confiar?"

L'endemà al matí, la Nina baixa a la cuina. L'habitació prop del cinema és buida. El llit està perfectament fet, sense cap arruga, com si mai ningú hi hagués dormit.



La Millie ha desaparegut.

El seu rastre s'ha perdut.



La Nina sola en la seva immensa i freda mansió de Pedralbes, victoriosa, però envoltada d'un silenci que cap fortuna podria mai arribar a omplir.